Vaig baixar del cotxe davant de l'església. No es veia ningú i vaig cridar a una porta xicoteta de vidre que hi havia al costat. Vaig deduir que devia ser la casa del rector. En fer-ho vaig escoltar uns passos que s'acostaven i una veu de xiqueta que cantava amb una certa alegria ...fins que va veure la meua cara. No oblidaré mai que la ganyota que va fer en veure el meu rostre va ser terrible i que abans que jo poguera reaccionar havia tancat dos forellats, arrencava a córrer casa endins i cridava espantada. Quedí atordit. Sec. Em va costar entendre què havia passat i mira que era fàcil: jo sóc blanc i per a aquella xiqueta era indistingible dels malparits que el dia abans havien sembrat la mort en el seu poble.
Poques vegades m'he sentit tan abatut. A aquella criatura no podia explicar-li quantes nits havia travessat el pont del trenet a València amb un exemplar de Jeune Afrique a les mans, que invariablement em parlava d'aquell home que era un mite, de Mandela. No podia contar-li que em vaig esforçar a entendre el francès per a entendre l'Àfrica i que aquelles revistes les llegia els primers anys amb un diccionari a la mà mentre Sari devorava els seus inacabables apunts de medicina i queia la nit sobre València. No podia llegir-li els articles que havia escrit blasmant contra l'apartheid o les manifestacions a que havia anat. O la il·lusió amb la qual vaig descobrir 'Mandela Song' de The Special Aka en un vell tocadiscos allà a la casa on assajava Apocalipsis. Manolo me la va ensenyar i em va ensenyar també a cridar "Free Nelson Mandela" amb aquella cadència de carib londinenc que enganxava la solidaritat. La meua història li valia de ben poc a aquella xiqueta que en mi només veia un blanc. Que és el que sóc.
Poc temps després em recorde a casa emocionat mirant per la CNN com Nelson Mandela eixa de la presó. La Txell era menuda, de bolquers encara, i jo l'aguantava en braços dient-li: mira!, Txell, mira!, és Mandela! és lliure! I recorde haver-me quedat quiet pensant en la xiqueta de Kaielisha, de sobte amb l'alegria glaçada. Vaig dubtar. Vaig creure que allò no ho podria canviar ni Mandela. Que en un món on una xiqueta corria espantada només en veure una cara blanca el missatge del vell presoner, la crida a construir una nova Sud-àfrica de tots, sense colors ni passats, només mirant el futur amb optimisme, era un somni impossible que ni Mandela, el rei xhosa, el líder del poble, la veu de la dignitat, l'home recolzat pel món sencer, podria portar a terme. M'equivocava. Mandela ho va fer. En va ser capaç.
I avui ell ha fet noranta anys i jo com faig cada any li he enviat un correu de felicitació -que mai no he sabut si llig i que ben bé m'importa molt poc si llig o no. L'escric perquè el necessite jo. Simplement per donar-li les gràcies.
Gràcies, però, per les places dels VilaBlocs on ens pot vagar d'aturar-nos.