Devia ser a principis dels anys vuitanta que els meus pares van decidir llogar un pis a Prades (Baix Camp) tot l'any. Divendres al vespre o dissabte al matí, enfilàvem la carretera que serpentejava, des de Reus, primer pel Coll d'Alforja, més endavant pel d'Albarca, per arribar al poble, passar-hi el cap de setmana jugant amb la neu a l'hivern o anant a buscar rovellons a la tardor.
L'estiu era una història a part. Instal·lats per Sant Joan, els meus germans, la mare i jo no deixàvem Prades fins ben entrats al setembre. A vegades, amb altres companys de trifulgues d'aquells anys, ho comentem com d'afortunats vam ser de tenir un camp d'experimentació tant gran com fou el nostre Prades de llavors. Sabent la situació d'ara, podem considerar-nos com uns autèntics privilegiats amb aquells tres mesos de llibertat anuals que tantes coses ens van ensenyar.
Malgrat que jo amb els anys, he espaiat més les meves tornades a Prades -els meus germans i la meva mare, per exemple, sí que han acabat tenint-hi més vincles amb el poble- la vila ha esdevingut, amb els anys, gairebé un lloc mític que les meves dèries literàries, no cal dir, han envernissat amb el punt just de fantasia per acabar d'idealitzar-ho sense caure mai en la mitificació exagerada. Sempre he cregut que els millors temps estan per arribar.
Per tot plegat, em va fer molt content, fa unes setmanes, quan la regidora de cultura de l'Ajuntament de Prades, va trucar-me per preguntar-me si em faria il·lusió de fer el tradicional pregó que dóna el tret de sortida a les Fires i Festes. No m'ho vaig pensar ni un segon i vaig acceptar encantat.
Així que demà a les 20:00 a l'Ajuntament de Prades, Vila Vermella, aquest humil blocaire tindrà el magnífic honor d'obrir el pany de tot d'actes festius que s'estendran durant els propers dies.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Els seguidors del bloc esperem llegir el pregó ben aviat.
Felicitats!
Marc