Me’n faig creus, cada dia que passa, no de la capacitat de manipulació social que té el sistema (capacitat que ja em té més que demostrada), sinó de la incapacitat de reacció de la població, de la incapacitat que tenim tots plegats, la gent de a peu, de reaccionar als avisos que, de tant en tant, s’esmunyen en els mitjans de comunicació, predint-nos un futur sense futur si no endeguem decididament un canvi radical en el model productiu que ja no es pot basar ni un dia més en el consum incontrolat de combustibles fòssils.
¿Com és possible que, una vegada més, caiguem en el parany de deixar-nos distreure amb una de les estúpides i volgudes crisis del sistema capitalista, crisis de les que, compte!, sempre en treuen benefici els que les provoquen?
¿De veritat que, com a societat, ens hem de preocupar només de que les hipoteques siguin més cares i de que la construcció no pugui mantenir el insuportable, insostenible, innecessari, artificial i artificiós ritme que venia mantenint? ¿De veritat que aquest és el problema que tenim?
Que en som de babaus! Tots plegats.
En tot aquest enrenou només hi ha una data que ens ha de preocupar no tant pel que és sinó pel que suposa. Data que no pot passar inadvertida perquè seria impossible. Em refereixo al preu del petroli.
Tinc dit en aquestes pàgines que el vertader problema que ens amenaça no son les “crisis” naturals d’un sistema productiu en decadència, ni tant sols el canvi climàtic que, essent un problema real i preocupant, s’ha convertit en una alternativa de distracció social (espero que la historia ficarà al “nobel” Al Gore en el seu lloc).
Repeteixo el que he dit (el que hem dit, perquè no soc un boig solitari): el que vertaderament amenaça, de manera greu i relativament imminent, el nostre estàndard de vida és l’esgotament dels recursos energètics en els que aquest estàndard està basat, recursos que no son renovables, que tenen (dècada amunt o avall) data de caducitat i el relleu dels quals no solament no està garantit sinó que no està ni previst: les energies alternatives basades en recursos renovables i nets són només una solució parcial; esfereïdorament parcial si pretenem mantenir un ritme de consum energètic com l’actual.
I aquest panorama que ja era prou esverador per si mateix s’ha vist agreujat recentment per un element nou i que, malgrat que era inexcusablement previsible, no ha estat convenientment previst per les economies occidentals: la irrupció de noves economies, de noves societat emergents que malden per viure (i en tenen tot el dret), que és a dir, per consumir com les societats occidentals: son la xinesa, la índia, etc...
Aràbia Saudí, on son amb diferencia les més grans reserves mundials de cru, pot arribar a produir 18 milions diaris de barrils. No obstant, entre EEUU i Xina ja en consumiran demà passat 40 milions de barrils. Amb tota l’OPEP a ple rendiment, actualment se’n extreuen uns 90 milions... però les reserves no son uniformes i les dels altres països s’acabaran molt abans que les de Aràbia Saudí. Al final, si ho podem dir així, en quedaran, com a molt, 18 milions diaris.... De manera que, sarcàsticament, l’era del petroli s’acabarà abans que el mateix petroli (1)
Els efectes sociopolítics i econòmics d’aquest daltabaix en la societat “global” que ens esmercem inútilment en consolidar seran tant severs que en la pràctica desapareixerà. Hem d’anar pensant ja en una nova era en que, a més del inevitable descens de la població en el planeta, els paràmetres econòmics seran els basats en les economies locals o de proximitat i en l’ús d’energies sostenibles.
Les hipoteques son cares? La construcció està en crisi? Però de quina crisi estem (ens estan) parlant?
