[...][...]
[Trincos]
La Carme, amiga i subscriptora de la llista de distribució del butlletí d'INFOZÈFIR (aquí us podeu informar una mica de què és això), em reenvia el butlletí d'avui. En destaca un article del filòleg Albert Pla, titulat Agonia al paradís, publicat avui a l'Avui: us l'enllaço, però per si tinguéssiu problemes tècnics també us el copio a sota.
Pla reflexiona, encertadament, sobre el vil·lingüisme (que no és ben bé del que jo parlava a 086 Bilingüisme, però...) i crec que, si no ho ha fet ja, gaudiria amb la lectura del futur que preconitza en Gabriel Bibiloni (028 Cirurgia plàstica i un futur esplendorós).
Categoria llengua
(...)
Agonia al paradís
Albert Pla / Filòleg
Aquell paradís bucòlic del bilingüisme que tant han celebrat els nostres polítics com un model de tolerància i enriquiment mutu, s'està transformant en una UVI on una llengua, la nostra, jeu endollada a tota mena de tubs mentre els sondejos oficials la maquillen tant com poden perquè faci cara de salut.ENS HAN VENUT AQUEST BILINGÜISME SOCIAL -que mai pot ser simètric- com el camí cap a la plena normalitat del català, sense que, misteriosament, calgués fer retrocedir el castellà. Negant el que qualsevol sociolingüista aficionat sap: que dues llengües disputant-se un territori estan en un dramàtic conflicte en què l'avanç d'una implica el retrocés de l'altra. Amagant, per tant, que si avui ens podem vantar d'una convivència idíl·lica és perquè acceptem amb resignació el nostre retrocés. Una virtut que ara mateix no exhibeixen ni valons ni flamencs a la regió de Brussel·les.
ELS POLÍTICS S'HAN OMPLERT LA BOCA amb els avantatges de ser bilingüe ignorant que una llengua petita se suïcida quan deixa que una altra de més potent la desbanqui com a llengua comuna del territori. Ens han dit, i alguns fins i tot s'ho han cregut, que en aquesta sagnant asimetria el futur del català estava garantit. No hi ha hagut prou coratge per obrir la caixa del trons i explicar que una autèntica normalització exigiria al castellà desfer part del camí d'imposició repressiva que l'ha portat a ser la nostra llengua comuna. Que normalitzar el català vol dir fer-lo altre cop necessari, i que això només serà possible quan el castellà tingui un pes semblant al de l'anglès a Holanda: parlat només per un 70% de la població i rarament a un nivell de nadiu, cosa que no els impedeix ser molt més poliglots que nosaltres.
ELS QUI ENCARA RECORDEN com era d'antipàtic el castellà a l'escola de la postguerra comencen a detectar un rebuig semblant contra l'actual immersió. Obligar a aprendre una llengua que no es percep com a necessària sempre serà vist per alguns com una imposició arbitrària.
PERÒ ALMENYS L'ALTRA IMMERSIÓ, aquella a què van ser sotmesos els nens catalans durant el franquisme, tenia al darrere el monolingüisme oficial i tota la potència de l'Estat. L'actual, pobreta, sola davant el perill, se'ns està fonent com un bolado als barris del cinturó metropolità, on cada vegada més docents es passen al castellà quan estan sols amb els alumnes i no han de fer la comèdia oficial.
I ARA VE EL COP DE GRÀCIA. Té un nom ple de correcció política: Manifiesto por la lengua común. Els Savater i De Azúa són com uns conquistadors que després de robar a sang i foc el territori als indígenes i tancar-los en reserves, declaren que a partir d'ara les fronteres són sagrades. És com si la violència que ha portat fins aquí no hagués existit mai. Com si l'actual statu quo fos resultat de l'evolució natural de les coses i, per tant, intocable. Ja només podem ser espectadors del gloriós desenllaç: Espanya, per fi, una gran nació. Ho exigeix la democràcia, que no deixa imposar res a ningú. La fruita és prou madura: el lliure mercat i la globalització ja la faran caure.
ÉS POSSIBLE QUE EL CATALÀ hagi perdut el tren de la normalització. Potser els polítics, anestesiant-nos amb dolces mentides, no han fet res més que amortir un trauma inevitable. Puc respectar qui creu que, arribats aquí, només podem resistir; que fer retrocedir el castellà és una guerra perduda i obre massa ferides. Puc entendre que un pensament progressista vegi en la cohesió social l'objectiu prioritari. Però és inadmissible i revoltant que els que sempre s'han imposat per la violència ara ens vulguin donar lliçons de democràcia. Els firmants del Manifiesto abonen un imperialisme genocida que mereix el més profund menyspreu. Salvem o perdem la llengua, els catalans hauríem de tenir prou memòria històrica per no contaminar-nos mai d'un nacionalisme tan fanàtic i destructiu.
Tenim una comunitat lingüística feble que s'ha cregut la immersió tal com s'ha aplicat. Una immersió que ha permès i consentit la negació d'aprenentatge i ha permès el permanent boicot a l'ús social del català. Una immersió que s'ha reduït a una simple avaluació acadèmica on la condició de maria l'ha desqualificat totalment. Una immersió acompanyada socialment d'una llei d'us del català que han ignorat milers d'empreses de tot el país i condició. Una administració que ni ha sabut exigir a les emprese privades que la documentació per a oferiments de serveis fossin exclusivament en la nostra llengua pròpia. Masses sessions que amb el temps han perdut la seva condició somnífera, i ara surten d'aquest estat amnestèsic. Se senten forts. ignoren completament el català, en poden prescindir i el seu món s'expandeix. En tenen el coneixement necessari i artificós per quan algú els hi retregui la seva actitud. Només ens cal prendre l'exemple del President Montilla: Porta desenes d'anys vivint al país. Anys on ha pogut exercit càrrecs de rellevància mostrant sense vergonya el seu mensypreu envers el català. La seva responsabilitat social l'obligava a tenir un major coneixement de la llengua, abans de ser President de la Generalitat. I per més menysteniment des de que ocupa el càrrec representa que té un assessor personal per perfeccionar la llengua. Un any després aquestes classes s'han mostrat insuficients. Incapacitat genètica del president? Deficiència metodològica del lingüista? Senzillament que la llengua no és necessària. Tan sols és una quota més d'aquelles que s'apunten a l'agenda diària del càrrec per acomplir els deures protocolaris i poca cosa més. Í no en tenim prou de tot plegat perque un senyor de ciu (culpables de l'abandonament de la llengua) hagi posat la qüestió impròpiament davant l'opinió pública. Una desafortunada decisió que ha comportat la lamentable resposta de tot un sector cultural que l'ha rebatut rebaixant-se vergonyosament. El senyor Montilla no té excusa per destrossar la llengua pel lloc que ocupa. El senyor Montilla no és cap nouvingut. El Senyor Montilla forma part d'aquells ciutadants de Catalunya que incosncientment se saben que formen part d'un imperi que els ampara. I això amics meus és la vergonya de la nostra situació.
Recoi Bernat, d'entrada, al primer cop d'ull, el comentari m'ha espantat. Després l'he llegit i et dono la raó.
Una llengua innecessària a mig o llarg termini desapareixerà. Polítics d'una banda i de l'altra que s'omplen la boca defensant la immersió lingüística (quan jo era un infant les classes es feien en espanyol però al patí i al carrer jugàvem en català, ara la situació és la inversa). Mitges veritats, mentides flagrants i mooooooooooolt de teatre. La gent del PP i de Siudadanos els veus venir, saps de qui peu calcen, en canvi els del trispartit i els de CiU tot sovint ens aixequen la camisa, se'ns pixen al damunt i diuen que plou!