VilaWeb.cat
COSES REALMENT IMPORTANTS...
cmacian | divendres, 5 de setembre de 2008 | 20:06h
No escrivia res des del 7 de juliol. Prop de dos mesos...

Les raons del silenci han estat dues: una personal, he fet vacances, i una política, la necessitat de païr un curs polític intens, excessivament intens.

Després dels 20 dies de vacances d'agost, de tornada a la ciutat i fent una reentrada progressiva a la feina. I també, a la política. Però tranquils, no us atabalaré amb un post polític, per tres raons:



1. Perquè, pel poc que he llegit en uns quants diaris endarrerits i per les primeres trobades amb amics i companys, la situació del país i de la política del país està entrant en un punt crític, -en el sentit etimològic del terme-, i necessito una mica de temps i de perspectiva abans de deixar anar un comentari tòpic, insubstancial o previsible.

2. Perquè, com deien fa poc uns sociòlegs, Catalunya està en estat de perplexitat. I jo també, tant pel que apuntava en la primera raó, respecte al país, com pel que veig a dins del meu estimat partit.

3. Perquè aquests 20 dies de vacances, lluny de Barcelona, de la feina, del partit i de la política, han estat autènticament regeneradors i prefereixo parlar-vos d'aquestes vivències.

Els amics de la carnassa hauran d'esperar uns dies. Ho sento!


Peu d'imatge: Vista de l'antic convent dels Servites a Montan (Alt Millars)





Aquestes vacances les hem passades en família. Feia molts anys, més de 5, que no baixàvem la família al complet a passar el mes d'agost a Montan (Alt Millars), a la zona "xurra" de Castelló.

Les meves arrels estan allà, tant per part de pare com de mare, tots han nascut en aquell racó de mon, un tros de terra ben bé de ningú. L'Alt Millars (i l'Alt Palància), conformen l'única zona castellanoparlant de la província de Castelló. Unes contrades que, per cultura, parla i costums, estan més vinculades a l'Aragó que a València, tot i que el paisatge i el tarannà de la seva gent sigui molt més mediterrani i agraït que no pas les planures secaneres i les muntanyes pelades de Terol. Són valencians, però de parla castellana. Són aragonesos, però dins el País Valencià. Terra de frontera i amb una identitat complexa. De fet, quan la gent d'allà marxava cap a Barcelona, no sabien ben bé com definir-se: no eren ni valencians (sovint ni se'n senten) ni tampoc aragonesos (ni administrativament ni històricament). I feien servir un "gentilici" ben curiós i explícit: deien que venien del "Barranco del Hambre".

Aquest racó de mon gira al voltant de dos rius, el Millars (Mijares) i el Palància, que s'encaixen entre muntanyes calcàries i formen valls tancades que, de tant en tant, s'eixamplen i concentren els assentaments de població. Zona agrícola i ramadera, de secà (olivera i ametller), amb extensos boscos de pi i alzina i una industrialització escasa, a la zona de Segorbe, o nul·la a la banda del Millars. Amb aquestes condicions, el Millars va ser zona de migració, especialment orientada cap a Barcelona i, en menor mesura, València, Sagunt i la Plana de Castelló. La primera onada es va produir als anys vint, coïncidint amb l'Exposició Universal de Barcelona i el desenvolupament dels Alts Forns de Sagunt. Els avis paterns van fer cap a Barcelona, a l'antic carrer Núria (actualment carrer Mallorca, entre Meridiana i Rogent) i van viure un parell d'anys fins que va néixer el seu primer fill, el meu oncle José, ara fa 80 anys, L'avi matern, de ben jove, va baixar a treballar a Sagunt, fins que es va casar i va retornar a la terra. La segona onada arribaria després dels anys 50, amb la misèria de la postguerra, quan les noies joves s'anaven a Barcelona a "servir", a fer de minyones i els homes, a buscar feina en millors condicions que no la que tenien al poble, lligats a una agricultura de secà, purament de subsistència. En aquesta segona onada van arribar els meus pares, a finals dels 60, a l'antiga Vila de Gràcia. Molts altres també van venir a parar aquí, a Barcelona, especialment al Poblenou, Gràcia i el Poble Sec. Van arrelar i van aixecar les seves famílies en una nova terra, de fet, en un nou país, proper però diferent al seu.

Com tots els emigrants, la gent del "Barranco del Hambre" s'enyoraven i s'enyoren de la seva terra, i retornaven quan podien, per les vacances. Així doncs, el vincle amb la terra d'origen es va mantenir fort, reprenent-lo també els seus fills (com és el meu cas), que hi passàvem les vacances, retrobant família i fent amics. La immensa majoria dels fills d'aquells emigrants s'han arrelat a Catalunya, són i se senten plenament catalans. Parlen (parlem) la llengua del país. Fins i tot alguns d'ells militen políticament i ho fan en partits catalanistes, fins i tot independentistes... Però també tenen dintre una altra identitat, la heretada dels pares. Perquè dels pares vam heretar els orígens, d'on provenien les nostres arrels, però també vam heretar una voluntat d'arrelament al seu nou país, una voluntat que fóssim catalans, que parléssim català.

Quan tornàvem a les vacances al poble, ens hi barrejàvem els "catalans", descendents del poble, els nadius autèntics del poble i els "valencians", aquests darrers majoritàriament forasters que venien a estiuejar. Com us podeu imaginar, una barreja que, de tant en tant, es tornava inestable i feia aflorar "conflictes". De fet, la meva primera presa de consciència nacional la vaig tenir en aquest context. Part de les vacances les passàvem al poble de l'avi matern, Caudiel, a la vall del Palància. Allà, la gran majoria eren valencians, estiuejants o descendents del poble i els únics "catalans" erem nosaltres. Com no podia ser d'altra manera, de ben menuts, presumíem de la nostra ciutat i del nostre equip de futbol, provocant la reacció "blavera" de molts altres nens valencians. Aquesta primera reacció ens va fer prendre consciència clara de la nostra "catalanitat", malgrat que, quan tenia 6 o 7 anys, ni tan sols era catalanoparlant encara. Fins i tot allà hi vaig descobrir amb tendresa la realitat dels Països Catalans. Els únics amics que vam poder fer allà, a Caudiel, van ser uns germans de Cullera, de pare valencià i mare xurra, que havien heretat de són pare un incipient "valencianisme" catalanista. Recordo els pòsters que tenien penjats a casa: "Sant Joan, diada nacional dels Països Catalans" o les enganxines que portava el germà mitjà: "No em parleu en castellà! Sigueu educats, parleu-me en valencià"

Com veieu, que Catalunya (i els Països Catalans) són una nació i una nació diferent d'Espanya, és una realitat que es manifesta naturalment. Jo la vaig entendre així, directament, per la via dels fets i de les vivències que tenia amb només 7 anys, sense necessitat de cap adoctrinament polític ni lingüístic. És per això que sóc optimista, 30 anys després, amb el futur de la nació, pel que fa als nous catalans i catalanes que estan arribant ara, provinents dels 5 continents.









Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 3
  • Ben tornat !
    Guillem | diumenge, 21 de setembre de 2008 | 11:22h
    Benvingut de nou Carles!
  • campanya estelada
    Mar| Adreça electrònica | dilluns, 8 de setembre de 2008 | 12:28h
    El divendres després de les actuacions de C'S vam començar una petita campanya perquè aquest 11 de setembre les nostres cases virtuals ( blogs) també celebrin els 100 anys de l'Estelada. Aquí la teniu per si us hi voleu adherir. www.marroca.blogspot.com

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Febrer 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829    
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats