Això era que m'estava menjant amb delit unes costelletes d'un cabrit tendre del Lluçanès, de Sant Martí d'Albars. Jo no sóc vegetarià. Quan matem el cabrit és quan se'ns permet gaudir-lo. Sense recança el matem i després fem festa i ho celebrem. Matem sense recança molts dels animals que ens alimenten. Altres els fem viure perquè vagi rajant la mamella. També sense recança, com ha de ser. Això i altres pensaments em passaven pel cap entre queixalada i queixalada quan algú va parlar de gossos i gosseres. Ja hi vam ser. Entre "pobrets (els gossos) no els podem pas matar" a "quin dispendi haver d'alimentar aquests animals, que només són animals, i que algú haurà abandonat cansat de la seva companyia o més aviat de les servituds que comporta la seva companyia" . "Massa animals en pisos petits" afegia un tercer. I així en el transcurs de la conversa i mentre ens cruspíem definitivament l'exel·lent cabrit i felicitàvem la cuinera Raquel van anar guanyant la discussió els partidaris de matar gossos (o gats) quan aquests ja només són una rèmora i a la vegada endurir les sancions a qui els abandona. Dit sigui de passada ningú es va veure en cor de manifestar aquesta opinió fora del cercle d'estricte confiança.
