Al bar, a la feina, a la tele, al carrer, al sopar familiar, al sopar amb amics i també amb els no gaire amics. A la dreta, al centre, a l’esquerra i per l’extrem. Per la tele, per la ràdio, per internet, a per tot. En sap el forner, l’estudiant, el metge, el jubilat, l’economista i l’alquimista. El gran, el mitjà i el petit i el qui encara ha de venir.
Després de passar segles parlen de Déu, un dia ens el trobem i li preguntem: “Existeixes?” i ell ens contesta. “Abans NO, però gràcies a vosaltres, ara SI” (m’ho il·lustrava així en Francesc).
De manera sorprenent el 22 de juliol a La Contra de La Vanguardia el científic i humanista Óscar Marín aportava flaixos sobre com “el pensament és producte del cervell, i el cervell del pensament”. Com ell diu (i fa pensar): “La realitat NO existeix; és una interpretació del nostre cervell”.
Va perfecte per post-ular (si se’m permet aquesta llicència lingüística per descriure l'acte d'escriure "un post" al bloc) sobre la crisis en la que estem. Ai, perdó, “Crisis, What crisis?” Serà que el meu cervell vol traïcionar-me?
La realitat no existirà..., però els fets són els fets. I són innegables (crisi financera, atur, inflació, recessió), però apuntem bé a l'hora d'interpretar-los. No és (només) un problema econòmic. És molt més estructural. És bàsicament un problema cultural.
El que estem és sotmesos a una devaluació del pensament. Aborregats. La no-previsió, la no-anticipació i la no-predicció són el caldo de cultiu on creix l’especulació i on l’esperit crític, forjador dels avanços, s’adorm.
D’aquesta manera, m'imagino que molts dels "experts" i polítics pro-totxo i els "constructors-especuladors", sabedors que la situació era insostenible, pensaven “quan tinguem el problema a sobre, com que afectarà a tothom –i a quants més millor- ja es prendran mesures”. Com aquell nen mal criat que sempre li han tret els mocs.
Això és el que ha passat amb la "construcció". Molts anys de pujança com si fos "allò normal", quan no ha estat res més que una "realitat inventada". I malintencionada. On s'ha perdut la cultura de l'esforç i no s'ha reinvertit en teixit econòmic productiu.
No hi ha receptes màgiques ni solucions. Però tenim la obligació d’exigir el dret a demanar responsabilitats, (qui sap, pot ser a través d’un adaptat TPI “Tribunal Penal Internacional”?) i a no repetir en el futur els errors que es coneixen sobre el què ha passat.
Com ha escrit el pontífex del Financial Times, Martin WOLF, “el capitalisme neoliberal va morir el passat 14 de març de 2008, dia en el que la FED va ordenar el salvament de Bear Stearns” (La Vanguardia, 29 de març 2008, pàg.66). Així, doncs, si s'ha "mort", prenem-ne nota.
Treballem ja sobre nous paràmetres. No crec que el PIB sigui la única manera de mesurar el creixement; no crec que l'enginyeria financera ens faci "ser feliços en un món feliç", no crec que aplaçar el debat energètic sigui prudent, ni que la Pau no sigui l'objectiu del mil·leni. Ni que menjar aliments de l'altra punta del món o pagar 30 euros per volar a Amsterdam sigui quelcom desitjable. Només l'enquilosament de l'establishment i de qui ha gaudit dels beneficis d'aquesta manera d'actuar pot resistir-se al canvi.
Quina crisi és aquesta?
La devaluació del pensament és tal que arriba a extrems alienants o tan inmadurs que es tomba cap al papa-Éstat que ha de "garantir" que els focs d'artifici duraran per sempre.
No hi ha crisi, tothom gasta i menja a desdir.
Si que hi ha crisi. Crisi de pensament, de prospectiva. Per que el cervell interpreti la realitat coma crisi potser caldra veure morts de gana per terra.
És una afinitat que pot portar o no a l'amistat, que també, però sobrepassa el fenomen d'un "club". Pel meu entendre és part necessària de la solució, sigui quina sigui aquesta. Ah, i això em fa ser optimista. Salutacions!!