Avui m'he trobat dos àngels. El dia ha estat bo, però he tingut dos d'aquells contratemps que poden fer que pensis que no valia la pena llevar-se. De fet, quan et lleves a quarts de sis del matí, el primer que penses és que no val la pena llevar-se. El nerviosisme de la nit em va impedir dormir quan volia, el del matí m'ha portat a convertir-me en l'ésser més despistat i aturdit que podries imaginar. El primer, a l'aeroport i en forma d'asafata d'Spanair. Tot i portar el bitllet per l'avió que ja havia partit, m'ha donat un lloc per al següent avió. M'ha dit que li devia un cafè... Ostres noia, un cafè no. Un sopar, un viatge, la vida. El segon àngel ha estat encara més inesperat, sobretot perquè els meus prejudicis no jugaven a favor d'ell. Taxista madrileny, amb doble bandera espanyola i 'cristo' penjant del retrovisor. Ostres, he pensat només pujar. A la que em senti parlar català aquest em tira en mig de la M-30. No només no ho ha fet, sinó que molt amablament m'ha deixat al meu destí. Quan he arribat, a més a més, portat pel nerviosisme d'on anava i del meu primer problema... Doncs em deixo el mòbil a l'interior. I què he fet, doncs trucar-me. EL segon àngel, ha contestat i m'ha dit que si estava al destí on m'havia portat, allà venia. Que sortís i que l'agafés. He sortit, me'l trobo i agafo el telèfon gairebé amb llàgrimes als ulls... Li dic que li dec, de la carrera, i em diu que no, que no l'ha engegat. Ostres, segons Àngel del dia. A vegades passen aquestes coses que et trenquen, que te n'adones que hi ha bona gent pel món, i que fan que un recuperi la fe, no sé, en la humanitat?
Ja he llegit el post del Faraday i tens la corresponent replica al meu bloc.
Salut i cuidat!