Ángel Acebes entra en campanya, perquè el PSC l'hi fa entrar. Qualsevol animalada dita per un dirigent conservador espanyol és utilitzada per un partit socialista que es comporta en clau espanyola encara que es digui de Catalunya. Entro al web del PSC i les tres notícies destacades tenen el PP com a protagonista en els titulars. Fan el mateix que retreien a ERC. "Els extrems es retroalimenten", afirmaven. Ara recorren a un partit minoritari i gairebé marginal a Catalunya com a únic reclam per a la participació en el referèndum del 18-J. Fan algun gest, però l'intent de l'aparell socialista és presentar el "sí" com una censura electoral al PP.
No sé si un PP aïllat a l'oposició, amb un líder desdibuixat com Mariano Rajoy, és la millor aposta per cridar a la participació. Ni aquest PP governa amb majoria absoluta. Ni Rajoy és l'Aznar de les èpoques més prepotents i centralistes. Però els ideòlegs i estrategs del PSC sabran.
Objectius antagònics i poc entusiame a les files del "sí"
El tripartit del "sí", que no es caracteritza precisament pel seu entusiasme, segons Jordi Juan, s'ha presentat més dividit i dispers que mai. Inclús a les files socialistes, hi ha interessos ben diversos. Mentre Zapatero, l'equilibrista que es multiplica en mitjans catalans, mostra la seva versió més mediocre del Senyor Promeses, dient que no serà garrepa, els socis nacionalistes del "sí" admeten que hi desconfien i el critiquen. Pasqual Maragall [de qui el periodista mataroní Joan Salicrú no en té cap dubte, que es presentarà a la reelecció] veu en el 18-J una oportunitat per salvar-se políticament, en un intent a la desesperada.
Una actitud pidolaire i sucursalista que frega la dignitat institucional del càrrec. I que suposo que irrita Artur Mas i Duran Lleida. CiU (amb el seu anecdòtic Miró i Ardèvol divergent) volia evitar que el referèndum esdevingués salvavides polític de Maragall, però el President és capaç de fer qualsevol cosa encara que sigui en temps de descompte.
Contradiccions dels nacionalistes gallecs i bascos
Josep Lluís Carod ha intentat ficar el dit a la nafra de Galeuscat. Acceptaria el nacionalisme basc un Estatut com el de La Moncloa? Xabier Arzalluz, dirigent mig retirat del PNB, va confessar que no, en una entrevista de Toni Strubell per Presència, que apareix transcrita en el portal de Josep Maria Terricabras. Hi ha interioritats, com aquesta que explica Busot, sobre el desconcert entre els referents nacionalistes bascos i gallecs de CiU i ERC. Mentre Anxo Quintana (BNG) i Josu Jon Imaz (PNB) fan campanya amb CiU per defensar l'Estatut Mas-Zapatero, Xosé Manuel Beiras (BNG) i Arzalluz (PNB) estan pel "no" dels independentistes catalans.
[Ho explica el militant de Nuevas Generaciones de Vigo Javier Dorado, en el post El BNG y su "cacao maravillao" con el Estatut] Les dues Begonyes d'EA, Begoña Erratzi i Begoña Lasagabaster, també fan costat a ERC. [Aprofito per anotar que el senador del PNB Iñaki Anasagasti escriu Galeuscat quiere acabar con España]
Dignitat és la paraula
Precisament el filòsof Terricabras apel·la en el seu bloc a l'Estatut desitjable, que és el del 30-S, en un intent de destacar les contradiccions del pragmatisme convergent. Jordi Pujol va admetre-ho recentment, que l'Estatut de La Moncloa és insuficient per a les aspiracions nacionals i les necessitats de Catalunya. L'escriptor Víctor Alexandre fa servir la paraula claudicant, per apel·lar a la dignitat nacionalista o independentista. La dignitat o la indignitat d'aquest o d'aquell vot. El jove economista mataroní Francesc Amat, de la fundació del PSC Rafael Campalans, reclama la dignitat del "sí", dolgut per determinat discurs que pretén deslegitimar de dignitat l'aprovació estatutària.
Enquestes: De La Vanguardia triomfalista pel "sí" a la més creïble de la Ser
Aquest cap de setmana llarg, amb el bon temps que ha fet, ens ha permès agafar una distància saludable. Mirar-nos la campanya amb gran angular. Relativitzar enquestes com aquesta, que La Vanguardia publica intencionadament en la recta final. Jo crec, i potser m'equivoco, que aquesta altra de la Ser s'hi acosta més, almenys a la realitat que a mi m'envolta. La Vanguardia situa el "sí" en el 70%, la Ser el rebaixa fins a un més creïble 51%.
Ja sé que no és científic però a mi hi ha petites proves que em serveixen sovint com a copsador d'estats d'opinió. El mesurador casolà ha funcionat els últims dies. Permeteu-me la frivolitat:
Experiment 1: Sondeig entre 44 persones d'un entorn meu que no desvetllaré per prudència: 22 no, 10 sí, 6 nuls, 1 blanc i 5 abstenció.
Experiment 2: Dinar amb una gent que no desvetllaré també per prudència: 4 no, 1 sí i 1 abstenció.
Experiment 3: Jacuzzi dissabte a la tarda amb els companys d'equip després de jugar a futbol (i guanyar, per 4 a 1). Cap referència al referèndum. Ningú esmenta l'Estatut ni comenta la campanya. Normalment es parla molt de política i de futbol. Dissabte, ni piu. La gent passa. Estem més pendents del Mundial i de les vacances que no pas del 18-J.
Malestar amb TV3
Els blocs electorals són un desastre. Recullo les opinions al respecte dels periodistes Miquel Pairolí a El Punt i de Daniel Condeminas a l'Avui. Resulta que la pitjor informació sobre aquesta campanya la trobem a la televisió pública catalana. Els blocs hi deuen tenir molt a veure, perquè em nego a creure que els professionals de TV3 es tornin tant dolents en tant poc temps i ho siguin en dies tant concrets. Els partits, més tranquils. El ciutadà, més manipulat i desinformat. Tothom content?
No ho crec, perquè la imatge de l'emissora pública cau en picat. He trobat aquesta anotació crítica del blocaire de CiU Martí Cabré, i aquest article d'en Puigllançada a la sempre en ebullició Olla de grills; i aquesta entrada al bloc del republicà Marc Espasa. Coincideixo en què TV3 recau més del compte en referents estatals, prescindint i menystenint els nacionals. Però la campanya i aquesta murga dels blocs electorals informatius encara ho distorsionen i perverteixen més. A més, no deixa de ser un cop a la imatge de l'ens públic que a cada informatiu repeteixin que els seus periodistes fan vaga de firmes.
La tensió, però, és extrapolable a altres mitjans públics, com les televisions locals. He enxampat aquesta informació del bloc del regidor d'ERC a Gavà Marcel·lí Reyes sobre un dictamen de la Junta Electoral arran del seguiment de campanya de la televisió municipal.
Més pàgines sobre l'Estatut
Afegeixo als enllaços de la campanya pel referèndum aquestes pàgines web. En Joan Camp de Racó Català, amb qui col·laboro compartint aquests articles de campanya, ha localitzat La closca, clarament sobiranista i partidària del "no" el dia 18. La Fundació Rafael Campalans, del PSC, ha oberta aquesta plana de Finançament Federal, amb una intenció d'afavorir el "sí" estatutari basat en l'aspecte econòmic. Gràcies a les pàgines de Martí Crespo, de Vilaweb, publicades setmanalment a Presència, detecto aquesta de Som una nació, d'activitat encara incerta, i el Joc de l'Estatut de Daniel Vives.
Blocs republicans
El regidor de les JERC a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Florensa, ha canviat l'adreça del seu bloc. La bona és aquesta. Gràcia tira i molt. Florensa també s'ha proposat fer un diari de campanya al bloc.
He incorporat al llistat de blocs republicans la bitàcola del president d'Esquerra a Elx (Baix Vinalopó), Josep-Amílcar Albert i Sabater.
L'alcalde Baron
Els blocs socialistes i republicans són els més actius a la xarxa. Els primers promouen el "sí". Els segons, el "no". Cadascú fa servir les seves armes. Els socialistes tenen un gran pes polític i institucional. Diputats, alcaldes i càrrecs públics de tota mena aprofiten els blocs per fer campanya, per mobilitzar la seva gent. Un d'ells és l'alcalde de Mataró i candidat del PSC Joan Antoni Baron, amb qui vaig coincidir diumenge al port de Mataró en un acte públic. Baron em fa un elogi i un retret, a part d'una conyeta, en aquesta entrada. No em fa res enllaçar amb el video de les contradiccions de Carod i Josep Bargalló, entre d'altres coses perquè les he escrit i criticat aquí mateix.
Recomanació: Spain News
No sé qui el fa, però també molt bé. És un bloc que es dedica a recopilar píndoles. Spain News, notícies de les espanyes està molt actiu precisament durant la campanya. Té la bondat de la brevetat (tot el contrari que jo) i l'encert de la selecció dels temes i enllaços.
Vagi per davant que jo sóc del gremi de les enquestes i, per tant, part interessada.
Així i tot, deixa'm dir que aniríem millor tots plegats, els que fem les enquestes i els que les comenteu, si el gremi dels periodistes tinguéssiu una mica més de temps o de prudència abans de dir coses i si rebéssiu, en la facultat o després, una certa formació sobre com llegir números en general i enquestes en particular.
No ho dic per tu, Saül. Malauradament, és un mal general que vivim en silenci, com els mals lletjos que deien les iaies, els qui treballem amb números.
Vejam, vens a dir que et creus més el resultat del Pulsómetro de la Ser que el de La Vanguardia. A la Vanguardia li surt un 70% de vot afirmatiu vàlid i al Pulsómetro ... també! Li surt un 71,7%. L'un és percentatge sobre el cens i l'altre sobre els vots vàlids.
Ja t'ho has mirat prou abans de comentar la dada?
De l'enquesta de la Vanguardia deduim que s'ha fet també una enquesta d'intenció de vot donat que tenim classificats els votants per opció política (si no fos així l'enquesta no tindria cap valor), la Vanguardia però no ens dóna les dades de projecció de vot. Es clar, és una empresa privada i té dret a publicar el que vulgui i li interessi, i jugar amb els números tant com vulgui, si no interessa no es publica.
Un 45% de los votantes de ERC asegura que votará sí, frente a un 35% que rechazará el texto, proclama la Vanguardia. Serà cert, ara, segons les dades de la mateixa enquesta el següent titular també seria cert: Un 35% dels votants del NO manifesten que votaran PSC o CIU.
Si ets del gremi de les enquestes ja m'hauràs entès.
És clar que falten dades però no podem confondre que les enquestes diguin coses que a mi no em fa gràcia sentir amb una maniobra d'ocultació d'informació.
A l'enquesta aquesta pregunten sobre a qui van votar a les últimes eleccions i també a qui votarien a les properes però per a fer l'enquesta només han fet 1000 entrevistes proporcionals a la població. I això és poc per projectar escons per Tarragona, Lleida i Girona (no els toquen ni 100 enquestes per barba). Per això fan una projecció de vot només per a la província de Barcelona.
Per què fan l'enquesta així? Perquè creuen que el recompte és unitari a tot Catalunya. Si creiessin que cal que l'estatutet sigui aprovat a cadascuna de les províncies haurien fet mostra suficient per cadascuna per separat per obtenir resultats fiables per a les quatre províncies per separat. I aleshores podríen projectar vot en unes eleccions. Però tal com està feta no poden.
Encara una altra cosa és la intencionalitat de voler saber una cosa i no l'altra o bé com presentes les dades per validar les conclusions de la línia editorial del diari. No veig d'on treus els números per escriure que és un 35% (amb les dades publicades no es pot calcular si és que no m'he saltat algun quadre dels que hi ha a la web que diria que no) però segur que la minoria de votants de PSC i de CiU que votaran NO representen una pila de gent dins del no.
El que em sobta és que ningú no trobi rara o intrigant la manera com es determina la proporció de gent que anirà a votar i qui són aquests exactament. I aquest és l'únic aspecte realment màgic de totes les enquestes del referèndum. Sempre vota molta menys gent que la que declara voler-hi anar i la motivació és un aspecte central. El PSC, per exemple, apel·lant al PP compta en mobilitzar els seus i destrempar els d'ERC, és a dir, mobilitzar un segment i desmobilitzar l'altre. I en una enquesta d'aquest tipus es molt difícil mesurar la facilitat per mobilitzar-se realment per aquest tema en concret perquè no hi ha precedents. Si la pressumpta majoria silenciosa pel sí (majoria que potser no té ni idea de res però que votaria sí) no es mobilitza prou, tens una majoria pel no. I aquí sí que hi hauria la sorpresa ...
Gràcies per la lliçó Jordi.
Lo del 35% ho he obtingut fent servir la darrera enquesta en intenció de vot que tenim de la Vanguardia (Crec que de desembre del 2005), llavors amb un parell de regles de tres pots repartir el pes de cada partit. És només una aproximació ja que la intenció de vot dels partits pot haver variat bastant i ens hem de creure la darrera enquesta de la Vanguardia, però pot donar una idea, per això em queixava de que falten dades. Tal com les presenten sembla que només optin pel NO els votants d'ERC i del PP, i per això el desconcert d'en Saül, el meu, i el de gairebé tothom.
Amb números grossos sortiria algo així del repartiment dels vots del NO: CIU 17%, PSC 18%, PP 31%, ERC 30% i ICV 4%.
Martí.
ei, gràcies per recomanar el meu blog :)
i si no es molèstia, m'agrada més "SpainNews" que "Spain News". =)
La mostra més fefaent que les enquestes són "puras fantasías de ayer y hoy" la tenim en que sempre en Duran figura entre els polítics més valorats ( en alguna el més valorat). Si tenim en compte que el lider cristià no és sant de la devoció de la gent de cap partit, ni de part del seu, qui el valora tant?: els venedors de fotocopiadores per informes, el compte de Godó...la valoració d´en Duran a les enquestes és un misteri més inexcrutable que el de la Santissima Trinitat.
La gent respon al que se'ls pregunta excepte un % que ja està força valorat a l'hora de donar els resulats. En Duran no agrada a molts polítics ni a molts periodistes, però deu caure bé a molta gent "de carrer". El que passa és que no sempre agraden els resultats que donen les enquestes i aleshores fem la valoració que ens interessa més, com es demostra en la que fa en Saül.
Blocaire, m´agradaria saber cuanta "gent del carrer" d' Extremadura, Castella, Melilla...té idea de quí és Duran Lleida, un 1% ?. Com el poden valorar tan bé si no saben ni de la seva existència?. Quí paga i qui cuina les enquestes?
Gent del carrer d'aquests llocs segurament no gaire però estem parlant d'enquestes fetes a Catalunya i a catalans. De totes maneres, sempre es pregunten dues coses: si el coneixen primer i, si el coneixen, com el valoren. Ningú no valora algú que no coneix.
Les enquestes les paguen dues menes de gent: els que volen conèixer la realitat (i aleshores no són públiques) i els qui estan en el negoci de crear realitat, és a dir, polítics, periodistes, gabinets de comunicació, etc., que sempre els cal tenir a mà el que diu la gent ... per a que la gent tingui clar el que es pensa normalment.
I això de la cuina és una expressió que té sentit aplicar quan la informació que s'obté d'una enquesta no satisfà el que es vol saber i cal un procediment per obtenir el que es vol saber a partir del que hi ha. Si quan es fa una enquesta d'intenció de vot, n'hi ha que no et diuen que votaran però aniran a votar, n'hi ha que diuen que votaran i no ho faran i n'hi ha que no et diuen res de res i ves a saber, donar intenció de vot és fer màgia amb totes aquestes incerteses. I si l'institut que s'encarrega del tema és molt de la corda del diari i també molt de la corda del partit del diari (com passa a El Periódico o a El Mundo) ves a saber si no ho fa tot més o menys per la patilla. I si no tenen gaire cosa a veure, que també passa, igual s'inventa un procediment més o menys tècnic ... que tampoc no té perquè funcionar millor ...
Doncs és això, que si l´enquesta la fa La Razón resulta que la gent que troben pel carrer acostuma a ser majoritariament del PP, si la fa El Pais ensopeguen amb votants del PSOE i si La Vanguardia resulta que surten social-cristians, admiradors d´en Duran, de sota les pedres. Sincerament, no ho veig creible.
No li donaré gaire més voltes perquè crec que parteixes d'una posició a priori que filtra les dades que no la confirmen. Per no variar d'exemple, la valoració del Duran de l'enquesta de La Vanguardia (institut Noxa) és pastada de la de El Periódico (GESOP). Puc anar fent-te una llisteta d'enquestes fetes per diferents mitjans amb la valoració del Dioni aquest. I no surten resultats estadísticament diferents en les valoracions del fulano en qüestió encara que un mitjà sigui d'una corda i l'altra de l'altra.
I quan trobis un contraexemple, en parlem. Però aquest no l'has triat gaire bé.
Pensa que triar els enquestats per a que siguin d'una corda en concret és immensament més car i laboriós que triar-los seleccionant aleatòriament un número de telèfon. És una feina de xinos fer les coses com creus que són.
No dic pas que triin els enquestats segons les seves afinitats ideologiques, el que dic és que trien els resultats de la forma que més els hi convingui. Per altre banda és norma, que els diaris que has citat coincideixin en cuinar de manera semblant determinats resultats. A un els interessa Duran per ser el màxim exponent de la dreta regionalista i als altres, els pro-socialistes, promocionen Duran per eclipsar Mas, no és tant complicat.
Sí que dius que trien els enquestats per afinitats ideològiques. És exactament això el que dius perquè és la forma de aconseguir el tipus de resultats que a tu et sobten.
A veure si ens entenem. Cuinar els resultats és allò que es fa quan es demana a les enquestes que facin previsions sobre el futur. Això és cuinar els resultats: fer futurologia ajudat de les dades objectives de que es disposa. És a dir, fer una previsió del que votarà la gent en unes eleccions a partir de les seves respostes imprecises. O decidir que al referèndum de l'estatut anirà a votar tanta gent en realitat. Futurologia.
Però tu parles d'una altra cosa. Com és possible que surti un resultat que no sóc capaç d'entendre/acceptar? És a dir, no m'agrada el que surt i considero increïble que sigui això el que diu la gent.
Considera-ho des d'aquest punt de vista. Dius que el mitjà socialista promociona Duran per eclipsar Mas, oi? Doncs això vol dir que, si els socialistes es creuen la línia editorial de El Periódico, tindran millor opinió del Duran que del Mas. I quan els facin una enquesta donaran millor nota al Duran. I si a La Vanguardia els interessa Duran per ser el màxim exponent de la dreta regionalista com dius, el tractarà bé. En parlarà bé. I crearà bona opinió sobre ell.
Si els diaris que concentren tres quartes parts de l'opinió publicada tenen bona opinió del Duran i intenten crear-la entre els seus lectors, sempre segons tu, tant difícil és creure que ho aconsegueixin?