Correu Blocs Traductor | VilaWeb.cat
Millor cap acord que un mal acord
sgordillo | Relat diari | dimecres, 6 d'agost de 2008 | 16:41h
En la línia mateixa de la basquització de la política catalana hi ha la conclusió final de l'article d'Antoni Soy Unitat i fermesa publicat al seu bloc i una versió més reduïda a l'Avui [pdf] d'aquest dimecres. És preferible no arribar a cap acord amb l'Estat que no pas tancar un pacte de finançament que ni tant sols assoleixi el que preveu l'Estatut. També hi coincideix, en aquesta tesi, el catedràtic Ferran Requejo en un article publicat al setmanari El Temps. Millor quedar-nos com estem -i visualitzar i escenificar que no ens en sortim- que hipotecar-nos per un llargíssim període de temps a canvi d'unes engrunes.

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 4
Afegir-hi un comentari
  • Pla B?
    dani| Adreça electrònica | divendres, 8 d'agost de 2008 | 12:20h
    Clom sempre el pla B sera "tragar" juna vegada mes i arreplegar les molles que ens vulguin donar. Els politics nacionalistes, sobre tot, no haurien de "tragar" i d'una vegada plantar cara.
  • Deixem de pencar d'una ruca vegada!!!
    sigaleta | dimecres, 6 d'agost de 2008 | 19:26h
    Com deia un aquest matí, deixem de pencar com rucs d' una vegada i a viure de la subvenció home!!

    Que la cosa es molt mes fàcil.
    D' acord amb aquest sistema autonòmic de finançament i a jeure, collons!!
    que ens tocaràn automàticament mes diners.
    Catalans no sigueu mes rucs , no treballeu!!
    • Comentari
      Joan | dimecres, 6 d'agost de 2008 | 20:27h
      Se que ho dius de broma?. Ens proposes renunciar a un dels principis definitoris de la catalanitat, per passar-nos a l'espanyolitat militant ?. De fa anys (de fet des de que hi ha funcionariat "autòcton", s'han après molt ràpid les lliçons de l'espanyolitat, versió "autonòmica"). Podriem dir que fins i tot el debat sobre el finançament, n'està ple. Ara resulta que el "nostre" objectiu ha de ser el "cumpliment" de l'Estatut..... no la justícia ni l'igualtat de tracte.... sino l'Estatut. L'Estatut i no parlar del dret elemental a l'autodeterminació, ( si som un poble) que es el que convé quan l'imperi fa el que fa. De manual.... Ha! pero som un poble? Si començo pels polítics "nostrats", no ho som. Per moltes parauletes i cireretes que hi volgueu posar. Ara, escenificaran que l'unitat (de polítics partidistes) no es una comèdia quan tothom sap que l'Imperi coneix fins el moll de l'ós la menera d'actuar i la tipologia dels nostres polítics...... Si no fèssin comèdia, a llei incomplerta i humiliació evident (i últimament en van a raig), trencament de la baralla. Plantejament nítid i clar, d'autodeterminació i que s'hi posin fulles. Per justícia elemental. No es per ací, per on van. Els veieu per la labor? oi que no? . Si home si, estan preparant l'onze de Setembre. Ui! quina por......

      Estic que ni per donar-los el benefici del dubte. Listillos......lazarillos...... Llegiré Gracian i Quevedo, potser m'explicaran més coses de cap on anem.

      Apa,
      • Plantejament nítid i clar, d'autodeterminació i que s'hi posin fulles. Per justícia elemental.
        smolins9 | dijous, 7 d'agost de 2008 | 01:33h
        "Si no fèssin comèdia, a llei incomplerta i humiliació evident (i últimament en van a raig), trencament de la baralla."

        Ells fan comèdia, nosaltres no! em refereixo als independentistes radicalment convençuts i determinats de www.catalunyaaccio.org

        A Itàlia van votar Berlusconi i enlloc de seriositat i seguretat aquest malfactor els dóna de moment hombra de repressió.

        A més de Poble cal que siguem intel·ligents i clarividents, però la naturalesa humana tendeix a autoenganyar-se i a fer cas dels malfactors.

        -----------------






        http://www.catalunyaaccio.org/elnord/josepcastany/2008/07/estem-arribant-al-final.html
        30
        juliol 2008

        Estem arribant al final


        Espanya

        El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les
        restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les
        autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política
        regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional
        dels catalans després de més de 300 anys d'ocupació, inclosos els 40 d'una
        dictadura ferotge i genocida i els 30 d'una falsa democràcia fonamentada en la
        impunitat dels vencedors i en el silenci i l'oblit ignominiós dels vençuts que
        la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li
        queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a
        la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions
        polítiques i militars de primer nivell.


         








        El catalans

        Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del
        Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les
        Illes i a la Catalunya
        del Nord, es troben en
        un procés de divorci profund amb Espanya.         Centenars
        de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra
        promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el
        fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d'Espanya i les carències
        dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i
        empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és
        en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica.
        Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva
        particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa
        Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics
        en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.



        Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del
        finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i
        la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i
        demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la
        història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país
        de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors
        i engalipadors.





        El procés d'independència

        Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar
        un procés sòlid d'independència, els quals és imprescindible que una massa
        crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a
        posicions independentistes:



        1. El factor
        polític.         El fracàs del procés estatutari, que
        suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la
        colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un
        distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l'adonar-se
        de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin
        tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni
        forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.



        2. El factor
        econòmic.         Els individus s'adonen del perjudici
        econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies,
        electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a
        dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una
        de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels
        membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre
        (Catalunya).




        La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta sentiment favorable a la
        nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que
        algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més,
        Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera
        oportunitat que tenia d'assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a
        la independència i ens ho estan posant en safata.
        Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten,
        imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s'en està
        presentant de treure'ns Espanya de sobre.





        Els partits polítics catalans

        Els representants
        polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod,
        Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva
        equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims
        resultats         obtinguts en la defensa dels interessos
        nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està
        matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja
        sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE,
        el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.



        Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a "la
        governabilitat d'Espanya", havent permès que ens robessin tots els peixos i tots
        els coves,         i rematant la feina en el procés
        estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes
        del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de
        CiU amb el seu lema electoral "Respectaran Catalunya"? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i
        pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les
        mateixes actituds i covardies?



        I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment
        Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o
        interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot
        d'Esquerra és el "vot de l'exigència i del compromís", que "hem
        de ser forts a Madrid", de fer el cagadubtes amb el referèndum d'un
        Estatut de pena i de posar l'enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent
        se n'ha adonat.



        S'ha d'anar molt errat políticament,
        i aquest és el         gran fracàs d'en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i
        en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se
        que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens
        xuclen l'ànima i la sang.         Si a aquests 23 anys de
        voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la
        independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l'estat
        actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts
        catalans. És
        senzillament el resultat d'un rumb nacional de navegació totalment equivocat.



        És dins d'aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal
        que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres
        eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU
        va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s'ha estavellat
        sense remei.



        Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del
        màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el
        33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n'ha perdut 61.000 ara al
        2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l'any 2004 fins als 296.000 actuals.
        ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.



        Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de
        CiU han anat baixant del 1.320.000 de l'any 1995 fins als 935.000 de l'any
        2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels
        544.000 votants de l'any 2003 fins als 416.000 de l'any 2006. ERC ha perdut
        128.000 votants (el 23%) en 4 anys.



        I per què aquesta
        pèrdua de vots?         El projecte de CiU ha quedat
        obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: "peix al cove"
        (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a
        Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els
        gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions
        independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el
        projecte de CiU. En
        Mas s'ha inventat la Casa
        Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no
        és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara
        disfressat de "sobiranisme"-         una mica més
        enllà sense trencar amb Espanya. L'ambigüitat nacional calculada d'en Pujol ha
        estat el gran factor d'èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que
        ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja,
        que cada català hi veia la CDC
        que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de
        remuntar electoralment         ja que una part molt
        significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans
        del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre
        grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a
        Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no
        ho ha fet mai no s'enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar
        vots         mentre intenta fabricar l'Olla Gran del
        Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el
        guisat no agradarà ningú.



        En el cas d'ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou
        disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de
        forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i
        només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se'ls ha enfonsat
        la botigueta. Mai
        s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció
        política.         Fa riure, de patètic que resulta, pensar
        que els responsables d'aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen
        encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus
        clients, els seus votants, són idiotes i s'ho empassarien tot. Ja en porten
        350.000 de perduts, i restant.





        El
        camí a seguir sempre ha estat clar

        La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a
        Espanya.         Els governs de Madrid ens seguiran
        robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els
        nostres representants polítics s'ho empassen sense ni piular com han vingut
        fent fins al dia d'avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid
        només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a
        redreçar el futur del nostre país.



        EL PAÍS ENS FALLA
        PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA
        CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I
        UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT
        I PLENITUD COM A POBLE.



        Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d'independència (i
        cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem
        Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a
        la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als
        jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i
        construïm el nostre propi Estat per a recuperar l'orgull de ser catalans i
        persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i
        pròsper.



        I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant
        al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on
        dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació
        de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per
        les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos
        d'ERC i Convergència que no han canviat absolutament res?
        Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a
        l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el
        vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que
        l'espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest
        projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt
        evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en
        José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la.         I
        que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.



        Cal que tots
        aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants,
        sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i
        espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i
        finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest
        procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o
        la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i
        gestioni aquest procés de trencament.         Ara bé, que
        ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú
        es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres
        polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o
        no.



        I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la
        balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats calculades
        (CiU) i les falses equidistàncies calculades (ERC) no són més que formes
        d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals.



        Josep Castany

        Director General de Catalunya Acció

        30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)



        Altres articles relacionats:

        ERC ha mort. Que descansi en pau. (17
        març 2008)

        Per què passa tot el que està
        passant?         (10 febrer 2007)



        Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en
        un programa de televisió.
pagina nova d'en Saül Gordillo






Vols rebre els apunts del bloc? Introdueix el teu correu:

Lliurat per FeedBurner






www.flickr.com
Saül fotos Más fotos de Saül

Ver el perfil de Saül Gordillo en LinkedIn

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 621 visites
  • Aquesta setmana: 1264 visites
  • Aquest mes: 4015 visites
  • Des de l'inici: 973125 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 1769 visites
  • Aquesta setmana: 3413 visites
  • Aquest mes: 13283 visites
  • Des de l'inici: 811659 visites

Últims 40 canvis