Resumint podríem dir que els Fets de maig del 1937 foren els enfrontaments que succeïren entre el 4 i el 7 de maig del 1937 a Barcelona entre les forces d'ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d'Estat Català, contra milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM. Aquest enfrontament servir per demostrar el poder de l’stalinisme al Principal, destruir l’oposició d’esquerra comunista (encarnada en el POUM) i debilitar el poder al carrer i al front de l’anarcosindicalisme. Podríem afirmar que va ser el final de la voluntat emancipadora demostrada després de l'Alzamiento, el final de la revolució somiada.
L'assalt a la Telefònica
El 3 de maig de 1937, un grup de forces policíaques comandades pel comissari general d'Ordre Públic -Rodríguez Sala, del PSUC- assalten, per ordre del conseller d'Interior de la Generalitat -Artemi Aiguadé, d'ERC-, l'edifici de Telefònica a Barcelona, col·lectivitzat i controlat per un comitè d'obrers CNT-UGT, però amb clara majoria dels anarcosindicalistes. La notícia de l'atac i del posterior enfrontament armat entre la policia i els obrers s'escampa per tota la ciutat provocant la reacció als barris obrers. Les barricades, igual que el 19 de juliol de 1936 tornen a formar part del paisatge barceloní. A un costat, les bases del moviment llibertari (CNT-FAI-FIJL) i del POUM; a l'altre, la força pública -les diferents policies d'aquella època- i els partits Estat Català i PSUC. La revolució i la contrarevolució s'enfronten als carrers de Barcelona.
La ciutat de les Rambles és el focus i símbol principal de la lluita entre aquestes dues tendències, la qual ja havia començat de manera subtil després del 19 de juliol.
L'adveniment d'una revolució
L'alçament feixista del 18 de juliol de 1936, davant la feblesa mostrada per les autoritats republicanes, havia provocat l'enèrgica actuació de les classes populars. Aquesta reacció popular aconseguí aixafar el cop d'Estat a ciutats tan importants com Barcelona, València i Madrid. Després de la victòria del poble, aquest, amb les armes a la mà -adquirides després de demanar-les constantment a les autoritats de la República i després de conquistar els quarters militars- comença a organitzar l'ofensiva i la defensa, la reorganització de l'economia i l'administració, i també inicia una dura repressió d'elements aliats del feixisme i les classes conservadores. Aquest poder popular, on es viu més profundament i on els canvis gestionats pels obrers són més radicals, és a la ciutat de Barcelona, l'anomenada Rosa de Foc. Allà, l'hegemonia de la CNT-FAI és absoluta. La llarga tradició de lluita del proletariat català i la poderosa organització aconseguida, es veuen com a imbatibles tant pel feixisme colpista com pel republicanisme moderat, el qual veu amb terrible por com l'status quo capitalista s'enfonsa.
El 19 de juliol de 1936 esclata una revolució, aquesta s'escampa principalment per Catalunya, el País Valencià i Aragó, controlat per les milícies llibertàries. Els canvis produïts són molt radicals: fàbriques, indústries, camps de cultiu i fins i tot pobles sencers són col·lectivitzats; la policia clàssica deixa pas a les patrulles de control; l'administració passa a mans dels comitès antifeixistes; gran part de l'educació s'inspira en els mètodes racionalistes de Ferrer i Guàrdia... Però tota l'energia desbordant de les bases revolucionàries no es veu canalitzada pels dirigents anarquistes, aquests es mostren febles i sense timó davant la situació. Pacten amb l'esquerra condicions molt inferiors a la seva força real, moderen el seu discurs i aturen l'espontaneïtat creadora del poble. És el principi de la reacció contrarevolucionària. La petita burgesia, els partits d'esquerra, però sobretot un encoratjat Partit Comunista veuen el seu moment.
El PCE, partit minoritari abans de les jornades de juliol, començà una brutal espiral de creixement en canalitzar al seu interior els temors dels contraris a la revolució, però sobretot al poder que aconsegueix gràcies a l'ajuda de la URSS d'Stalin. La mà sinistra de l'estalinisme arriba i comença a moure fitxa. Les provocacions contra la revolució es multipliquen, creen una xarxa de serveis secrets amb una clara funció desestabilitzant i repressiva, i comencen a copsar càrrecs de poder.
Contrarevolució
La involució comença a caminar i els comitès antifeixistes donen pas a les corporacions municipals, membres de la CNT i la FAI entren a formar part del Govern de la Generalitat i del Govern de Madrid. Però és el decret de militarització de les milícies el que comença a encendre els ànims, a més de la constatació que la contrarevolució està agafant força i fent camí. El posterior decret per eliminar les patrulles de control es veu com una autèntica declaració de guerra. El poble armat és el garant de la revolució. Amb aquest panorama, amb provocacions i incidents continus l'atac a la Telefònica de Barcelona del 3 de maig de 1937 és la metxa que fa esclatar la batalla.
Durant les jornades de maig del 37 els obrers van tenir l'oportunitat de tornar agafar el timó, però la tebiesa i covardia dels dirigents anarquistes provoca la desmobilització i l'aturada de les hostilitats, fet que és aprofitat pel govern de la República per enviar l'exèrcit, el qual es fa amb el control de la situació. Després de la retirada de les barricades i la tornada al treball comença una caça de bruixes contra els més significats revolucionaris. Les txeques comencen a omplir-se, igual que les presons, i els assassinats és multipliquen. El terror roig amb el segell de Moscou ho infecta tot.
Després dels successos de maig podem dir que la revolució social acaba i dóna pas als totalitarismes. Pus mai el moviment obrer hereu de la Primera Internacional es tornaria recuperar de la derrota soferta a terres ibèriques.
Bibliografia
- Miquel AMORÓS: La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y los Amigos de Durruti. Virus. Barcelona, 2003.
- George ORWELL: Homenaje a Cataluña. Virus. Barcelona, 2000.
- José PEIRATS: La CNT en la Revolución española. Madre Tierra. Madrid, 1988.
Antoni Pallicer
Extret del bloc de l'Ateneu Llibertari Estel Negre
