L’any 1998 vaig fer un recorregut de 19 dies per Jordània, Síria i el Líban. En aquests moments de destrucció d’aquella dissortada terra i de patiment del poble libanès, voldria retre un petit homenatge a la ciutadania d’aquell estat.
Libanesa va ser la persona que em va ensenyar a confegir els meus primers mots en àrab i em va explicar l’alifat (l’alfabet àrab). I libanès és el doctor que recentment em va operar i que tan bona cura ha tingut de mi aquests darrers mesos.
Però el meu contacte amb la terra libanesa va ser l’any 1998, quan el Seminari Permanent de Clàssiques-ICE de la Universitat de Barcelona va organitzar un recorregut per Jordània, el Líban i Síria i m’hi vaig apuntar (gràcies, Alfred, per insistir-hi!). Va ser una experiència humana i cultural de primera magnitud, no solament per l’espectacularitat i interès del que vam visitar, sinó per la qualitat humana de tota la colla. Encara mantinc contacte amb bona part de l’expedició (Neus, Núria, Lluís, Montse, i Alfred, per descomptat) i el bon record d’aquella aventura perdurarà per sempre.
Del que volia parlar era del que vaig veure al Líban, aquartelament de Hezbol·là inclòs (hi ha més informació).
La nit anterior havíem fet el nostre darrer te a la menta i la nostra darrera pipa d’agua al bar Trik-Trak de l’hotel Le Meridien, probablement el millor hotel de Damasc en aquell moment. A l’endemà ens vam llevar a les 6, vam travessar la frontera sirio-libanesa i vam visitar el palau omeia d’Aanjar, on em va fer de guia un libanès d’una setantena d’anys que parlava un àrab clàssic d’allò més bell.
Posteriorment ens vam dirigir a la visita estrella en terres libaneses: el santuari de Júpiter Heliopolità a Baalbek (Heliòpolis), testimoni del més grandiós temple construït en època romana, gegantisme ni tan sols superat per cap construcció de la capital de l’imperi, Roma. Els carreus al damunt dels quals reposa la base del podi del temple de Júpiter passen per ser les pedres tallades més grans de l’arquitectura mundial. L’excel·lent estat de conservació i la magnitud dels podis i les columnes impressionen força la persona visitant.
A poca distància del santuari, vam veure des de l’autocar un aquartelament de Hezbol·là i la guia ens va demanar que sobretot no gravéssim cap imatge. La proximitat del santuari a una zona considerada feu de les milícies de Hezbol·là fa que aquest enclavament sigui considerat estratègic per l’exèrcit israelià i, en conseqüència, la zona està essent durament castigada per l’aviació israeliana. Imatges de TV3 mostraven com la població civil s’aixoplugava a les runes del santuari perquè allí trobaven un refugi i una seguretat que no era garantida a les seves llars. Es respecta el patrimoni però no es respecta la humanitat, frase colpidora del corresponsal de TV3 Joan Roura, un periodista brillant i compromès. Les seves cròniques, tant informatives com emotives, reflecteixen el sofriment d’aquella població.
A la tarda vam dinar a Biblos (Djabail), 35 km al nord de Beirut, i a continuació vam visitar la ciutat, bressol de l’alfabet fenici. Vam recórrer el temple dels obeliscs i un castell croat abans d’emprendre camí de Síria, cap a Latàkia.
En recordar aquell meravellós viatge pel Líban, i veure alhora les imatges de destrucció d’aquell estat no puc més que experimentar un gran colpiment. I una gran impotència, en veure com la comunitat internacional no fa res per aturar la impunitat de les agressions d’un estat (Israel), que es fa dir a si mateix democràtic, envers la població civil i desprotegida que forma part d’un altre estat (el Líban), amb presidència i parlament escollits democràticament però que no practica terrorisme d’estat cap als seus veïns.
Cal reconèixer el patiment i el dolor de les víctimes del costat israelià, és evident, encara que en aquest cas el nombre de persones afectades sigui sensiblement inferior. Però el que també sembla evident és que si l’estat d’Israel continua amb la seva escalada de terror tan desproporcionada contra el Líban, potser no seria estrany que una part significativa de la població acabés tornant-se insensible a l’impacte dels míssils de Hezbol·là contra territori israelià. I si mai això arribés a passar, també seria terrible.
