Els idiomes, com ja sabem, són organismes vius que neixen, viuen, es reprodueixen i... moren (d'aquí alguns temors).
Darrerament ha estat publicada alguna notícia tranquil·litzadora: el nostre polac va fent via!
(...)
A Londres, els lingüistes han detectat una nova llengua: la barreja entre la llengua polaca i l'anglès que utilitzen els joves immigrants polacs, el polanglish.
Aquesta variant inclou paraules com speaknonch (xerrar), fony (trucada) o podatki (impostos) que barregen ambdues llengües.
No voldria tirar aigua al vi, però la sitaució del 'polanglish' o del 'spanglish' dels Estats Units són molt diferents de la del 'catanyol'.
Dues diferències:
1) Els 'hispanos' als Estats Units i els polonesos que viuen a la Gran Bretanya parlaran, fora del seu cercle d'immigració, l'anglès tan bé com sàpiguen. I cap persona d'arrels angleses o americenes s'afegirà a l'argot.
2) A Catalunya, en canvi, cada vegada més el catanyol s'implanta entre gent nascuda aquí, mentre els immigrants constinuen instal·lats en el monolingüisme espanyol - estandard o dialectal, però inequívocament espanyol. Hi ha poquíssimes excepcions, com les paraules tradiciones 'paleta' i 'plegar', i poca cosa més.
Albert, gràcies per la teva encertada puntualització: tens tota la raó del món. Si has seguit una mica aquest bloc/blog (la categoria 20.Llengua) sabràs que em preocupa molt la situació del català: tot el que no vagi en la direcció de discriminar positivament el català (i per tant de prendren territori a l'espanyol) i quan dic català em refereixo a la llengua normativa en tots els seus nivells (no pas a allò que en diuen català light, guai o fàcil) en perjudica el seu present i futur.
Anglès, espanyol, polonès o lituà: idiomes que tenen un (o més) estat al darrere. Tinc molt clar, des de fa molt de temps, que per redreçar el idioma posseir un estat propi és una condició necessària (encara que probablement, no suficient).
Aprofitant una notícia aquest apunt era un divertiment, a vegades convé posar una mica d'ironia al tema, d'altres, afegir-hi unes gotes de sarcasme.
Dues diferències:
1) Els 'hispanos' als Estats Units i els polonesos que viuen a la Gran Bretanya parlaran, fora del seu cercle d'immigració, l'anglès tan bé com sàpiguen. I cap persona d'arrels angleses o americenes s'afegirà a l'argot.
2) A Catalunya, en canvi, cada vegada més el catanyol s'implanta entre gent nascuda aquí, mentre els immigrants constinuen instal·lats en el monolingüisme espanyol - estandard o dialectal, però inequívocament espanyol. Hi ha poquíssimes excepcions, com les paraules tradiciones 'paleta' i 'plegar', i poca cosa més.
Albert, gràcies per la teva encertada puntualització: tens tota la raó del món. Si has seguit una mica aquest bloc/blog (la categoria 20.Llengua) sabràs que em preocupa molt la situació del català: tot el que no vagi en la direcció de discriminar positivament el català (i per tant de prendren territori a l'espanyol) i quan dic català em refereixo a la llengua normativa en tots els seus nivells (no pas a allò que en diuen català light, guai o fàcil) en perjudica el seu present i futur.
Anglès, espanyol, polonès o lituà: idiomes que tenen un (o més) estat al darrere. Tinc molt clar, des de fa molt de temps, que per redreçar el idioma posseir un estat propi és una condició necessària (encara que probablement, no suficient).
Aprofitant una notícia aquest apunt era un divertiment, a vegades convé posar una mica d'ironia al tema, d'altres, afegir-hi unes gotes de sarcasme.
Salutacions cordials.