Aquesta sí que és bona! Ara resulta que tots els partits catalans, fins i tot els d'obediència directament espanyola, són tant i tant nacionalistes catalans que resulta que aquest país necessita el naixement d'una força política espanyolista o anticatalanista, tant li fa. Però, és clar, ho diuen quinze intel·lectuals i el partit que el creï sa mare, no? És una autèntica llàstima que el projecte no tiri endavant, perquè l'existència d'un suposat partit d'esquerres situat fora de l'òrbita nacionalista (el PSC ho està?) serviria per evidenciar amb el pes de les urnes el despropòsit d'aquests intel·lectuals i bufons "taxidermistes".
Sempre s'ha dit que si algun dia PSC o PSOE anessin per separat a Catalunya, ens enduríem una gran sorpresa en veure qui recull més vots. Certament la marca estatal pesa, i els Felipes i els Rodríguez Zapateros arrosseguen molt i molt en determinats sectors tradicionalment obrers, si fos aquest un terme que es pogués aplicar a la societat catalana del segle XXI. El grup dels quinze segur que no són obrers, però s'aferren a l'ideari esquerranós per justificar l'injustificable. Quines barbaritats.
Aquesta colla (a la foto, d'Andreu Puig) té un problema damunt la taula. Després de 23 anys de criticar el govern de la Generalitat per massa nacionalista, ara descobreixen que manen els que hipotèticament són (o eren) els seus, és a dir, els socialistes o ecosocialistes. I ara descobreixen que per fer una política d'esquerres calen recursos i poder polític, i això enfront d'Espanya només s'aconsegueix a base de reclamar i reclamar. Qui no plora no mama! Un nou Estatut amb quin objectiu, senyors? Amb l'únic objectiu de fer prosperar, progressar, millorar i solucionar els problemes i necessitats de la societat catalana. Això és ser d'esquerres, progressista, o digueu-ne com vulgueu. Aquí ningú reivindica per infeliçitat permanent, sinó com a única escapatòria en una Espanya que inclús quan es declara federal no se'n sent.
La mare dels ous és que alguns d'aquests quinze intel·lectuals s'havien instal·lat en un discurs que els funcionava molt bé fins a l'arribada del tripartit. No han sabut pair-ho, i no entenen que el PSC necessiti (encara que sigui escassa i poc eficient) la influència i suport d'ERC en l'aspecte nacionalista. N'hi ha que es queixen que aquest tripartiit governa com ho faria el PSC en solitari. Aquests, en canvi, propugnen un partit que no tindran nassos de crear (també perquè deuen pensar que això dels partits és de massa poc nivell per a ells!) per intentar generar alguna mala consciència a can PSC. O per donar ales al sector més espanyolista dels socialistes catalans, que també hi és.
En definitiva, contra Pujol i el pujolisme vivien millor. Ahir fullejava el llibre d'Arcadi Espada "Contra Catalunya", del 1993. Jo ja ho entenc, perquè el panorama que dibuixava Espada estava basat en una lògica que se li ha enfonsat com el túnel del Carmel. Es pensaven que els seus amics de l'esquerra pija i urbana barcelonina els posaria Catalunya i les seves institucions en el lloc de l'encaix espanyol que es mereixia. Doncs no ha anat així la cosa.
