cucarella |
divendres, 22 de juliol de 2005 | 13:22h
He dit, en el post anterior, que no hem tingut mai un pla propi, un pla de
ruta elaborat des de les nostres pròpies necessitats, que sempre hem ballat amb
la música que ha convingut als espanyols. Ells, els espanyols, creen el
conflicte, ens fan recular i nosaltres acceptem de negociar. Negociem sobre el
terreny perdut i perdem més tros. Ens pensem que amb la nostra renúncia ha
arribat la pau. Llavors els espanyols, que saben quina en porten de cap, tornen
a atiar el conflicte, ens fan recular un altre tram, i nosaltres, acollonits, acceptem
una nova negociació. Tornem a negociar sobre el terreny perdut i tornem a
perdre un altre tros. I així successivament. I encara hem hagut d'escoltar als
partidaris de la negociació que hem de ser intel·ligents, fins i tot
"democràtics" i acceptar la realitat: una realitat espanyolíssima. Acceptar la
realitat seria, doncs, afiliar-se al PP majoritari. No? O al PSOE. Què vol dir
acceptar la realitat? Vol dir defugir el conflicte, no defensar-se, doncs, i negociar
i renunciar, abaixar-se els pantalons i dir que aquest és un gest
d'intel·ligència. [continua...]
Fa uns dies, Francesc Ferrer i Gironès recordava en una entrevista que li
féu Núria Cadenas a El Temps, com havia anat la negociació del primer estatut
valencià, aquell que rebordoniren conjuntament Abril Martorell i Alfonso
Guerra, i del qual encara avui paguem les conseqüències, com bé havia explicat
el mateix Ferrer i Gironès en la seua bitàcola
ara fa uns mesos. Pel que hi
diu, queda clar que els espanyols saben a què juguen amb nosaltres, i
com han
d'actuar perquè, defecció rere defecció, desapareguem del mapa. Alguns
pensaren
que calia evitar el conflicte cos a cos, que no era intel·ligent
defensar-nos de
forma contundent de l'agressió espanyola, i promogueren la negociació
amb ells.
Fins i tot, ens vengueren la burra que abandonar la idea dels Països
Catalans
era la mesura més intel·ligent, quan en realitat estaven actuant pas
per pas
segons havia previst l'estratègia dels espanyols. I enduts per
l'eufòria
d'aquell colp de calor intel·ligent carregaren contra el catalanisme
valencià des del sectarisme d'uns vulgars conversos, mentrestant
s'afanyaven a bastir
ponts i convidades per convergir amb la blavor creada i alimentada per
l'espanyolisme.
I encara avui dia, malgrat tota la merda que ens ofega i totes les
evidències que haurien de fuetejar no poques consciències, encara en són molts
els qui lloen el cap tan ben moblat d'idees que tenen alguns intel·lectuals
valencians, com ara J.F. Mira i Ramon Lapiedra, capdavanters a posar en pràctica la intel·ligent estratègia de
la negociació, la renúncia i el revisionisme.
Al País Valencià sabem el que som i el que no som.
Anònim |
dijous, 28 de juliol de 2005 | 22:06h
Som una nació i un País (Nacionalitat històrica) amb llengua propia i hi ha que defensar-ho.
I el dire el que no som i el que no hi ha que defendre. No hi ha que defendre polemiques lingüistiques o politiques esterils a hores d'ara.
Nos som el que volen de nosaltres, dividir-nos entre castellanistes(espanyolistes) i catalanistes. No les necessitem per a defendre la llengua propia, el que cal fer per demunt de tot és defendre-la.
Un altra cosa és que la llengua propia del valencians comparteix un àmbit cultural del qual forma part Catalunya i les Illes entre d'altres, amb tot el respecte mutu.
Això com és plasma. Amb l'absolutisme que tot l'espanyol es castellà? o amb l'absolutisme "masclista" onomàstic que tot ho vol definir exclusivament com a català?. (per ex. respecte al galeico-portugués, on no hi ha discusions esterils sobre allò de l'ou o la gallina).
Al País Valencià, hi ha que reconeixer que la denominació "valencià" o "valencià-català" buscant la centralitat, el consens i obrint-se a la societat sense fractures, és ven comercial, politicament, ... molt més millor.
Ara be, que el Colomines diga que per eixemple hi hauria que buscar una marca comuna, hi no hi ha que ser tant absolutista com el castellà (que per cert cada vegada ho és menys en la norma a l'àmbit llatinoamericà), i vol posar com a referent el BENELUX als països baixos, com dons per exemple ILLCATVAL o semblant, n'és una idea.
Que l'Institut Joan Lluís Vives, certifique que la denominació valencià i català correspon a la mateixa llengua, cap descobriment nou. El que te que fer el món universitari és obrir-se al País i a la societat i oferir cursos en llengua propia, que no ho fa.
Posar dictamens judicials com a prova, la mateixa magistratura que a fallat sempre en contra del català apel.lant a no se quina constitucionalitat. No en mereixem cap de adheriment.
Per últim voler comparar a un treballador de la llengua com és Mira, amb Lapiedra que fins ara com a minim és impotent o fariseu, no és poden posar tots al mateix sac.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
I el dire el que no som i el que no hi ha que defendre. No hi ha que defendre polemiques lingüistiques o politiques esterils a hores d'ara.
Nos som el que volen de nosaltres, dividir-nos entre castellanistes(espanyolistes) i catalanistes. No les necessitem per a defendre la llengua propia, el que cal fer per demunt de tot és defendre-la.
Un altra cosa és que la llengua propia del valencians comparteix un àmbit cultural del qual forma part Catalunya i les Illes entre d'altres, amb tot el respecte mutu.
Això com és plasma. Amb l'absolutisme que tot l'espanyol es castellà? o amb l'absolutisme "masclista" onomàstic que tot ho vol definir exclusivament com a català?. (per ex. respecte al galeico-portugués, on no hi ha discusions esterils sobre allò de l'ou o la gallina).
Al País Valencià, hi ha que reconeixer que la denominació "valencià" o "valencià-català" buscant la centralitat, el consens i obrint-se a la societat sense fractures, és ven comercial, politicament, ... molt més millor.
Ara be, que el Colomines diga que per eixemple hi hauria que buscar una marca comuna, hi no hi ha que ser tant absolutista com el castellà (que per cert cada vegada ho és menys en la norma a l'àmbit llatinoamericà), i vol posar com a referent el BENELUX als països baixos, com dons per exemple ILLCATVAL o semblant, n'és una idea.
Que l'Institut Joan Lluís Vives, certifique que la denominació valencià i català correspon a la mateixa llengua, cap descobriment nou. El que te que fer el món universitari és obrir-se al País i a la societat i oferir cursos en llengua propia, que no ho fa.
Posar dictamens judicials com a prova, la mateixa magistratura que a fallat sempre en contra del català apel.lant a no se quina constitucionalitat. No en mereixem cap de adheriment.
Per últim voler comparar a un treballador de la llengua com és Mira, amb Lapiedra que fins ara com a minim és impotent o fariseu, no és poden posar tots al mateix sac.
Per ells la majoria és la seva garantia. Sigui en república, monarquia, o en dictadura...
(les coses són com són, encara que a vegades no ho semblin)