romanidemata |
dijous, 15 de febrer de 2007 | 10:24h
Fins fa uns anys en Cano i jo no ens coneixiem, però el 20 d’abril de 1974 la televisió espanyola en el seu telediari de les tres i tota la premsa de la tarda publicava les nostres fotografies, acompanyades per les d’ Ignasi Solé i Felip Solé, com a “guerrillers urbans llibertaris” en recerca i captura per part de la policia franquista. El company Cano era acusat de liderar una “comuna anarquista” a Mirasol, que el Quart Grup de la Segona Brigada Política Social de la prefectura central de Barcelona de la policia franquista vinculava amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos MIL, Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica i una organització de lluita armada de la resistència a Catalunya, dita OLLA per part de la policia.
En Cano acompanyat per amics comuns del món del teatre va venir a la llibreria per anar a sopar i parlar d’aquest fet de 1974. El company Pau Maragall va amagar en Genís Cano uns mesos i els altres varem fugir a l’exili francès.
Des d’aquell vespre a l’Escala ens varem trobar al pis de Ràdio Contrabanda ja que volia que jo llegís el llibre de les zones temporals alliberades, cosa que posteriorment va donar la idea de crear unitats temporals pel Comunisme llibertari i la revolució social lenta de caire nòmada. En Cano patia una malaltia que portava molt bé. Un altre cop ens varem trobar en un viatge de la Sarfa Costa Brava. Ens varem acomiadar a Sant Feliu de Guíxols i jo vaig seguir fins a l’Escala. Més endavant va visitar la llibreria acompanyat per en Pernau Mas. Fa poques setmanes encara parlaven d’en Cano amb la Maria Cassasses i finalment fa poc amb en Ferran Ainsa, que avui em comunica el seu traspàs a la divina acràcia de Salvat - Papasseit.
Vaig tenir molt goig el dia que en Genís Cano i un altre amic i company, en David Castillo, varen aplegar escrits d’en Pau Maragall en aquell llibre editat per Anagrama. En alguna manera, els escrits del company Maragall corresponen a la revolta social i cultural profunda del company Cano.
Avui, a l’Escala, 14 de febrer de 2007
d'en Didac
+...
En Cano acompanyat per amics comuns del món del teatre va venir a la llibreria per anar a sopar i parlar d’aquest fet de 1974. El company Pau Maragall va amagar en Genís Cano uns mesos i els altres varem fugir a l’exili francès.
Des d’aquell vespre a l’Escala ens varem trobar al pis de Ràdio Contrabanda ja que volia que jo llegís el llibre de les zones temporals alliberades, cosa que posteriorment va donar la idea de crear unitats temporals pel Comunisme llibertari i la revolució social lenta de caire nòmada. En Cano patia una malaltia que portava molt bé. Un altre cop ens varem trobar en un viatge de la Sarfa Costa Brava. Ens varem acomiadar a Sant Feliu de Guíxols i jo vaig seguir fins a l’Escala. Més endavant va visitar la llibreria acompanyat per en Pernau Mas. Fa poques setmanes encara parlaven d’en Cano amb la Maria Cassasses i finalment fa poc amb en Ferran Ainsa, que avui em comunica el seu traspàs a la divina acràcia de Salvat - Papasseit.
Vaig tenir molt goig el dia que en Genís Cano i un altre amic i company, en David Castillo, varen aplegar escrits d’en Pau Maragall en aquell llibre editat per Anagrama. En alguna manera, els escrits del company Maragall corresponen a la revolta social i cultural profunda del company Cano.
Avui, a l’Escala, 14 de febrer de 2007
d'en Didac
+...
Genís Cano
Nos conocimos en los tiempos de la Biennal de Joves Creadors de la Mediterrània, a mediados de los ochenta, y en seguida nos caímos bien. Genís Cano era un superviviente de los tiempos de la contracultura, había sido el benjamín de una de las más célebres comunas de la Barcelona underground –La Miranda—, le involucraron en un montaje policial: su fotografía llegó a aparecer en los periódicos como miembro de una banda armada, prima hermana del MIL de Puig Antich, la OLLA, inventada en un despacho para desacreditar el movimiento libertario. Con el cambio de década se cortó el pelo, adoptó una imagen de inglés elegante, con espectaculares camisas, se sacó una tesis doctoral sobre el color y entró como profesor en la facultad de Bellas Artes. Su personalidad excéntrica y una curiosidad universal le llevaron a editar fanzines, en la línea de Fluxus y otros grupos de la vanguardia europea que utilizaban como soporte botellas o postales. Se interesó por el “graffitti” y fue uno de los creadores del grupo “Gegant”, que realizó diversas intervenciones en paredes medianeras del centro de Barcelona y en las bombonas de gas de Horta, conocidas popularmente como “Els collons d’en Porcioles”. Tenía la capacidad de fascinar a través de la palabra, mezclando los más graves conceptos teóricos con rastros de memoria y vivencias cotidianas. En ese aspecto era como uno de esos personajes iluminados que se dibujan en las novelas de Boris Vian o de Hugo Claus.
Recuerdo cuando, en un viaje a Milán de camino a la Bienal de Venecia de 1987, vivimos unos días en una casa ocupada. Los inquilinos habían normalizado su situación empezaban a trabajabar en lo que ahora se llama el sector quinario. Nuestro amfitrión, Giacomo Spazio era productor musical, fabricaba camisetas y se buscaba la vida como diseñador gráfico. Un año después coincidimos en la Universitat Catalana d’Estiu, en Prada de Conflent. Genís estaba de profesor, junto a su amigo Anxo Rabuñal. Por las mañanas asistía a las clases de Giralt-Miracle, por las tardes nos dedicábamos a vagabundear. Bajo su influencia escribí una serie de crónicas gamberras que me costaron la expulsión del “Avui”. En 1991 nos encontramos de nuevo, en una terraza del Pelourinho, en Salvador de Bahía. Llevaba una semana en Brasil y dominaba con soltura el panteón yoruba. Fiel a sus orígenes contraculturales se definía a sí mismo como un “anarquista turista”.
A veces resulta difícil explicarse a uno mismo el salto de este mundo fascinante a la realidad de hoy tan chata. En los últimos años Genís Cano ha publicado una serie de libros de poemas que exponen su particular filosofía de la vida: “Els sots psicodèlics” y “Els traus postmoderns” retratan el paso de la contracultura a la posmodernidad, y “Rebaixins endins” y “Deixar-se de xarxes”, apadrinados por Narcís Comadira, recuperan desde una perspectiva contemporánea el lenguaje popular de Sant Feliu de Guixols. También impulsó un proyecto sobre la Barcelona contracultural que no ha obtenido el crédito que merecía.
A principios de los noventa, nos encontrábamos a menudo, junto al diseñador Angel Uzkiano, en el bar Andy Capp de la calle Bonavista, reconvertido hoy en tintorería. La barra presentaba, en algunas zonas, muescas y signos de erosión, y Marcelle, la propietaria, nos pidió un día que la aconsejáramos cómo debía pintarla. “Píntala del color que quieras pero conserva los desconchados y las mordeduras del tiempo”, le dijimos, y encargamos otra Voll Damm.
Al poeta i agitador cultural Genís Cano i Soler
Julià Guillamon
[font: El Punt 14/02/2007]
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Genís Cano
Amb Genís Cano vam coincidir en una sortida on visitàvem les interioritats, els magatzems (amb molta feina per condicionar com cal llavors, i d'això ell se n'adonà de seguida) del Museu d'Història de Sant Feliu. Crec que el punt de partida és simptomàtic: de l'interès que li aniríem comprovant per les condicions i la modernitat que han d'assolir els centres culturals. La modernitat i les tesis més globals –i en això també coincidíem– partint sempre, amb mètode i rigor, de l'entorn més proper i quotidià. Des d'aquell dia es va anar incorporant en la dinàmica del museu i ho compaginava amb les feines que la seva salut li permetia continuar fent a la Facultat de Belles Arts. Entrar a la Junta Tècnica, compartir idees amb la resta del personal, animar-nos i treballar molt. A nosaltres segurament ens ha implicat (de molt bona gana) i ens ha empès cap a iniciatives que segurament la por d'allò nou i la comoditat ens haurien frenat. També ens ha permès de conèixer-li una de les seves principals facetes: la poesia. Així s'han anat celebrant i enllestint exposicions, catàlegs, filmacions, cursos de postgrau,... sempre aplegant gran nombre de col•laboradors i intentant casar firmes reconegudes i reconeixement per a artistes desconeguts. A través d'ell i per la seva manera d'actuar, ha anat teixint una xarxa de persones que d'alguna manera han començat a estar vinculades, crec que amb estimació especial, amb la nostra ciutat i amb el museu.
Per la seva banda, ens ha ofert consell i ha desplegat mil gestions que en molts casos han fet ingressar fons documentals d'interès no ja local sinó nacional (com el material pedagògic de Josep Berga i Boada o el fons personal de John Langdon-Davies) a l'Arxiu Municipal i diferents peces al Museu. Augmentar el patrimoni públic, evitar que es perdi per sempre patrimoni cultural. En això, s'hi ha esforçat i molt. Impedir que no es perdi informació única i que s'uniformi un xic més el paisatge que ens envolta. Documentar fotogràficament allò que pot estar en perill, com els grafits de les fàbriques encara dempeus a Sant Feliu i patir la impotència en alguns casos –com el dels tenyidors de xarxes– de no haver pogut fer més.
SÍLVIA ALEMANY
(*) Sílvia Alemany és directora del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols
Nos conocimos en los tiempos de la Biennal de Joves Creadors de la Mediterrània, a mediados de los ochenta, y en seguida nos caímos bien. Genís Cano era un superviviente de los tiempos de la contracultura, había sido el benjamín de una de las más célebres comunas de la Barcelona underground –La Miranda—, le involucraron en un montaje policial: su fotografía llegó a aparecer en los periódicos como miembro de una banda armada, prima hermana del MIL de Puig Antich, la OLLA, inventada en un despacho para desacreditar el movimiento libertario. Con el cambio de década se cortó el pelo, adoptó una imagen de inglés elegante, con espectaculares camisas, se sacó una tesis doctoral sobre el color y entró como profesor en la facultad de Bellas Artes. Su personalidad excéntrica y una curiosidad universal le llevaron a editar fanzines, en la línea de Fluxus y otros grupos de la vanguardia europea que utilizaban como soporte botellas o postales. Se interesó por el “graffitti” y fue uno de los creadores del grupo “Gegant”, que realizó diversas intervenciones en paredes medianeras del centro de Barcelona y en las bombonas de gas de Horta, conocidas popularmente como “Els collons d’en Porcioles”. Tenía la capacidad de fascinar a través de la palabra, mezclando los más graves conceptos teóricos con rastros de memoria y vivencias cotidianas. En ese aspecto era como uno de esos personajes iluminados que se dibujan en las novelas de Boris Vian o de Hugo Claus.
Recuerdo cuando, en un viaje a Milán de camino a la Bienal de Venecia de 1987, vivimos unos días en una casa ocupada. Los inquilinos habían normalizado su situación empezaban a trabajabar en lo que ahora se llama el sector quinario. Nuestro amfitrión, Giacomo Spazio era productor musical, fabricaba camisetas y se buscaba la vida como diseñador gráfico. Un año después coincidimos en la Universitat Catalana d’Estiu, en Prada de Conflent. Genís estaba de profesor, junto a su amigo Anxo Rabuñal. Por las mañanas asistía a las clases de Giralt-Miracle, por las tardes nos dedicábamos a vagabundear. Bajo su influencia escribí una serie de crónicas gamberras que me costaron la expulsión del “Avui”. En 1991 nos encontramos de nuevo, en una terraza del Pelourinho, en Salvador de Bahía. Llevaba una semana en Brasil y dominaba con soltura el panteón yoruba. Fiel a sus orígenes contraculturales se definía a sí mismo como un “anarquista turista”.
A veces resulta difícil explicarse a uno mismo el salto de este mundo fascinante a la realidad de hoy tan chata. En los últimos años Genís Cano ha publicado una serie de libros de poemas que exponen su particular filosofía de la vida: “Els sots psicodèlics” y “Els traus postmoderns” retratan el paso de la contracultura a la posmodernidad, y “Rebaixins endins” y “Deixar-se de xarxes”, apadrinados por Narcís Comadira, recuperan desde una perspectiva contemporánea el lenguaje popular de Sant Feliu de Guixols. También impulsó un proyecto sobre la Barcelona contracultural que no ha obtenido el crédito que merecía.
A principios de los noventa, nos encontrábamos a menudo, junto al diseñador Angel Uzkiano, en el bar Andy Capp de la calle Bonavista, reconvertido hoy en tintorería. La barra presentaba, en algunas zonas, muescas y signos de erosión, y Marcelle, la propietaria, nos pidió un día que la aconsejáramos cómo debía pintarla. “Píntala del color que quieras pero conserva los desconchados y las mordeduras del tiempo”, le dijimos, y encargamos otra Voll Damm.
Al poeta i agitador cultural Genís Cano i Soler
Julià Guillamon
[font: El Punt 14/02/2007]
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Genís Cano
Amb Genís Cano vam coincidir en una sortida on visitàvem les interioritats, els magatzems (amb molta feina per condicionar com cal llavors, i d'això ell se n'adonà de seguida) del Museu d'Història de Sant Feliu. Crec que el punt de partida és simptomàtic: de l'interès que li aniríem comprovant per les condicions i la modernitat que han d'assolir els centres culturals. La modernitat i les tesis més globals –i en això també coincidíem– partint sempre, amb mètode i rigor, de l'entorn més proper i quotidià. Des d'aquell dia es va anar incorporant en la dinàmica del museu i ho compaginava amb les feines que la seva salut li permetia continuar fent a la Facultat de Belles Arts. Entrar a la Junta Tècnica, compartir idees amb la resta del personal, animar-nos i treballar molt. A nosaltres segurament ens ha implicat (de molt bona gana) i ens ha empès cap a iniciatives que segurament la por d'allò nou i la comoditat ens haurien frenat. També ens ha permès de conèixer-li una de les seves principals facetes: la poesia. Així s'han anat celebrant i enllestint exposicions, catàlegs, filmacions, cursos de postgrau,... sempre aplegant gran nombre de col•laboradors i intentant casar firmes reconegudes i reconeixement per a artistes desconeguts. A través d'ell i per la seva manera d'actuar, ha anat teixint una xarxa de persones que d'alguna manera han començat a estar vinculades, crec que amb estimació especial, amb la nostra ciutat i amb el museu.
Per la seva banda, ens ha ofert consell i ha desplegat mil gestions que en molts casos han fet ingressar fons documentals d'interès no ja local sinó nacional (com el material pedagògic de Josep Berga i Boada o el fons personal de John Langdon-Davies) a l'Arxiu Municipal i diferents peces al Museu. Augmentar el patrimoni públic, evitar que es perdi per sempre patrimoni cultural. En això, s'hi ha esforçat i molt. Impedir que no es perdi informació única i que s'uniformi un xic més el paisatge que ens envolta. Documentar fotogràficament allò que pot estar en perill, com els grafits de les fàbriques encara dempeus a Sant Feliu i patir la impotència en alguns casos –com el dels tenyidors de xarxes– de no haver pogut fer més.
SÍLVIA ALEMANY
(*) Sílvia Alemany és directora del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols
Any 1973. London Bar. carrer Nou de la Rambla ( abans Conde del Asalto, bcn)Alguns dels primers cadells de l'última postguerra sense tarjeta de racionament. Els primers àcrates literaris nets d'en Salvat Papasseït i de Boris Vian, de Rimbaud i Baudelaire, de la Maria de la Ramblas i, de Mario del Rey: l'últim bohemi del raval més raval de tots els ravals que es fan i es desfan. L'espelma eterna del London cremava cada nit les paraules que volien ser, demà. Genís Cano, Enric Casasses, Francec Fanés, Pere Marcilla, Albert Subirats, Leo Segura, Jaume Quadreny, Carles Cerón, Pep Torrent......En Genís Cano ha conservat la memòria d'aquells dies en dos magnífics llibres: Imatge de la Contracultura -publicacions i edicions de la universitat de Barcelona,2005- i Poètica de la Contracultura -publicacions i edicions de la universitat de Barcelona ,2003- i una tercera part, més completa, que esperem que els seus hereters publiquin aviat. Cano ha seguit el rastre, després de trenta anys, dels 10 o 15 noms que a força de cremar carrer amb gest escèptic, nihilista, acolorit i, pagà; varem recollir minúscules cendres que encara caminen en papers oberts.
A Genís Cano. Salut.
Paco Fanés.
Gràcies. Molt interessant tot el que expliques.
http://compromis2007.bloc.cat
www.esquerraipais.org