Des del passat dia 23 de juny que tots ens hem fixat, potser massa, en
el manifest que han signat una colla d’autoproclamats intel·lectuals, els
espanyolistes de sempre vaja, en favor d’allò que en diuen la llengua comú. De
fet, semblaria que no hi ha res de nou, si no fos que els punts de partida que
usen són diferents als d’altres manifestos contemporanis per l’estil. Per
contra, des de Sant Jordi circula el manifest Català, llengua comuna, signat per una vintena d’entitats culturals
representants de la població immigrant a Catalunya, que representa una via de
treball positiva per al futur del nostre país, la nostra llengua i la nostra
cultura.
En primer lloc, tinc ganes de parlar del manifest Català, llengua comuna, una proclama sense pretensions, fruit de la
societat civil i que, des de la necessària anàlisi de la realitat
sociolingüística de la Catalunya actual, en què es parlen més de 250 llengües,
advoca perquè el català esdevingui la llengua de cohesió, de convivència i
d’integració. Es tracta d’una mostra clara de bones intencions d’aquesta
societat civil que representen. Avui, a dos quarts de vuit del vespre
presentaran aquest manifest a l’Ateneu, encara que, insisteixo circula des de
Sant Jordi d’enguany. Podeu accedir al seu contingut a la pàgina de la
Plataforma per la llengua http://www.plataforma-llengua.cat/doc/manifest_santjordi08.pdf.
La proposta que se’ns ofereix va
clarament adreçada a la convivència i a la integració de la gent que viu i
treballa a Catalunya i als Països Catalans, sense prejudicis i sense tenir en
compte res més que la voluntat d’esdevenir una comunitat cohesionada.
Ben diferent és el caire que pren l’altre manifest, el Manifiesto por la lengua común, signat
pels de sempre, els mateixos que eren darrera del Foro Babel, de Ciudadanos i de tots els muntatges
lerrouxistes contemporanis. No se’n poden estar, i es qualifiquen d’intel·lectuals,
és a dir d’allò que el diccionari (DIEC) defineix com a persona que té una certa capacitat de pensar
la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant
l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació, però que enlloc no
diu, el mateix diccionari, que hagin de ser els encarregats de repetir fins a
l’infinit els mateixos prejudicis, ni hagin de pontificar gratuïtament, sense
que se’ls demani. Si en mirem el contingut a http://estaticos.elmundo.es/documentos/2008/06/22/manifiesto.pdf,
veurem quina és l’argumentació repetida d’aquests intel·lectuals, i quina la nova, en el seu discurs, encara que
respon a criteris superats del segle XVIII i XX. La repetida és l’amenaça de
l’espanyol als Països Catalans, Galícia i Esukadi, l’eterna cançó de l’enfadós
que des del Manifiesto dels 2300, el
que van promoure Federico Jiménez Losantos o l’Amando de MIguel, fins als de Ciudadanos s’ha anat repetint com un
disc ratllat. Potser es tracta d’aplicar aquella màxima de Goebbels que una
mentida repetida mil vegades es percep com a veritat. La novetat que hi podem
trobar rau en la recuperació de vells prejudicis que feia temps que no
s’argumentaven, ni més ni menys que el de la diferència entre les llengües.
Parlen sense vergonya d’una asimetria de les llengües, en favor de l’espanyol,
evidentment, que relega les altres llengües (català, basc, gallec, occità,
bable o aragonès) a llengües de segona categoria, aptes per al consum familiar
de quatre ignorants, però no equiparables a l’espanyol que veuen amenaçat
pertot.
Aquesta argumentació no deixa de recordar-me aquelles paraules d’Henry
Grégoire a l’Assemblea Nacional francesa:
“Ja no ho puc repetir més vegades, és molt important que no
pensem en una altra política que la que ens permeti extirpar aquesta diversitat
d'idiomes grollers (es referia al bretó, alemany
alsacià, basc, català o italià de Còrsega) que perllonguen la infantesa de la raó i la vellesa del
prejudici".
O bé aquests principis del Catecismo
patriótico español de Menéndez Reigada:
“-¿Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la
civilización del futuro?
-La lengua
castellana será la lengua de la civilización del futuro porque el inglés y el francés, que con ella
pudieran compartir esta función, son
lenguas tan gastadas, que van camino
de una disolución completa.
-¿Se hablan en España otras lenguas más que la lengua castellana?
-Puede decirse
que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta tan sólo queda el vascuence, que como
lengua única, tan solo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su
pobreza lingüística y filológica.
¿Y cuáles son los dialectos principales que se hablan en España?
-Los dialectos principales
que se hablan en España son cuatro:
el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego.”
No faltarien exemples, si els busqués d’Unamuno, d’Ortega y Gasset o de
Sánchez Albornoz, entre altres intel·lectuals
espanyols de tots els temps i colors dedicats a parlar de la llengua, fins
i tot trobaríem discursos reials contemporanis en què es volia justificar
l’espanyol com a llengua de trobada i no d’imposició. La llista seria tan
llarga que no cabria en una sola entrada d’aquest bloc, o que la faria
indigerible i repetitiu, pel que tenen de voler fer passar bou per bèstia
grossa o negar l’evidència.
Personalment, em quedo amb el primer manifest, el que surt de la
societat civil i ens proposa un futur de convivència i cohesió en català i als
Països Catalans. Els de l’altre, com sempre, em sonen a brams d’ase, que ja se
sap que no cal que arribin a cap cel.
