Surto de Barcelona amb el tren de les 15:47, que va a Saragosssa, de l'estació de Sant Andreu. Arribo a Reus a les 17:30. Baixo, de l'estació, fins a la Plaça de les Oques. El cotxe de línia, no surt fins les 18:00. Entre esbufecs i alzines, arribo a Prades que són quarts de vuit, llargs.
L'alternativa a aquesta odissea, és agafar un cotxe de línia -em resisteixo a anomenar-ne autobús- directament de Barcelona. Però no t'estalvies gaire temps, i com que no tinc cap mena de pressa, prefereixo aquesta manera de viatjar. El tren, em proporciona una capcinada d'aquelles d'entrar en coma momentani i després, ja desvetllat, l'oportunitat de llegir o mirar la costa farcida de gent. La mar, blau turquesa.
Fer servir el cotxe de línia de Reus a Prades, és tota una experiència antropològica. Malauradament, el cotxe va gairebé buit. Només escolto la conversa d'una parella de gent gran amb una altra dona de la seva mateixa edat. Parlen de la selecció espanyola de "baloncestu", deixo de prestar-hi atenció quan comencen amb el recital de medicaments que comparteixen tots tres. "Abans, tot ho arreglaven amb indiccions. Ara fan servir les pastilles. És més baratu i s'estalvien els practicants". Potser sí.
A Prades, a finals d'agost, l'estiu ja s'ha espatllat. Em dutxo i faig un puret a la terrassa. El sol s'esmuny. S'hi està bé. Estic cansat pel viatge. Fins demà no he de llegir el pregó. M'he demanat aquest dijous de festa per anar més descansat. Em truquen alguns elements de la claca que m'he procurat confirmant la seva arribada per demà a la tarda. Després anirem a sopar. Es quedaran a dormir a casa.
Divendres al matí em llevo d'hora. He dormit d'una tirada. Reviso el pregó. El llegeixo amb calma, com si fos jo qui l'hagués d'escoltar i no pas dir-lo. M'hi veig amb la bicicleta i tota la colla. Durant els dos mesos d'estiu, cada dia, era una aventura excitant. Com és normal, en la infantesa, tot és més o menys excitant si es té la llibertat d'anar amunt i avall, de perfilar un univers propi, de fruir intensament la vida que se t'ofereix.
Llegeixo els diaris. No tinc internet aquí dalt. Ho he de fer amb paper. Llegeixo uns llibrets sobre pintors catalans. Casas, Rusiñol i Fortuny. Em deixo abaltir pel sol. Dinem frugalment. Un vi de taula de Bot. Una bona migdiada. Arriba la claca. Em fa il·lusió que m'acompanyin. Fem cafè. A quarts de vuit, enfilem cap a l'Ajuntament. Saludo el Batlle, la Regidora de Cultura i altres regidors. La majoria m'han conegut de petit.
La sala de l'Ajuntament, plena. Molta gent coneguda. Gairebé en família. Faig la feina que se'm demanà de la millor manera que sé. No sé si això de fugir dels pregons tradicionals... Qualsevol ombra de plagi del discurs de Monzó a Frankfurt, és pur homenatge.
Es fan les presentacions oportunes. La mateixa vergonya cada vegada que llegeixen el teu currículum en públic. Em passen el micro. Començo a xerrar. La cançó dels Pets que dóna títol a aquest apunt, seria una excel·lent banda sonora. Jutgeu per vosaltres mateixos, més avall, si valia la pena de venir-me a escoltar.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Vas passar pel meu poble!
Propera parada: Cornudella. Sí senyor, davant el Bar Juncosa.