Ahir vam tenir una notícia tràgica: una escaladora moria al cinquè llarg de l'Easy Rider, a la Paret de l'Aeri, Montserrat. El meu sincer condol a la família, amics i companys muntanyencs. Avui uns quants escaladors (retirats o no) hem passat un dia trist, impactats per la notícia.
L'Easy Rider és la via d'introducció a la Paret de l'Aeri. La més fàcil i accessible, per on hem començat la majoria d'escaladors que hem pujat aquesta històrica paret. Jo ho vaig fer cosa de fa 10 anys. Tanmateix, som davant d'escalada de paret, i no pas d'escalada esportiva. Mentre a l'escalada esportiva una caiguda no té conseqüències més enllà del que et pot passar a un esport normal (tot i que hi ha gent que ha mort), en escalada de paret (o clàssica, o big-wall, com li vulgueu dir), les caigudes s'han d'evitar al màxim, no te la pots jugar gaire. En escalada clàssica, les xapes (les assegurances) no abunden precissament, i sovint són dubtoses. Aquesta ressenya de l'Easy ja ho diu Probihit caure (al trams fàcil).
L'Easy Rider és la via d'introducció a la Paret de l'Aeri. La més fàcil i accessible, per on hem començat la majoria d'escaladors que hem pujat aquesta històrica paret. Jo ho vaig fer cosa de fa 10 anys. Tanmateix, som davant d'escalada de paret, i no pas d'escalada esportiva. Mentre a l'escalada esportiva una caiguda no té conseqüències més enllà del que et pot passar a un esport normal (tot i que hi ha gent que ha mort), en escalada de paret (o clàssica, o big-wall, com li vulgueu dir), les caigudes s'han d'evitar al màxim, no te la pots jugar gaire. En escalada clàssica, les xapes (les assegurances) no abunden precissament, i sovint són dubtoses. Aquesta ressenya de l'Easy ja ho diu Probihit caure (al trams fàcil).
Aquí ha estat la tragèdia. Els escaladors ja havien superat les màximes dificultats. El llarg de 6a que es pot saltar en artificial (tot i ser un parell de passos), i el llarg més complicat, el quart, un teòric V amb xapes no precissament al costat, que té de V el que jo d'escolanet de Montserrat. Un llarg molt maco, però. El més maco de la via, amb permís del sostret.
La caiguda ha estat a un dels típics llargs fàcils montserratins, com n'hi per tot el massís: III/IV+ pràcticament desequipat, on t'ajudes de les savines per assegurar-te (imatge, i explicació). Pitjor encara, és una travessia. Són aquells llargs que sempre he fet amb la màxima atenció, a poc a poc, assegurant sempre al màxim peus i mans perquè poden estar descompostos, i perquè és fàcil, no està pràcticament equipat i a la que t'adones, tens la xapa a 10/15 metres (caiguda potencial de més de 25 metres) i saps que una caiguda pot tenir gravíssimes conseqüències. Si a més és una travessia diagonal, en la caiguda el cos pot patir rotació i passes a no poder controlar l'impacte contra la paret. Jo ni tant sols recordo aquest llarg de l'Easy. Recordo de pràcticament tots els llargs, menys aquest.
El que ja és més estrany és la caiguda de 50 metres. Això vol dir que o no va posar cap cinta (ho dubto moltíssim), o que les poques xapes/savines van petar en la caiguda. I aquí tornem al debat de sempre de l'escalada clàssica, la reequipació. ¿Per què una via que ha esdevingut clàssica, repetida freqüèntment no pot tenir un equipament que garanteixi la seguretat mínima, especialment en aquells llargs que sabem tots que són exposats (travessies de III/IV)?. La caiguda en aquests llargs no és per manca de nivell físic o psíquic, sinó per simple i purament accident.
Puc entendre que no es toqui un Mirall Impenetrable. Quan hi vas allà saps que t'enfrontes de tu a tu amb la mort. Tu mateix. Però un III/IV d'una via esdevinguda d'introducció?. ¿O les que estan plenes de xapes de fa 50/60 anys, que cauen a trossos, molt més perilloses ara que en el moment de la seva obertura?. No parlo dels passos compromesos de vies reconegudes, aquells que marquen que pugis o no (per por, per manca de nivell o per les dues coses). Sinó d'aquells passos senzills que la lògica ens diu que no paga la pena jugar-se la vida si passa cap imprevist.
La caiguda ha estat a un dels típics llargs fàcils montserratins, com n'hi per tot el massís: III/IV+ pràcticament desequipat, on t'ajudes de les savines per assegurar-te (imatge, i explicació). Pitjor encara, és una travessia. Són aquells llargs que sempre he fet amb la màxima atenció, a poc a poc, assegurant sempre al màxim peus i mans perquè poden estar descompostos, i perquè és fàcil, no està pràcticament equipat i a la que t'adones, tens la xapa a 10/15 metres (caiguda potencial de més de 25 metres) i saps que una caiguda pot tenir gravíssimes conseqüències. Si a més és una travessia diagonal, en la caiguda el cos pot patir rotació i passes a no poder controlar l'impacte contra la paret. Jo ni tant sols recordo aquest llarg de l'Easy. Recordo de pràcticament tots els llargs, menys aquest.
El que ja és més estrany és la caiguda de 50 metres. Això vol dir que o no va posar cap cinta (ho dubto moltíssim), o que les poques xapes/savines van petar en la caiguda. I aquí tornem al debat de sempre de l'escalada clàssica, la reequipació. ¿Per què una via que ha esdevingut clàssica, repetida freqüèntment no pot tenir un equipament que garanteixi la seguretat mínima, especialment en aquells llargs que sabem tots que són exposats (travessies de III/IV)?. La caiguda en aquests llargs no és per manca de nivell físic o psíquic, sinó per simple i purament accident.
Puc entendre que no es toqui un Mirall Impenetrable. Quan hi vas allà saps que t'enfrontes de tu a tu amb la mort. Tu mateix. Però un III/IV d'una via esdevinguda d'introducció?. ¿O les que estan plenes de xapes de fa 50/60 anys, que cauen a trossos, molt més perilloses ara que en el moment de la seva obertura?. No parlo dels passos compromesos de vies reconegudes, aquells que marquen que pugis o no (per por, per manca de nivell o per les dues coses). Sinó d'aquells passos senzills que la lògica ens diu que no paga la pena jugar-se la vida si passa cap imprevist.
Hem sap molt el greu el que li ha passat a la Cristina, es una tragèdia i dono el meu condol i suport a tots els seus familiar, amics i coneguts.
Però, no estic gens d'acord amb aquesta piada, en primer lloc dius que es una via d'introducció, i serà d'introducció a la paret de l'aeri, ja que es la més fàcil, però no es una via d'introducció a l'escalada, ni molt menys, quan tu et poses a la easy rider, també saps a on et poses, conèixes que les xapes estan lluny, i que hi ha molta exposició, ja saps que no es una via tipo freeky, si modifiquem aquestes vies, que farem la gent a la que ens agrada comprometre'ns en vies on hi hagi exposició, els que volguem repetir les vies tal i com es varen obrir? Hi ha moltes vies molt equipades pel món, i encara n'hi ha moltes per obrir, que tothom obri com vulgui, amb un parabol cada metre si volen, però que no es modifiqui el ja obert, siusplau!
Per dues o tres miserables xapes posades en aquell llarg la Cristina, que no sembla pas que no estès al nivell d'aquella via, posiblement no hauria mort. I qui vulgui "compromís", sencillament, que se les salti!
Per mi està molt clar: en vies "equipades", tots els llargs han d'estar mínimament protegits per evitar caigudes mortals, no només els "difícils". Una altra cosa son les vies sense equipar, que aquí si que s'ha de respectar i entendre, en ficar-t'hi, que hi ha un major compromís.
Esto, salud marcho
Em sap greu el de la noia aquesta, segur que estava gaudint de la via.
El que és estrany, i gairebé un miracle, és que no es mati més gent en tirades "fàcils" (per dir-ho d'alguna manera) gairebé desequipades a Montserrat.
Hi ha llargs fàcils que els fas per primera vegada, i quant els acabes dius "Ufff, mai més..."