"Parla, que jo t'escolto enlluernat i em perdo". Som divendres a primera hora de la tarda i escoltem Els Pets. Els de Constantí toquen davant poca gent (dues-centes persones sent generosos) algunes de les cançons que tant ens agraden, "Parla", "XL", "No t'enyoro" o "Soroll" (tot i que no la dediquessin a aquest bloc, cosa incomprensible). No estic gaire d'acord amb en Mercader, que diu que hi havia una bona afluència de públic després de veure dues mil persones (mínim) als Dorian el dissabte al vespre. Em nego a pensar que les coses estan així. Només puc reafirmar-me en que els van posar en un horari lamentable i estic plenament d'acord amb la -bona- crítica que els fan des del web madrileny jenesaispop. Del ple sol a la plena calor de la carpa Levi's. Hidrogenesse ni m'agraden ni em fan gràcia. Ho sento però tampoc hi havia res millor a aquella hora. D'allà marxem per primera vegada al Converse on toquen els Glasvegas. Aires rockabilly, tupès horteres i cançons surf que van de menys fins un més prou esperançador.

Després de negar-nos a menjar Telepizza per acabar a un McDonalds de Diagonal Mar (de guatemala a...) sopem a la gespa del Fòrum mentre escoltem en Nick Cave, o el que és el mateix, els Grinderman. Contundència sonora i saber estar a l'escenari. Com ja vaig dir a l'altre post no m'agrada el que fa (sobretot els crits diversos) però entenc que és una llegenda de la música que cal escoltar, com a mínim, un cop a la vida. Acabat el crooner anglès és el torn de Blondie. Majestuosa actuació dels anglesos tot i que Debbie Harry no és el que era (desafinaments varis, glamour baix). Un hit rere l'altre per desglossar el seu millor disc Paralell Lines (Chrysalis Records, 1978) i la cançó majestuosa de la pel·lícula majestuosa: "Atòmic". Impagable el moment on la Harry va tirar les sabates de taló al públic. Poc abans d'acabar els antics punks de discoteca ja veies força part del públic que marxava per agafar lloc al plat fort de la nit: Interpol (pregunta real: si hi ha un grup que es diu Interpol, pot existir un grup que es digui Mossos d'Esquadra?)

Monòtons i lineals. Perfectes musicalment però sense sang a l'escenari. Així descriuria l'actuació d'uns Interpol que no em van agradar en absolut. En acabar tocaven Maximo Park però vam quedar-nos a veure The Verve. Tenia una opinió molt concreta sobre els anglesos i la mantinc. Són un grup de dues cançons i mitja (acceptant "Drugs d'ont work" com a mitja) que han tornat per diners i sense suportar-se entre ells. Això sí, escoltar una molt magnífica "Bittersweet Symphony" en directe paga per tota la resta de irregular actuació. Vora les dues de la matinada acaben els The Verve i els peus començen a pesar. Ens deixem caure a les grades del Walkman Stage per veure a Etienne de Crècy. Brutal, tant en la música (jo crec que era techno, però no hi entenc gaire) com en la posada en escena, molt marcada per la peli Cube. 100% recomanables.

Som dissabte, no ens enganyem, som DISSABTE. Aquestes majuscules no són un bloqmayus deixat de la ma de deu sinó el dia fort (molt fort) del Summercase. Esperavem molt d'aquesta segona jornada, més després d'alguna decepció del dia anterior. Passades 48h cal dir que sí, va ser un gran dissabte musical començant per David Caraben i companyia a la carpa Levi's rebatejada per mi mateix com a Microones Stage. Bastant com sempre, és a dir, Mishima molt bé. Bon directe, elegant, sobri, amb bones cançons, carisma. Ho tenen tot, fins i tot molta gent que canta les seves cançons una per una a tot un Summercase a les 17'30h de la tarda. "Miquel a l'acces 14", "Qui n'ha begut" i "La tarda esclata" per acabar i marxar a veure l'altre plat nacional d'aquest segon dia, Antònia Font. Uns altres que no es mouen del guió i que fan el que saben. Molta gent per escoltar als mallorquins que van anar donant voltes a la seva discografia: "Alegria", "Darrera una revista", "Armando Rampas" o l'inevitable "Wah yeah" per acabar. La pregunta és: perquè Antònia Font a les 18h i Dorian a les 20h amb un Fòrum ple després de The Kooks? Ho mereixen els Dorian? Ni de conya! Siusplau, que algú em presenti als seus managers i promotors, mereixen un premi per portar tal música infecte fins tot un Summercase a una hora millor que els Antònia Font i que, atenció, The Kooks.

Parlar dels The Kooks és, també, fer-ho d'un altre dels grans concerts del Summercase. Sense fer res de l'altre món van anar disparant hits amb una solvència més que digne: "Always where I need to be", "Mr Maker", "Shine On", "She moves in her own way". Segurament els moments més groopies del Summercase amb crits femenins prominents de les primeres files. El millor dels The Kooks, són frescos, joves i en saben. El pitjor és la estètica, tan extremadament guai que sembla massa estudiada. Per cert, van fer un comentari sobre els Arctic Monkeys que no vaig arribar a desxifrar. Diem adéu als anglesos guapos i anem cap uns gal·lesos lletjos: Los Campesinos. Atenció perquè és el millor concert del festival i ja en vaig parlar ahir portat per l'eufòria col·lectiva post-Summercase. Ells mateixos van reconèixer que ni es creien la de gent que els estava veient. Públic entregat, cançons energètiques i un escenari Converse desbordat de gent. Impagable la "You!me!dancing!" amb la que es van acomiadar (aquest tema està penjat aquí).Un deu.

A sopar ràpidament mentre escoltem el directe de Biffy Clyro. Entrepà de pernil fet de casa i rock alternatiu accelerat amb tocs hardcore melòdic i power-pop. Personalment no em van dir res especial aquest trio de pantalons elàstics i pit al descobert. Una petita caminada, ja són gairebé les 23 i toca Mogway però acabo anant a veure una estona als previsibles Facto Delafe y Las Flores Azules. Quatre cançons després vam abandonar la (molt) plena carpa per visitar la Haima de Movistar i els seus sofàs amb el següent pla: Estirar-se i veure als Sex Pistols (ja que hi erem vaja). Doncs els anarquistes més famosos del món mundial van ser els que van fer el concert més llarg de tot el Summercase en contra de qualsevol pronòstic. Musicalment bé però estèticament una pena. Cap al·lé de rebel·lia es respirava al Fòrum amb un Johnny Rotten vestit de arbre? ocell? espanta-ocells? Una autoparòdia que es torna resultadista al escoltar en directe "God save the Queen" i "Anarchy in the UK". Sempre em quedarà poder dir que les he escoltat en directe (sense en Sid, es clar).

S'acosta la 1h de la matinada però queda una estoneta encara, hora per deixar-se caure a veure CSS (Cansey de Ser Sexy). Petardes i divertides van fer ballar al respectacle amb un hit de dubtosa qualitat com "Music is my hot, hot sex" i el vestit de la vocalista que ens deixa a tots bocabadats i no per la seva bellesa precisament. Per fi arriba el moment esperat per molta gent. Els Kaiser Chiefs entren a escena i fan el que tots esperavem, sense més. Un parell de temes nous i "Ruby", "Everything is average", "Retirement", "Everyday I love you less a less", "I Predict a Riot"... fins "The Angry Mob" i sense sortir-se del guió. Els que volien cantar a pulmó ho van poder fer amb els de Leeds. Quedava nit, quedaven Los Planetas, per exemple, però aquí es va acabar el meu Summercase d'enguany. Fins l'any que ve, o no.