Les llengües, com les ciutats,
tenen els seus habitants. Uns conformen l'imaginari col·lectiu més màgic, on
conviuen fades, bruixes, gegants, dimonis, donyets... Uns altres d'aquests
habitants potser un dia foren persones de carn i ossos. Una llengua agonitza
quan aquests personatges ja no són convocats pels parlants d'aquesta llengua on
ells habiten.
Alguns d'aquests personatges -els
qui potser un dia foren gent de carn i ossos- només sabem de la seua existència
per la frase feta o la sentència o l'atribut que els convoca. Va passar més fam que Garró, diem. Però
no sabem qui és Garró. Almenys jo no he trobat cap notícia de la seua
biografia. I Meló: Corres més que Meló.
Ets més burro que Tronc, que va vendre la
moto per comprar-se Gasolina. Aquest darrer sembla ser un personatge més o
menys acabat de descarregar, si més no ho sospitem perquè ja s'havia inventat
la moto. Tenim, doncs, un personatge del segle XX, tanmateix: algú té cap
notícia d'ell? Fumes més que Piu. Ets més inútil que Pota. Ha fet més mal que Tello. [continua amb Galima]
Foto: El Salt de Galima (Sellent)
Diem:"He conegut el teu cosí. Redell, i quin galima està fet!" Si a la
Costera diem d'algú que és un galima descrivim una persona molt alta,
"guaixada" -corpulenta-, com si diguérem atlètica. Galima va ser un roder que
va deixar les seues ratlles fetes a la Costera i la Canal de Navarrés. Diuen
que va nàixer a Castelló de la Ribera, i és provat que va viure a Roglà, davant
de l'església. El mataren a Navalón (la Canal de Navarrés), quan al maser que
l'amagava li pagaren la mort: mentre Galima becava vora el foc, el maser li va
clavar la destral entre cap i coll.
Però la fama de Galima no
procedia de les seues delinqüències com a roder. Ell era prou més conegut pels
seus "rècords" atlètics: va travessar el Xúquer d'un bot, entre les poblacions
velles de Gavarda i Beneixida. Unes cròniques afirmen que el salt va ser net,
de riba a riba. D'altres diuen que es va ajudar d'una bala de palla que va
llançar enmig del riu. En terme de Sellent (la Ribera Alta), en els límits amb
la Costera, hi ha el Salt de Galima. La tradició diu que el roder va saltar
aquest barranc d'un bot, després que ho va intentar el seu company de partida
Guixa. Aquest però, va trencar-se la cama en intentar el salt. A l'altra banda,
els esperava la guàrdia civil. Quan feren el moviment de voler acostar-se a
Guixa, Galima va disparar i la bala va ratllar el front d'un dels guàrdia
civil. Llavors Galima va dir que si algú d'ells tenia dona i fills que se'n
tornara cap a casa, perquè l'altre tret no seria d'avís, seria de mort. Devia
tenir Galima reconeguda fama de bona punteria, perquè la tradició oral afirma
que la guàrdia civil es va batre en retirada, i llavors Galima, aclarit el
panorama, va realitzar aquell gran salt que ha donat nom al barranc en aquell
punt. Una de les "marques" més singulars que ha recollit la tradició oral sobre
Galima és que podia fer un salt amb els peus junts i, girant el cos 180º,
assolir una llargària de "cinc solcs de dacsa". Un rècord insuperable!
El meu avi em conta moltes vegades com va morir Galima. Diu que tot va passar a La Granja de la Costera. Conta que dos germans companys de faena de Galima, ja estaven ben farts d'ell. Aixi que un dia van decidir convidar-lo a dinar , compraren dos conills i els fregiren.Com sabien que Galima tenia més poder que els dos germans junts, decidiren a emborraxar-lo. Una volta galima va quedar ben begut, un dels germans l'agafa mentre l'altre li propinà una gavinetada. Galima agafa al germà que tenia més a prop del coll, i si no és per que l'altre li tornà a pegar una altra ganivetada "l'haguera mort". Galima va caure estes al carrer on es va desagnar. Qui sap si es cert o no? El que si que es cert que la llegenda de Galima i la de tanta altra gent del passat aixi com la història del nostre poble no pot quedar mai en el oblit.
El meu avi em conta moltes vegades com va morir Galima. Diu que tot va passar a La Granja de la Costera. Conta que dos germans companys de faena de Galima, ja estaven ben farts d'ell. Aixi que un dia van decidir convidar-lo a dinar , compraren dos conills i els fregiren.Com sabien que Galima tenia més poder que els dos germans junts, decidiren a emborraxar-lo. Una volta galima va quedar ben begut, un dels germans l'agafa mentre l'altre li propinà una gavinetada. Galima agafa al germà que tenia més a prop del coll, i si no és per que l'altre li tornà a pegar una altra ganivetada "l'haguera mort". Galima va caure estes al carrer on es va desagnar. Qui sap si es cert o no? El que si que es cert que la llegenda de Galima i la de tanta altra gent del passat aixi com la història del nostre poble no pot quedar mai en el oblit.
A Monòver tenim aquesta dita i el nostre cançoner disposa d'una cançó dedicada aquest personatge: Ordinari valent/tu que vas a Alacant/ li diràs a Meló... El que segueix és un repte que se li fa a Meló perquè vinga a Monòver a córrer quan plou i s'enfanga tot. Sembla que Meló era un corredor aficionat que acceptava reptes i es guanyava uns galls amb els premis de les carreres populars i les apostes que es feien en els desafiaments: córrer des de Monòver a la Romana en un temps determinat, per exemple.
Meló fou un corredor històric, natural de Gandia o d'algun poble de la Safor, que visqué en la primera meitat del segle XX i que corria com ningú. Com no tenia competidors, competia contra ell mateix. Era més veloç que el llamp. També fou jugador de futbol, trobe que arribà a jugar en el Catarroja. A la Safor ha quedat una dita en honor seu: 'Córrer més que Meló' i també 'Anar més que Meló' amb un sentit figurat, és a dir, anar molt de pressa, afanyar-se, encara que també se sol emprar referida a les motos o als cotxes: eixe va més que Meló. A partir dels anys seixanta, sembla que allò de la ruralitat molesta i algunes famílies d'aquest cognom, que havien triumfat una mica, modificaren la tonicitat contundent de la curcubitàcia i el convertiren en un efeminat 'Melo'. Que s'ho confiten, no us sembla? Perla
Tambè utilitzem les expresions de les que parleu a la comarca de Els Ports de Morella, "quedar com camot" (quedar renyits, enfadats,... fatal), ser més burro que tacó, etc.
De vegades, no sols hi ha personatges, reals o de ficció, que poblen la llengua i l'omplen de frases fetes, també hi ha expressions que provenen de les creences religioses. Així, el nom d'alguns sants o crists va associat a alguna dita que està en relació amb la seua vida, martiri, mort o passió ("estar fet un eccehomo", "semblar un santllàtzer"). Altres vegades, aqueixa relació no està tan clara com en el cas de "quedar-se com sant Paulí, una mà davant i l'altra en el florí". Potser aquesta expressió, juntament amb altres contalles (el miracle de Sant Antoni de Gavarda), donen compte de la forma d'entendre la religiositat per un poble: incrèdula, irreverent i grollera ("dels pecats del piu Déu se'n riu"). Tot i mirant la religió de lluny, recuperar i conéixer aquestes dites és també una forma d'apropar-se al coneixement de la llengua.
cucarella |
divendres, 29 d'abril de 2005 | 15:07h
Dels pecats del piu Nostre Senyor se'n riu, i els de la figa ni se'ls mira. Sant Antoni de Gavarda va fer un miracle en Antella: una "agüela" caigué al riu i si no la trauen s'ofega; i un geperudet que al sant se li ha aclamat, la gepa que tenia darrere davant se li ha passat. Paciència, sant Gorrinequi, li deia el gat a la botifarra: si no estigueres tan alta d'un mos et desbotifarrava.
These figures have been released by the Health Protection Agency. The agency is appealing to people of the area to get themselves checked and immunized for the disease as soon as possible. This is the time people need to give up their laziness and get themselves and their children safe form the disease. buy tramadolsoma online
Heu sentit parlar del tio Quico Roses? Em sembla que és un personatge real de no fa gaire temps, ja que els seus descendents encara viuen per Xàtiva. M'agradaria que algú m'explicara la història d'aquest home. I una altra, no sé si de la Costera o d'un àmbit més dilatat, la Xarito (o és potser la Xelito). S'empra en l'expressió "estar més vist o ser mé conegut que la Xarito o Xelito". Era una prostituta?.
cucarella |
divendres, 29 d'abril de 2005 | 15:33h
Segons que tinc entès n'hi ha hagut dos Quico Roses. No m'han sabut dir si eren família. Ho aclariré. El més "famós", el que té més "biografia", devia tenir cap als cinquanta anys a l'acabament de la guerra, i una de les passades més cèlebres de què va ser protagonista va tenir lloc en els primers anys quaranta. Quico Roses, que vivia al carrer Sant Josep, treballava de nit de sereno i de dia de mosso d'estació. Traginava amb un carret de mà portant a sa casa les maletes dels viatgers que tornaven a Xàtiva i dels qui anaven a hostatjar-se a les fondes i els hotels. Un dia arribaren a l'estació uns viatgers que portaven una gàbia amb un lloro. Quico Roses la va carregar al capdamunt de les maletes i va enfilar cap a l'adreça que li havien donat. Tot fent camí, el lloro no parava de dir: "Un duro et donaran!". I tornava: "Un duro et donaran". Un duro, en aquell temps, era un bon pessiguet, i Quico Roses ja es delia perquè aqueixa fora la paga pel viatge. Quan va arribar a l'adreça, el propietari de les maletes li va preguntar què volia cobrar pel viatge. I a Quico Roses no se li'n va acudir una altra que dir: "Lo que diga el lloro". L'amo de les maletes va soprendre'ns per la proposta, però la va acceptar. I quan li preguntaren al lloro què li havien de donar a Quico Roses pel viatge, el lloro va respondre: "Que li donen pel cul!". Pel que fa a la "Xarito" -És més coneguda que la Xarito-, no tinc gaires notícies, però és possible que fóra alguna actiu o cantant de revista que va arribar a tenir forta anomenada. La que sí que es va dedicar durant molt anys a l'ofici de la ceba va ser la Raspa. Diuen que va desvirgar diverses generacions consecutives de xativins i dels pobles dels voltants. També diuen que provenia de família rica, tot i que no es posen d'acord si es va prostituir per despit a la seua família o perquè li agradava manxar. Quan jo tenia tretze o catorze anys -si els càculs d'edat no m'erren, primers setanta doncs-, la vaig veure vora la porta dels Escalons de la Seu. Era aleshores una dona de molta edat, prima i alta, i a tothora anava perseguida per un ramat de gossos. Vivia en el carrer que abaixa a la plaça de la Trinitat, carrer dels Canonges, crec recordar que es diu, o potser dels Capellans.
Gràcies per respondre, ni que siga mínimament, a les nostres "peticions", Toni.
De Tacó, jo que sóc de la Ribera, us puc dir que l'utilitzava en l'expressió "eres més burro que Tacó". Ara bé, no em pregunteu a mi, que encara sóc jove, el perquè. Ja intentaré informar-me'n
Trobe que seria una "missió" interessant buscar aquesta gent, i explicar qui eren. Caldria que deixaren de ser uns saludats i passaren a ser coneguts i tractats. Jo em compromet a explicar ben prompte qui era Camot.
A Alzira hem quedat com Camot i pasem més fam que Carracuca... però a Sollana tenen més compromisos que la gosseta de Pixorro (per informacions familiars, Pixorro degué tenir una taverna a Sollana a principis de segle XX).
Juli.
Puc afegir-hi una dita pròxima a Sollana, tot i que són de comarques relativament diferenta, les uneix l'Albufera. A Silla es diu, encara es diu i és ben viu, 'Tindre més compromisos que la gosseta de Donís'. Aquest senyor tenia una gosseta caçadora pels volts dels anys quaranta, anys de fam i patiment, i era d'aquelles conilleres capaces de caçar una polla com un talpó. Totcristo volia un cadell d'aquesta gosseta, per la qual cosa els compromissos no se li acabaven mai. Potser a Sollana aquest tal Pixorro també li passava el mateix. Perla
Puc afegir-hi una dita pròxima a Sollana, tot i que són de comarques relativament diferenta, les uneix l'Albufera. A Silla es diu, encara es diu i és ben viu, 'Tindre més compromisos que la gosseta de Donís'. Aquest senyor tenia una gosseta caçadora pels volts dels anys quaranta, anys de fam i patiment, i era d'aquelles conilleres capaces de caçar una polla com un talpó. Totcristo volia un cadell d'aquesta gosseta, per la qual cosa els compromissos no se li acabaven mai. Potser a Sollana aquest tal Pixorro també li passava el mateix. Perla
A Crevillent, també coneixem personatges com la Xarito i Carracuca, però de Camot crec q no en tenim notícies. Quant a Galima, pose la mà en el foc que hi ha un malnom familiar crevillentí que són els Galima (a Crevillent és molt comú nomenar-nos, conéixer-nos pel malnom familiar), i ma mare i ma tia han dit alguna vegada que "eixe és un galisma", que no té res a veure amb Galima, supose, ja que ho diuen quan algú menja molt, és un fartó, però que ve al cas perquè és molt semblant a Galima.
LA MA(G)UA <<La figa la Ma(g)ua>>, diem quan dissentim amb algú en una conversa; seria una senyora o senyoreta que tindria un bon saque, dic jo; la qüestió és que Vicent Josep Pérez i Navarro, un amic mestre que és l'home més savi quant a tradició oral de Crevillent i dels que més de tot el Baix Vinalopó, crec que em va dir que la Ma(g)ua sí va existir.
PIXORRO-TANGANO-MINDOLA
Les 3 són formes sinònimes referides al membre viril, l'equivalent al piu de les vostres comarques, encar que piu també s'escolta i es fa servir.
<<Un pixorro!/Un pixorro com un gorro!>>: en una conversa, per mostrar el desacord. <<Què és un bombàs? Un pixorro com un cabàs!>>
<<Fa un fretorro que talla la punta el pixorro>>: quan algú té molt de fred, aquesta es diu més per la gent jove, amb una finalitat diferent que la d'expressar la sensació tèrmica, que no és altra que la de provocar el riure, la broma, etc.
<<I un tangano!>>: igual que l'ús de pixorro.
<<I quin mindola!/ Xe quin mindola/Estàs fet un mindola...>>: expressió amb significat despectiu per definir a algú a partir de l'acció que no ha dut a terme o no ha conclòs, o d'alguna afirmació que ha fet, bé perquè no gosa a fer-la o perquè té por, ho desconeix, etc.
Bé, a vore si heu escoltat algun dels termes/expressions exposades, seria collonu. Una abraçada.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
A Monòver tenim aquesta dita i el nostre cançoner disposa d'una cançó dedicada aquest personatge: Ordinari valent/tu que vas a Alacant/ li diràs a Meló... El que segueix és un repte que se li fa a Meló perquè vinga a Monòver a córrer quan plou i s'enfanga tot. Sembla que Meló era un corredor aficionat que acceptava reptes i es guanyava uns galls amb els premis de les carreres populars i les apostes que es feien en els desafiaments: córrer des de Monòver a la Romana en un temps determinat, per exemple.
Perla
De vegades, no sols hi ha personatges, reals o de ficció, que poblen la llengua i l'omplen de frases fetes, també hi ha expressions que provenen de les creences religioses. Així, el nom d'alguns sants o crists va associat a alguna dita que està en relació amb la seua vida, martiri, mort o passió ("estar fet un eccehomo", "semblar un santllàtzer"). Altres vegades, aqueixa relació no està tan clara com en el cas de "quedar-se com sant Paulí, una mà davant i l'altra en el florí". Potser aquesta expressió, juntament amb altres contalles (el miracle de Sant Antoni de Gavarda), donen compte de la forma d'entendre la religiositat per un poble: incrèdula, irreverent i grollera ("dels pecats del piu Déu se'n riu"). Tot i mirant la religió de lluny, recuperar i conéixer aquestes dites és també una forma d'apropar-se al coneixement de la llengua.
Dels pecats del piu Nostre Senyor se'n riu, i els de la figa ni se'ls mira.
Sant Antoni de Gavarda va fer un miracle en Antella: una "agüela" caigué al riu i si no la trauen s'ofega; i un geperudet que al sant se li ha aclamat, la gepa que tenia darrere davant se li ha passat.
Paciència, sant Gorrinequi, li deia el gat a la botifarra: si no estigueres tan alta d'un mos et desbotifarrava.
A Xàtiva es recorda a un avellaner en l'expressió "tenir més collons que l'avellanero". Potser l'has escoltada i en saps alguna cosa.
Heu sentit parlar del tio Quico Roses? Em sembla que és un personatge real de no fa gaire temps, ja que els seus descendents encara viuen per Xàtiva. M'agradaria que algú m'explicara la història d'aquest home. I una altra, no sé si de la Costera o d'un àmbit més dilatat, la Xarito (o és potser la Xelito). S'empra en l'expressió "estar més vist o ser mé conegut que la Xarito o Xelito". Era una prostituta?.
Segons que tinc entès n'hi ha hagut dos Quico Roses. No m'han sabut dir si eren família. Ho aclariré. El més "famós", el que té més "biografia", devia tenir cap als cinquanta anys a l'acabament de la guerra, i una de les passades més cèlebres de què va ser protagonista va tenir lloc en els primers anys quaranta. Quico Roses, que vivia al carrer Sant Josep, treballava de nit de sereno i de dia de mosso d'estació. Traginava amb un carret de mà portant a sa casa les maletes dels viatgers que tornaven a Xàtiva i dels qui anaven a hostatjar-se a les fondes i els hotels. Un dia arribaren a l'estació uns viatgers que portaven una gàbia amb un lloro. Quico Roses la va carregar al capdamunt de les maletes i va enfilar cap a l'adreça que li havien donat. Tot fent camí, el lloro no parava de dir: "Un duro et donaran!". I tornava: "Un duro et donaran". Un duro, en aquell temps, era un bon pessiguet, i Quico Roses ja es delia perquè aqueixa fora la paga pel viatge. Quan va arribar a l'adreça, el propietari de les maletes li va preguntar què volia cobrar pel viatge. I a Quico Roses no se li'n va acudir una altra que dir: "Lo que diga el lloro". L'amo de les maletes va soprendre'ns per la proposta, però la va acceptar. I quan li preguntaren al lloro què li havien de donar a Quico Roses pel viatge, el lloro va respondre: "Que li donen pel cul!".
Pel que fa a la "Xarito" -És més coneguda que la Xarito-, no tinc gaires notícies, però és possible que fóra alguna actiu o cantant de revista que va arribar a tenir forta anomenada. La que sí que es va dedicar durant molt anys a l'ofici de la ceba va ser la Raspa. Diuen que va desvirgar diverses generacions consecutives de xativins i dels pobles dels voltants. També diuen que provenia de família rica, tot i que no es posen d'acord si es va prostituir per despit a la seua família o perquè li agradava manxar. Quan jo tenia tretze o catorze anys -si els càculs d'edat no m'erren, primers setanta doncs-, la vaig veure vora la porta dels Escalons de la Seu. Era aleshores una dona de molta edat, prima i alta, i a tothora anava perseguida per un ramat de gossos. Vivia en el carrer que abaixa a la plaça de la Trinitat, carrer dels Canonges, crec recordar que es diu, o potser dels Capellans.
I de Tacó? Què en saps? Perquè jo també l'he escoltat a diversos pobles de la Ribera.
Pere
Gràcies per respondre, ni que siga mínimament, a les nostres "peticions", Toni.
De Tacó, jo que sóc de la Ribera, us puc dir que l'utilitzava en l'expressió "eres més burro que Tacó". Ara bé, no em pregunteu a mi, que encara sóc jove, el perquè. Ja intentaré informar-me'n
Oscar
Adés se m'ha oblidat dir-te que a la Costera també diem ser més burro que Tacó.
Trobe que seria una "missió" interessant buscar aquesta gent, i explicar qui eren. Caldria que deixaren de ser uns saludats i passaren a ser coneguts i tractats. Jo em compromet a explicar ben prompte qui era Camot.
A l'Alcúdia també hi he escoltat molt l'expressió "eres més vell que Camot", és així o m'ho invente? Em sona tan de lluny... Però ja ens ho contaràs
Oscar
Si més no el que jo tinc documentat. Aquest va morir penjat abans de fer els cinquanta.
Juli.
Perla
Perla
Quanta raó tens? Se m'havia oblidat... "Com has quedat" ? "Com Camot"
El dubte és com quedà Camot...
A Crevillent, també coneixem personatges com la Xarito i Carracuca, però de Camot crec q no en tenim notícies. Quant a Galima, pose la mà en el foc que hi ha un malnom familiar crevillentí que són els Galima (a Crevillent és molt comú nomenar-nos, conéixer-nos pel malnom familiar), i ma mare i ma tia han dit alguna vegada que "eixe és un galisma", que no té res a veure amb Galima, supose, ja que ho diuen quan algú menja molt, és un fartó, però que ve al cas perquè és molt semblant a Galima.
LA MA(G)UA
<<La figa la Ma(g)ua>>, diem quan dissentim amb algú en una conversa; seria una senyora o senyoreta que tindria un bon saque, dic jo; la qüestió és que Vicent Josep Pérez i Navarro, un amic mestre que és l'home més savi quant a tradició oral de Crevillent i dels que més de tot el Baix Vinalopó, crec que em va dir que la Ma(g)ua sí va existir.
PIXORRO-TANGANO-MINDOLA
Les 3 són formes sinònimes referides al membre viril, l'equivalent al piu de les vostres comarques, encar que piu també s'escolta i es fa servir.
<<Un pixorro!/Un pixorro com un gorro!>>: en una conversa, per mostrar el desacord. <<Què és un bombàs? Un pixorro com un cabàs!>>
<<Fa un fretorro que talla la punta el pixorro>>: quan algú té molt de fred, aquesta es diu més per la gent jove, amb una finalitat diferent que la d'expressar la sensació tèrmica, que no és altra que la de provocar el riure, la broma, etc.
<<I un tangano!>>: igual que l'ús de pixorro.
<<I quin mindola!/ Xe quin mindola/Estàs fet un mindola...>>: expressió amb significat despectiu per definir a algú a partir de l'acció que no ha dut a terme o no ha conclòs, o d'alguna afirmació que ha fet, bé perquè no gosa a fer-la o perquè té por, ho desconeix, etc.
Bé, a vore si heu escoltat algun dels termes/expressions exposades, seria collonu. Una abraçada.