FAURA, Jordi: La sala d'espera. Arola Editors, 2008. VI Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
Només tres personatges són els encarregats de tibar del fil argumental d'aquesta obra. Tres personatges i una veu en off, segons indica la fitxa tècnica del llibret. Però jo voldria assenyalar-ne un altre o, si no volem anomenar-lo "personatge", diguem-ne que és un element important de la història que se'ns planteja: la peixera. Perquè Gibran, Narcís i Hentai, els tres homes de distintes edats que es troben en aquesta particular sala d'espera, no són pas gaire diferents del peix que hi neda dins.
Però anem a pams. A La sala d'espera se'ns planteja un encontre casual en un espai tancat i asèptic on els personatges, per un moment, es troben aïllats del món quotidià. D'ell només tenen el record, en alguns casos immediat perquè un fet decisiu de la vida real els ha obligat a immergir-se en aquesta sala d'espera, o en altres casos llunyà perquè ja fa molt que s'hi estan. I aquest desmembrament respecte al dia a dia, només trencat per la veu en off de la infermera que, d'alguna manera, fa de pont entre ambdós móns, és el que els duu a una conversa a voltes irònica, en algunes ocasions freda i distant, però sempre crítica. Cap a dins i cap enfora, és a dir, des del monòleg interior i des de la dialèctica més esmolada.
Perquè en parlar dels motius que els han dut a aquesta peculiar cambra no sols exposen el fet puntual, sinó també les seves pors, les seves misèries i, de retruc, l'absurd de la vida.
La família, la mort, l'amor, la solitud... tots aquests temes tan humans i tòpics, i alhora tan polèmics, són tractats amb frases delirants i profundes al mateix temps al llarg del diàleg que s'estableix entre els protagonistes. Un intercanvi d'impressions que navega entre la crua realitat de la seva problemàtica particular (cadascú la seva), i el besllum d'un món oníric, d'un espai on el somni hi té una presència valuosa. Però desenganyem-nos: ells tampoc no arriben a cap conclusió única i, per altra banda, un succés extern i ben concret, que es converteix en el clímax de l'obra, desencadenarà la part més sincera i tràgica de la seva conversa. Tancats tots tres a la sala d'espera sembla que només el peix que neda dins el petit aquàrium, aliè a les seves paraules, sigui capaç de moure's amb plena llibertat.
Un petonàs.
mjesus
Per descomptat que sóc fidel i puntual a la meva cita mensual. La finalitat del Bloc penso que s'ho mereix. O sigui que pots anar entrant periòdicament perquè aquí em trobaràs. A mi, i les meves ressenyes.
Un petó,
Sílvia Romero