Avui diuen que serà
un dels dos dies més calorosos de l’any. Certament no és cap consol saber que
el segon serà demà. Haig de reconeixer que està costant molt actualitzar
aquests dies. Visc entre dues cases i a Barcelona, com a tot el país, asseure’s
acostuma a ser sinònim de començar un procés de deshidratació que s’acompanya d’una
fusió entre l’esquena i la cadira que s’enganxa
a tu. Tot i això al carrer s’hi està encara pitjor que a casa, es clar. Per això
una visita al centre de la capital acaba, irremeiablement, amb una petita però
segura estada al FNAC, on tenen el millor aire acondicionat de la ciutat. Era
dilluns quan corria per allà, acompanyat, mentre miràvem jocs per la Wii, que
el Super Mario Galaxy està gairebé
finiquitat (L). Semblava que teníem un substitut pel lampista passat de pes
quan vaig recordar que feia temps que volia comprar una pel·lícula. De lluny
visualitzo l’apartat de comèdies però no hi és. Pregunto a un d’aquells dependents
plens de xapetes i em condueix fins la secció de Cinema d’Autor. Uauh! en Kevin Smith té una secció pròpia a l’FNAC
per ell solet. Sí, el dvd hi és i val 6 euros. Ahir a la nit, i amb el
ventilador apagat pel soroll, vaig tornar a escoltar Weezer, All, Elastica, Bush o Girls Against Boys.
Algunes de les millors bandes indies dels 90 que posen la música a Mallrats (Kevin Smith, 1995).
[Vull seguir llegint aquesta entrada sobre Mallrats]
[Ja vaig escriure una entrada sobre en Kevin Smith aquí]
Poques coses, per ni dir cap, queden a explicar sobre Mallrats. Una pel·lícula que va marcar part de l’adolescència de la fornada nascuda a principis dels vuitanta. Era aquella que continuava la filmografia d’Smith que havia començat la genial Clerks (Kevin Smith, 1994), una joia en blanc i negre que destacava per uns diàlegs punxants, divertits i plens de referents de la contra-cultura que tant ens agrada.
L’argument ja el coneixeu tots, dos nois que després de ser abandonats per les respectives núvies van a passar el dia a un centre comercial de New Jersey per tal oblidar les penes menjant cookies i mirant les darreres novetats en còmics. El guió no es tant brillant com Clerks però aquesta és la cinta mare del que després serien les comèdies teen estil American Pie (Paul Weitz, 1999). Això traduït és una pel·lícula entranyable plena de referents i anècdotes que amb el temps han dotat el títol d’una importància evident.
Mallrats deixaria moltes coses: l’aparició del meu estimat Jason Lee a la gran pantalla després de ser un dels millors skaters del planeta (el seu 360º flip era, senzillament espectacular), la confirmació que Shannon Doherty era una diva adolescent que no arribaria enlloc (va acabar enfadada amb tots els membres del rodatge), un Ben Afleck que ja demostrava que seria un actor lamentable o, com no, els genials Jay i Silent Bob (el propi Kevin Smith). Menció apart per la col·laboració del gran Stan Lee a la pel·lícula per fer-la encara més de culte. Per emmarcar queda el seu diàleg amb en Brodie (Jason Lee) i les seves metàfores en forma de superheroi.
La música és, senzillament espectacular amb Weezer al capdavant i la ja mítica versió de “Build me up (buttercap baby)” dels The Goops. Acompanyants de luxe com els hardcoretes de All o Girls Against Boys (que maco que era quan aquest estil no estava infestat d’Emos infectes), els grungeros guapos de Bush (com oblidar aquell “Swalled”) o les Elastica, que aquella època eren tant famoses per la seva música com per la relació de la seva cantant amb en Damon Albarn de Blur. També apareix Silverchair, una banda que durant un temps semblava que seria la reencarnació de Nirvana o el rock alternatiu de Sponge. Feia només un any de la mort de Kurt Cobain i això es notava als discs més indie de l’època, sinó només cal escoltar el primer disc de Weezer.
Tota cinta d’Smith ens deixa gran frases i converses. La de Mallrats és, se’ns dubte, la discussió entre els dos protagonistes sobre la reproducció d’en Superman. En Brodie ho explica així:
-
Loris no pot procrear amb Superman, el seu úter no resistiria el semen
extraterrestre d’en Superman. Només hi ha dues solucions per a la continuïtat
genètica d’en Clark Kent: que folli amb la Dona Meravella o que utilitzi un
condó de kriptonita, cosa que el mataria. Una putada
UFF! GRAN PELI!!!
Bon estiu, Jordi!
encara anava a l'institut i era novell en qüestió de música i em va
obrir tot un nou univers sonor, començant per Weezer i la per suposat
aquest fantàstica versió de Build me up. Imprescindible.