Quan als i les joves del nostre país se’ls explica a l’escola la Revolució Francesa, no se’ls parla de Joseph Fouché, o si se’n parla, es fa de forma extremadament tangencial i asèptica. I és ben bé una llàstima. Cap personatge rellevant del 1789 francès, és tant actual, tant vigent, com el "Mitrailleur de Lyon". Cap tant real. Cap tant viu. I, probablement, de molt pocs com ell, podríem explicar perquè, de vegades, la política té les “imperfeccions” que té.
Fouché va subsistir al moderat Condorcet, a l’ateu Hébert, a l’incorruptible Robespierre, a l’histriònic Napoleó - el Primer Cònsol i l’Empèrador- a la Revolució girondina i a la jacobina, al Directori i al Consolat, a l’Imperi. Fouché ho va sobreviure i resistir tot i, sempre, al costat del poder. A tot i a tots. Fouché és aquell feble company, delicat de salut i pobre d’esperit, que sempre hi és, que resisteix a qualsevol cap, que tot ho sap i tot ho recorda, que emmudeix i escolta perquè és sabedor que el silenci és l’únic que sap administrar.
El peculiar, “magre, escardalenc i cadavèric” Fouché, va fer del callar, après al seminari, tot un art al servei del poder personal i polític. Va esdevenir la segona fortuna de França i va defensar a mort tots i cadascun dels principis de la convulsa França de finals del XVIII i principis del XIX, alguns d’ells contradictoris i fins i tot oposats entre ells. Traïdor - en el bon i diplomàtic sentit de la paraula - com cap altre, va saber restar amatent al moment oportú. Sense pressa, sense precipitació. Amb la flema d’aquell que se sap fort en l’ombra i la foscor dels pantans quan la política és incerta.
Precisa, detallista i excel·lent la traducció la de Joan Fontcuberta als Quaderns Crema del "Fouché. Retrat d'un home polític" d’Stefan Zweig. Les escoles haurien de començar a explicar la Revolució Francesa a partir d’aquest sinistre però, sens dubte, interessant personatge. Perquè....qui no ha patit mai al costat un Fouché?
Completament d’acord amb els teus comentaris sobre Joseph Fouché, sobre l’obra d’Stefan Zweig i sobre la traducció de Joan Fontcuberta. Sobre Fouché com personatge tipus, el propi Zweig a la introducció que no figura a l’edició catalana, però que sí apareixia a l’edició castellana d’Editorial Juventud Argentina, Buenos Aires, 2ª edició, 1940, deia “sea la historia de la vida de José Fouché una aportación a la tipología del hombre político”. Clar que n’hi ha de Fouchés avui, com n’hi ha hagut sempre!
Una forta abraçada!
Afortunadament tens raó Jordi, molta gent no ha patit un personatge tan fosc com Fouché, però també és cert que les seves pràctiques, a petita escala, son comunes més enllà de l'activitat política. Al sector privat, a les grans empreses, a les institucions....en fi, en qualsevol lloc on la condició humana hi tingui presència. Per sort, avui, només funciona la "guillotina" moral....també afortunadament!!
salut i república!