antoni.vives |
dimarts, 12 d'agost de 2008 | 00:14h
Els límits del finançament són els límits de l'autonomisme. Sigui quin sigui l'acord final, amb consens o sense entre les forces majoritàries a Catalunya, votant o no els pressupostos generals de l'Estat, l'autonomisme s'ha acabat. Cap de les seves derivades actuals no serveix. Ara és el moment de reflexionar i de comrpendre que el camí que cal obrir passa tan sols per la separació de l'Estat, per constituir-ne un altre. Els qui s'encallen amb el finançament acabaran esdevenint col·laboracionistes d'una estructuctura estatal que dóna suport als qui, en el conflicte nacional al que estem abocats, dónen suport a la nació aliena. Cal negociar amb l'horitzó posat al lloc que cal. Altrament serem nosaltres mateixos els que acabem baixant el llistó.
Hola Antoni. Molt d'acord amb tot el que has dit.
Després de més d'un quart de segle, l'anomenat Estat de les Autonomies presenta les seves limitacions de concepció i de desenvolupament pràctic. Després d'aquests anys Catalunya no disposa d'una capacitat de decisió política de caràcter coherent i complet en les matèries que personalitzen el seu Autogovern ni tampoc d'un finançament equitatiu.
En altres paraules no s'ha produit la segona transicíó.
Això està portant, amb la frivolitat d'uns i el càlcul interessat d'altres, a un colapse inevitable del sistema autonòmic.
És un espectacle demencial el que s'està donant a Espanya entre uns espanyols que no se'n senten (i per tant han deixat de ser-ho) i altres espanyols que volen imposar per la força aquesta condició a aquells que explícitament ho han rebutjat.
Ja no és només un tema de diners, infraestructures, llengua, competències sinó que bàsicament ara ja és un problema sentimental. Cada dia que passa és més difícil la convivència.
¿Qui va llençar la primera pedra? Poc importa. El tema és que ja no hi ha un projecte compartit i, per tant, comença a ser hora de parlar clar, assumir cadascú les seves responsabilitats i preguntar-nos sense embuts què volem. I això s'ha de fer democràticament (dret a l'autodeterminació) i legitima en defensa dels nostres interessos.
I si el resultat és que volem un Estat Propi, tant Espanya com Catalunya hauran de procedir sense una mala paraula, un mal gest ni una mala actitud en una negociació civilitzada i en exercici rigorós dels propis drets.
Ha arribat el moment de parlar i de parlar clar.
Així de clar, així de dur, així de poc correcte políticament:
fotre'ls fora!
Fotre'ls fora per incompetents, per incoherents, per inútils, per egoïstes ...
Catalunya no mereix de cap manera polítics així! cap Poble mereix polítics així!
Tot poble mereix bons metges, bons forners, bons pintors i naturalment, també. bons polítics.
Dubto que la nostra classe política actual comenci a copsar res, i quan dic actual hi incloc tota la classe política catalana des de la transició, llevat d'honroses i comptades excepcions com foren Trias Fargas i Pere Esteve i fa poc Joan Carretero.
Els demés polítics catalans han fet el joc a Espanya i han consentit vergonyosament la nostra situació colonial i la nostra situació d'esclavatge nacional. Han consentit i ajudat per omissió l'espoliació esgarrifosa que patim, han consentit l'insult. l'ofensa, les actituds prepotents de la classe política Espanyola, la humiliació, la supeditació, l'engany ...
Els nostres polítics, els que suposadament haurien de "començar a copsar" no s'adonen o no es volen adonar de que cada vegada que fan Espanya desfan Catalunya, que cada vegada que faciliten la governabilitat d'Espanya ofeguen més i més Catalunya, perquè l'autonomisme, l'encaixisme, són per a Catalunya com l'abraçada mortal de la Boa Constrictor. Fes forta aquesta serp i més força tindrà per escanyar-te!
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)