Divendres començo les vacances i ho faré aquest any, com ja fa dos estius, amb una bona travessa. Ja vaig parlar en un altre post, de la importància que dono al passejar, que és més que la d'un simple esport, i és també una manera de concebre els espais, les distàncies i els temps, potser la mateixa vida. Experimentar els moments de desànim, quan la calor apreta de valent, i també el goig de veure l'indici d'un campanar que vol dir hostalet, refugi, llit i aigua fresca.
L'any passat vam recórrer la cara nord (sona seriós dit així) del Montsec des del Pont de Montanyana fins a Oliana, Sant Llorenç de Morunys, Solsona i Montserrat. Aquest any ens hem decidit pel sud, i començarem a Tortosa tot reseguint el Gr 7 fins a Bellprat i d'allà agafant el Gr 172 i acabant a Montserrat. Sí sempre acabem a Montserrat, per situació geogràfica però també pel que representa pels que ens hem animat a fer tot o una part del recorregut.
Quan torni a reobrir aquest bloc pel setembre, ja en faré cinc cèntims. Comptant, com sempre, que al bloc (afortunadament pels que el llegeixen) només hi posem una petita part d'allò que vivim. Segurament la més informativa, la més superficial. La part més important quedà sempre maldestrament explicada entre les pàgines del quadern de viatge o mig oculta en una memòria feta només de sensacions.
P.S- Entre el brevíssim equipatge m'emporto un llibre per rellegir: Camí de sirga de Jesús Moncada. Mequinensa cau més amunt d'on passarem, però m'ajudarà en les estones mortes a peu de riu a respirar una mica més d'Ebre.
L'any passat vam recórrer la cara nord (sona seriós dit així) del Montsec des del Pont de Montanyana fins a Oliana, Sant Llorenç de Morunys, Solsona i Montserrat. Aquest any ens hem decidit pel sud, i començarem a Tortosa tot reseguint el Gr 7 fins a Bellprat i d'allà agafant el Gr 172 i acabant a Montserrat. Sí sempre acabem a Montserrat, per situació geogràfica però també pel que representa pels que ens hem animat a fer tot o una part del recorregut.
Quan torni a reobrir aquest bloc pel setembre, ja en faré cinc cèntims. Comptant, com sempre, que al bloc (afortunadament pels que el llegeixen) només hi posem una petita part d'allò que vivim. Segurament la més informativa, la més superficial. La part més important quedà sempre maldestrament explicada entre les pàgines del quadern de viatge o mig oculta en una memòria feta només de sensacions.
P.S- Entre el brevíssim equipatge m'emporto un llibre per rellegir: Camí de sirga de Jesús Moncada. Mequinensa cau més amunt d'on passarem, però m'ajudarà en les estones mortes a peu de riu a respirar una mica més d'Ebre.
El Camí de sirga d'en Jesús Montcada és un dels llibres que més m'ha agradat dels que he llegit darrerament. En el meu cap el tinc estretament lligat a un altre grandiós i imprescindible treball: Les veus del Pamano d'en Jaume Cabré. Són molt diferents, però són molt iguals...
Ei Santi!!!, gràcies pel que fas i sents. A ran del post del que parlaves sobre el caminar no vaig poder resistir comprar el llibre d'en Thoreau "Caminar" quan el vaig veure en un aparador. És molt curtet i t'encantaria si és que no te l'has llegit encara. Una abraçada