El Xàbiafolk, festival que anima
Entrebancs familiars de darrera hora m'impediren
repetir a Xàbia la gratíssima experiència viscuda la tardor passada a Manresa,
però puc imaginar l'efecte dels textos de Joan Soler i Amigó i les músiques del
País Valencià, el Principat,
Posposada la cita per l'endemà, ens restava el
concert que, amb els mateixos protagonistes i un repertori improvisat ad hoc, havia programat el festival per
la vesprada del dissabte en un indret ben singular: l'ermita de Santa Llúcia,
una petita capella recentment restaurada que domina el terme des del seu pujol,
inaccessible als vehicles motoritzats.
La vesprada s'erigia magnífica, convidant a la
passejada amb el seu aire diàfan i aqueixa llum de
"Trilla, trilla que trilla...". Torregrossa,
exercint de mestre de cerimònies, posava fil a l'agulla amb el ja popular cant
de batre recollit a Pego. Després, Renat Sette, emergint des dels peus de
l'ermita, corprenia l'audiència amb un dramàtic cant religiós provençal.
Passava el primer àngel anunciant que el miracle podia gestar-s'hi. Jordi
Fàbregas així ho va entendre perquè tot seguit enarborà una de les cançons que
--intuïm-- més s'estima: "El faroner del Cap de Creus", del vell repertori amb
què el grup Coses engrandí la figura del poeta Miquel Desclot.
La presència de la formació de Dòna Bèla al complet
--Sette, Martinotti, Negro, el violí de Sergio Caputo i el mandoloncello de Jean
Louis Ruf-- conferia un protagonisme especial a les seues cançons, amarades amb
la malenconia recalcitrant de Sette i la seua veu engolada i singularment
expressiva; unes cançons que s'alternaven amb duets de Torregrossa i Martinotti
--tot revivint alguns números del mai prou ponderat Territoris amables-- , o de Torregrossa i Fàbregas --recuperant temes
emblemàtics del històric Folk Nou,
com l'emocionant "Homenatge" o l'imparable "Seguidilles, jota i quin fandango!",
amb la jota amputada per reduir minutatge. Entremig, el percussionista algerià Hassan
Boukerou, ens havia sorprés anotant-s'hi un cant de pastors en llengua kabili
--una variant del berber pròpia de
Afora la tarda anava daurant-se com si estiguera
imaginant-la Marc Granell --"Mira, Joan,
l'amplíssima vesprada..."--, la mar omplia de blaus la llunyania
i ja teníem la certesa que el miracle s'incubava en algun racó del temps.
Així va ser: de sobte, la màgia, la meravella, la
raó pregona d'aquesta dependència roenta que ens fa addictes a la música i que
ens força a gravitar entorn d'una inesperada i inexplicable garba de sons --¿què
tenen en comú el "So Real" de Jeff Buckley, "The Ship Song" de Nick Cave &
The Bad Seeds, "Bon dia" de Clara Andrés, "No als guardarraïls" de Llibert
Fortuny o "El silenci d'estimar" d'Eliseo Parra, per dir algunes cançons que em
vénen ara al cap i que, en algun moment o altre, m'han intoxicat fins a l'obsessió?
"Al pont de Mirabel", antic romanç que coneguérem
de la mà de Jan Mari Carlotti, encenia la metxa amb tota la banda intervenint
en les seues esborronadores polifonies; l'audiència panteixava de nou; ara, però,
l'esforç consistia a seguir els músics en el seu ascens als cims sentimentals.
Després, Sette i Caputo, furgarien en la ferida amb un dels temes més
afortunats de Dòna Bèla, "
En acabar, a l'esplanada de l'ermita ens esperava una degustació de coques d'ametlla, un glop de vi moscatell, el somrís persistent d'uns i altres --conscients de la nostra condició privilegiada-- i una benigna i amplíssima vesprada per anar paint-ho tot plegat.
