Benvolgut Gauxu,

Primer de tot, moltes gràcies. Moltes gràcies perquè quan vas arribar, allà al juliol del 2003, vas injectar VIDA per la vena a un club moribund, agònic, rídicul i en estat de xoc com era el FC Barcelona postGaspart. Un club que havia passat per una de les seves etapes més fosques i vergonyants de la seva història.

No és fàcil aixecar un club com el Barça. Tu ho vas fer. Amb el teu somriure, el teu bon rotllo, la teva implicació, la teva actitud i sobretot i el més important de tot, el teu futbol.

El teu futbol ha estat increible. Dels gols, en parlaré més endavant. Més que futbol has estat un artista de la pilota. Les teves assistències de gol semblaven tan fàcils que no s’han valorat. Tothom et critica el teu partit a la final de la Lliga de Campions a París, però ningú se’n recorda de la teva assistència a Giuly a San Siro, camp del Milan, que ens va donar un 75% del bitllet a la final.

Has fet assistències sense mirar; espaldihes; cues de vaca; barrets; la increible “elàstica” que ens va deixar a tots amb la boca oberta, extasiats i babejant; rabones; les croquetinhes, i fins i tot, passades amb el cul. Això no ho havíem vist fer mai al Camp Nou amb la teva assiduïtat i el teu alt rendiment.

He tingut la sort de veure passar pel Camp Nou els milors cracks del moment. Això només et pot passar a un club com el Barça. He vist a Schuster, Diego Armando Maradona, Gary Lineker, Koeman, Laudrup, Stòitxkov, el traïdor Luis Figo, el qual mal ens pesi dir-ho es va partir la cara pel Barça, el millor Ronaldo, l’incomprès Rivaldo...Potser si exceptuem els tres grans craks del Dream Team, tu, Gauxu, és el que ens has donat més rendiment i, sobretot més títols. Ja sabem tots el que ens va donar a nivell de títols el “soci” Schuster,  o el gran Diego o el supergolejador Lineker: res de res de res. Sí, sí, més rendiment, tu, Gauxu, tu.

L’entorn d’aquest club tan gran com és el FC Barcelona ha estat cruelment injust amb tu. Jo sempre dic una cosa. Si un alpinista en un any puja quatre 8000 (cosa que no sé si és possible) i l’any següent només en puja un, difícilment se’l pot titllar d’alpinista de merda. Això és el que t’han dit a tu, Gauxu, futbolista de merda quan vas baixar el teu rendiment. Un rendiment que mai cap altre jugador de futbol del planeta terra havia estat capaç de donar. A aquest alpinista ningú gosaria dir-li inútil. Com he sentit que et deien a tu al Camp Nou la trista tarda del passat desembre que el Madrid ens va guanyar 0 a 1 amb  golàs de Julio Baptista. Quina vergonya aliena.

Tota la corrua d’opinadors, periodistes, aficionats i bufons de saló que han parlat de tu aquests darrers dos anys han estat encantats de la vida de banyar-se i xipollejar en una piscina plena de merda. Tot removent-la. Han dit de tu que ets un pèssim professional, un alcohòlic, un drogaadicte, que tancaves discoteques, que te n’anaves de putes, que no entrenaves, que passaves la ressaca al jacuzzi del Camp Nou, que t’amagaves, que estaves gras, que passaves de tot, etc. Ningú de tots aquests sap que és ser un jugador d’elit, i ningú de tots d’aquests sap el que és la paraula pressió. Pressió. Qui, amb dos dits de front, pensa que tu, Gauxu, després d’haver aixecat un club com el Barça i haver-lo posat en la primera línia de la globalització mundial pots rendir davant aquest allau de merda? Algú em dirà: “No tenia pressió per anar a cobrar el xec de fi de mes”. Cert, però això són lleis del mercat, això és pura enveja, això ja estava pactat i ara el Milan segur que et paga, Gauxu, més euros que el Barça.

Jo em quedo amb els teus gols. Amb les TEVES jugades ja em vas fer aixecar de la cadira, però els teus gols seran irrepetibles. Difícilment els tornarem a veure. Potser Leo Messi s’hi acostarà. Però ningú més. Et diré una cosa. El millor gol amb la samarreta del Barça el vas fer en un partit que vam perdre 4 a 2. Va ser a Stamford Bridge, el camp del Chelsea, on els duels contra els londinencs seran sempre recordats. Aquell dia, veient el partit amb uns amics, i parlo de l’any 2005, ja et criticaven. Instants abans que fessis el millor gol que has fet amb la samarreta del Barça, aquella punterinha impossible, sense espai, rodejat de tres defenses, enganyant-los amb un cop de maluc, instants abans et deia un company i amic ja et criticava tot dient que ja no eres el d’abans. Tot just dir això, punterinha impossible, 3 a 2 i classificats per a la següent eliminatòria. Un gol de Terry ens eliminaria a la segona part.

El defensa del Chelsea, John Terry, aquest que va fallar el penal decisiu que li anava a donar la primera Champions al seu equip, també es protagonista d’un altre gol teu, Gauxu. Al Camp Nou, em sembla que en un partit de lligueta de la Lliga de Campions, encara recordo com te’l vas endur per davant com si fos un ninot de peluix, encara el veig caient a terra i tu, Gauxu, passant com un tren per batre el porter del Chelsea. Com et deia abans, irrepetible.

N’hi ha tants, de gols teus! El pepinarro teu contra el Milan també en un partit de lligueta de la Champions a l’últim minut; tots els gols de falta directa que ens has fet i que van arribar a dir-te que només en feies de falta, com si fos fàcil; un altre pepinarro antològic contra el Sevilla la famosa nit del gaspatxo; l’espectacular xilena contra el Vila-real al Camp Nou, que fins i tot encara la despreciaven alguns mitjans al dia següent; i parlant de xilenes, l’últim gol amb la samarreta del Barça és una espectacular xilena al Vicente Calderon, camp de l’At. Madrid, ara fa uns mesos. Ahir sentia a la ràdio que la televisió italiana, quan anuncíï el teu fixatge pel Milan, haurà de passar imatges teves de fa tres anys. Mentida. Només cal que posi el teu últim gol amb la samarreta del Barça, aquesta antològica xilena.

I els gols contra el Real Madrid. “Això és el que em faltava per veure, ara ja em puc morir, ara ja em puc morir” udolava en Joaquim Maria Puyal després de veure com el Santiago Bernabeu s’aixecava per apalaudir-te, Gauxu. Saps qui és en Puyal? Crec que sí, que ho saps, però et diré que deu ser el periodista esportiu que més partits ha radiat del Barça. I fixa’t el que deia, el camp del màxim rival t’aplaudia a tu, Gauxu, després del teu segon gol, el tercer del Barça, al Bernabeu. T’aplaudien a TU, Gauxu, i també al FC Barcelona, que ningú ho oblidi. Quin jugador del Barça ha estat aplaudit al Bernabeu? Tu, Gauxu, tu, tu i només tu. (I potser Johan Cruyff, però no n’estic segur).

El segon millor gol amb la samarreta del Barça és el primer dels dos que fas en aquest partit al Bernabeu. Aquell sprint des del mig del camp, com te’n vas del defensa, i com te’n vas de l’Ivan Helguera, ell cap a un costat, tu tranquil·lament cap a l’altra banda, xutarro i Casillas ni la veu. Casillas diu:”Yo flipo”.

Ronnie, em deixo moltes coses per dir-te. Has estat, ets i seràs sempre el meu ídol. Per culpa teva vaig trencar la promesa de no comprar mai una samarreta del Barça amb el nom d’un jugador a l’esquena. Després d’una derrota al camp del Betis, me’n vaig anar al Camp Nou i em vaig comprar una samarreta amb el 10 a l’esquena i un nom que m’ho ha donat tot: “Ronaldinho”.

Muito obrigado!!!

sergi borges