No se si és mes efímera la nostra memòria o
la nostra voluntat, de fet dubto que col·lectivament tinguem cap d'aquestes dues facultats prou desenvolupades si ens
hem de guiar pel recordatori, ara fa deu anys de la matança de Sebreniza
(quants anys deu fer de la de Rwanda?). Ni me'n recordo.
Perquè ens en recordem hi hem de posar codis:
11M, 11S, 10J, com si es tractes d'una guerra de barcos. Però recordar-se
d'una data no és res mes que això, i tal dia farà un any.
El nostre fer col·lectiu, encapçalat per les
preocupacions de l'estabilitat laboral, el consum, l'habitatge i l'oci, no deixa
gaire marge per elucubracions filosòfiques. Ho podem preguntar a qualsevol veí
o conegut, i fora de les qüestions que s'ha de resoldre cadascú personalment,
tota la resta d'esdeveniments que ens afecten i que ens donen malviure, queden
en el pla del mes enllà, en aquell pla on "no podem fer-hi res".
Mentre podem anar tirant, mal que be, be que
mal, aquí caic i allà m'aixeco, aquí em busco la vida i allà en trobo un tros,
la nostra debilitat col·lectiva no farà
sinó augmentar. En tenim tants de condicionats, que no es poden demanar
heroïcitats individuals.
Aquest fantasma quasi invisible, que només
surt empès per esclats emocionals, i que alguns n'han dit societat civil, apareix
i es dissolt amb la facilitat del sucre dins del cafè, no té capacitat de
pressió d'una manera organitzada, perquè no ho està, i essent el principal
actor de la societat els secundaris li passen la mà per la cara i la fan ballar
al
so que ells toquen.
Anirem tirant, els ecos acaben per no
sentir-se, les desgràcies per moltes i molt grans que siguin, causaran un gran
rebombori, però els ànecs -tots nosaltres-
tornarem a posar-nos en filera seguint al guia que no sabem on ens
porta.Com en aquella memorable pel·lícula de Gary Cooper, "Sergeant York".
Hi ha una escena que desprès de tants i tants
anys d'haver-la vista s'hem ha quedat gravada: L'excel·lent tirador York,
explica com es pot abatre un remat d'ànecs voladors, sense que se'n escapi ni
un, diu: "Tira sempre a l'últim de la filera, de moment hi haurà un gran
rebombori, però de seguida es tornarà a formar la filera darrera de l'ànec
guia, menys el que ja ha caigut. Torna a disparar contra l'últim, i així, amb
bona punteria i un bon rifle de repetició, et podràs carregar tot l'estol".
Aquesta em sembla una bona metàfora del que
ens està passant. Haurem d'entrar en una tempesta huracanada per tal que el
ramat es dissolgui i, sense el guia de
sempre s'hagi de plantejar que voldrà ser quan sigui gran?.
No em faig il·lusions, la majoria respondria
a aquesta pregunta amb l'expressió del desideràtum de tot currant : "jubilat".
