L’estrèpit dels bòlids entra apaivagat per la meua finestra. Visc a Natzaret, un barri oblidat de València, doblement afectat per la gran idea de convertir la ciutat en un circuit urbà; d’una banda la molèstia del soroll i la manca de mobilitat; d’altra, comprovar –per enèsima vegada– que les milionàries inversions del nostre govern s’esvaeixen en pro de la “modernitat” i en contra del benestar dels habitants d’aquesta ciutat.
La dreta valenciana ha tingut sempre una habilitat innata per vendre els seus productes i convèncer tothom de la seua necessitat i conveniència. Fa igual si han estat un èxit o un fracàs estrepitós: heus ací Canal 9 per amagar, tergiversar o adulterar la realitat al seu gust. La seua demagògia i el seu cinisme són d’última generació: el nivell de despotisme és tan gran que s’ha fet indetectable. Aquest tarannà és pot resumir en la frase que encapçalava una entrevista publicada a El País fa un parell d'anys a Esteban González Pons, home fort de Francisco Camps i vertader artífex d’aquesta manera de fer política:
Nos estamos endeudando para hacernos ricos
Hem de reconèixer que pronunciar aquestes paraules sense tremolar, coneixent de primera mà l'estat de fallida tècnica en el qual es troba la Generalitat Valenciana, té un mèrit indiscutible. Un crack, que diuen ara. No se exactament com s'ho farà per creure allò que diu però, sens dubte, per poder dir eixa mena de barbaritats cal, primerament, creure-les com a veritats absolutes. En aquest cas, l'estructura de la frase en qüestió el pot haver ajudat a resoldre la manca de credibilitat que hi emana. El primer "nos" el sr. Gonzalez Pons el pronunciaria d'una manera genèrica: sense cap mena de dubtes feia referència a tots els valencians i valencianes. El segon, en canvi, és un "nos" qualsevol, un pronom que fa referència a la persona que el pronuncia i la seua "gent". Així doncs, cap falsedat dialèctica: nosaltres, els valencians i valencianes, ens endeutem il·limitadament; i González Pons i els "seus" -Fabra, Zaplana, García Gascó, promotors diversos, empreses amigues, comissaris, alts càrrecs...-, es fan cada vegada més rics.
En teoria, la Copa América ens hauria d'haver salvat de la crisi, no? I Terra Mítica, el Palau de les Arts... Ara, és el torn de la F1: aquesta és la "fòrmula" que ens farà rics i ens guiarà pel camí de la prosperitat. La solució a tots els nostres problemes: reduirà l'atur, incrementarà el PIB, rebaixarà l'inflació, enfortirà el teixit industrial... Mireu sinó la foto. És així com l'economia valenciana resorgirà i serà l'enveja de tots: llogant terrasses i balcons. Mesures populars per afrontar la crisi. I diversió, molta diversió. I soroll, molt de soroll. I fum, molt de fum. I Ecclestone, molt d'Ecclestone: l'home a qui li devem la vida. Perquè gràcies a la seua generositat, gràcies al seu altruïsme i, sobretot, gràcies al circuit urbà de F1, tot el món hi guanyarà: jo, tu, ell... I nosaltres, els valencians, tornarem a perdre.
Escrit impecable. No més t'ha faltat parlar de l'eslogan.
Un dels trets que fa diferents a les persones "intel·ligents" és la seua capacitat de síntesi. En la mateixa línia, un dels que identifiquen aquells que tenen la mateixa capacitat d'anàlisi social que una sèpia i que igual els dóna so que arre, és que tot ho necessiten ben garvelladet. Jo els anomene "chotos"-> http://camideroth.blogspot.com/2007/03/quina-felicitat-ser-choto.html
Eslogan d'aquest estiu de la nostra Cheneralitat: "Te doy todo".
Una abraçada.
Tu done tot!
Teu done tot!
T'heu done tot!
...
Bé, company, veig que la "paelleta" encara haurà d'esperar, si més no fins al setembre (me'n vaig fora tot l'agost). Eres més valencià, cabró!
PD: Per cert, l'article dels chotos molt bo!
Tampoc no dic que no poguem millorar-ho, eh !
Sols dic que amb aquest discurs -únic- no anem enlloc.
Com la praxis ens recorda diàriament. Des de fa 30 anys.
Cordialment, però féu quelcom per a entendre'ns.
Amb tot el respecte del món cap a la teua opinió: pense que la comparació que fas no és vàlida. Sí: ja sé que els nostres problemes -de moment- són minudeses al costat dels que hi ha als països subdesenvolupats. Però els problemes del Camerun o de qualsevol altre país africà no són ni equiparables ni tenen el mateix origen que els nostres. És com si tu comparares els teus problemes amb els que puga tenir un dels nombrosos captaires o aparca cotxes que vaguen per la nostra ciutat. Aquesta comparació és un miratge: un engany. No pots posar ambdós realitats en la mateixa balança per contrastar-les perquè són realitats a escala diferent.
D'altra banda, no em tinc per una persona especialment negativa. Però els fets són els que són: més de 900 milions € de deute a les Universitats, més de 1000 milions d'€ de deute acumulat de Canal9, un sobre cost de més de 200 milions d'€ del Palau de les Arts, l'escàndol de Ciegsa, el forat negre de Terra Mítica... Tot açò ha aparegut a premsa. És evident que el govern del PP ha optat per un model econòmic basat en l'espectacle i "los grandes eventos", tot oblidant la resta de sectors, com l'industrial, que agonitza com si es tractés d'un malalt terminal (no fan més que tancar empreses). Per no parlar de la llengua. Això però, és tota una altra història.
Per últim, supose que estaràs d'acord en mi en que construir un circuit urbà de velocitat no és la millor manera d'educar els habitants d'una ciutat. Quins valors hi ha al darere de tot plegat? Velocitat, elit, la supremacia del cotxe... Agafar i llogar la ciutat al primer milionari que aparega disposat a fer negoci no em, sembla gens raonable, amb independència dels diners que s'hi puguen treure -si es que se'n treuen-. I enlloc desperar beneficis, què vols que et diga: amb els 70 milions d'€ que s'han gastat hagueren modernitzat gran part de la xarxa d'escola pública valenciana, que també agonitza (sóc mestre d'escola). Per no parlar de la sanitat pública. Però després, la gent està contenta i vota allò que vota. Això és indiscutible i, en el fons, avala el model econòmic vigent. Sembla que es allò que vol la majoria. D'acord. Però hi estic radicalment en contra.
Gràcies pel teu punt de vista, Josep!