Els carrers estan buits i els botiguers fumen
sense presa a la porta del negoci. La
gent mira però no compra, sembla que
et diguen amb els ulls. A les cases a l’hora de dinar les famílies fan números
i els més ben informats comenten que aquell gran centre comercial que fa un any
va obrir amb la pompositat dels triomfadors, està tirant treballadors al carrer
per què la gent no té un duro.
A nosaltres que en paraules de nostre
president Camps som els més competitius,
els més feliços, els millors, a nosaltres ens ha arribat la crisi. Des dels més
doctes en matèria econòmica fins els més analfabets, tots sabíem o preveiem que
això petaria. I clar, la primera hòstia i la més forta per als més competitius,
per als més feliços, per als millors.
Martinsa-Fadesa ha presentat suspensió de
pagaments i a Pego ens hem quedat amb una muntanya destrossada, només amb una
quinta part de les cases previstes edificades i amb un Ajuntament endeutat fins
a les celles que no contempla cap alternativa per eixir de la crisi que no siga
continuar construint. I als altres pobles del voltant la tónica sembla ser la
mateixa, fins i tot fan colps d’estat com el de Dénia per construir encara més.
Més
ciment és la guerra! Cridaven els ideòlegs del sistema, l’agricultura s’ha mort
planteu cases! Era la consigna que manava als bars, als carrers i a les
famílies. I ara les cases no es venen, i ara ja no sabem fer res més que cases.
Cases que ningú vol comprar, cases que ni nosaltres podem pagar.
Al bar de sempre, fent un tallat, escolte com
un home d’uns setanta anys brama segur d’ell mateix que no hi ha faena per
culpa dels immigrants. Potser no se’n recorda de com el seu fill va fer fortuna
i es va pagar una llarga adicció a la cocaïna explotant dos xicots romanesos i
un equatorià que feien pasterades de sol
a sol.
Però per
l’estiu tot lo món viu i malgrat les
dificulats que tenen enguany molts estudiants per trobar treball en aquestos
mesos, la situació es manté per l’arribada encara massiva de turisme estival. Però
la tardor no serà igual, i l’hivern es preveu ben dur.
Marina Alta any 2008, les desigualtats
creixen i la classe política sense més
visió que la políticament correcta
recepta retallades socials, policia i racisme. Entre les runes del suposat estat del
benestar, la bèstia feixista prepara les seues millor gales per eixir al carrer
a muscles de la massa al·lienada i deforme. És el pla B del capital, quan les
coses van mal a fer por a la gent.
Torne a vagar pels carrers, sembla que es veu
més gent que fa unes hores. Un bon grapat de preguntes resonen dins del meu cap
com una campana rabiosa, on som els que no ens creguem res d’això? fins on
estem disposats a arribar? què fem que no
fem res?...
Ánimo con los conciertos y con todo lo demás, que al final no volvimos a coincidir en Santiago....madre mía santiago....
Una abraçada des de Madrid.
Fins aviat!
Freqüentment se sent allò de que "no anem bé", però... qui proposa l'alternativa? Penses que quan els teus arguments vagen recolzats per un títol seràs més escoltat i resulta que encara eres més rebutjat. No els convé que parles, podríes convèncer algú, podries canviar el curs d'unes accions amb destí desconegut.
*Per cert, enhorabona pel concert de Xaló!
Fa poc m'ho deia un amic estranger que viu a Espanya des de fa prou anys, en Espanya ha passat açò sempre y es un cicle que es repeteix cada cert temps. Des de fora ens veuen com els "viva la virgen" d'Europa, a gastar quan hi ha diners y a plorar quan no. No sabem administrar y crear noves formes de guanyar diners, ens centrem en la construcció y sempre arriba un moment en que la bombolla explota. Quan explota la gent escarmenta però, es veu que al cap d'uns anys ja no se'n recoreden y tornen a la mateixa.
Si pels espanyols fora, tot el planeta estaria asfaltat y ple de ciment.
Josep, des de Benissa.