Antecedents.

ERC va votar a favor de l'Estatut de 1979, a la sortida d'una llarga dictadura, fent-li, però, una dura crítica, i demanant-ne la seva reforma des de l'endemà mateix de la seva aprovació.

Durant més de 20 anys, ERC va fer sola aquesta travessia del desert. Amb moments importants, com ara quan CiU va preferir pactar amb el PP, abans què amb ERC, amb el compromís explícit de no reformar l'Estatut. Hi ha coses què es bo recordar-les.

Quan arriben les eleccions de 2003, totes les forces polítiques del catalanisme democràtic -CiU, PSC, ERC, ICV- proposen en els seus programes la reforma de l'Estatut de 1979.

Cap a l'Estatut del Parlament: un Estatut pel futur de Catalunya.

Així doncs, un cop constituït el Parlament i el nou Govern, immediatament comencen les tasques parlamentàries pel Projecte de Reforma de l'Estatut de Catalunya. Una feinada què culmina amb un Estatut ambiciós i potent, què respon de forma molt adequada a les necessitats de la societat i l'economia catalanes d'avui.

Tot plegat culmina el 30 de setembre de 2005 amb la seva aprovació pel Parlament, amb un ampli consens que arriba al 90% dels diputats/des, així com amb la seva defensa unitària davant de les Corts Generals el 2 de novembre de 2005. Dos dies emocionants què una gran majoria de catalans i catalanes recordem amb orgull i esperança.

No està de més recordar què, un projecte d'Estatut tant ambiciós i potent com el del Parlament no hagués estat mai possible amb una CiU al govern -què no l'havia volgut reformar mai durant 23 anys- i amb un PSC a l'oposició, a qui no hagués interessat en absolut arribar a aquests nivells d'ambició política nacional.

L'"Estatutet de la Moncloa": Zapatero no compleix la seva promesa i Mas es plega a la política de "morralla al cove".

A partir del 3 de novembre, però, les coses canvien. S'acaba la unitat d'acció dels partits del catalanisme democràtic. Només ERC la continua reivindicant. Tothom va a la seva. El PSC presenta un conjunt important d'esmenes en el Congrés de Diputats i immediatament desapareix de l'escena, amagat ja per sempre més darrera el PSOE i el seu president, el Sr. Chaves. Pel què fa a CiU vol tenir protagonisme negociant sola a Madrid amb el PSOE, tot i què moltes vegades Convergència negocia per una banda i Unió per l'altra.

Tot s'acaba, però, amb el pacte Mas-Zapatero, la nit del 21 de gener del 2006 què, sota la pressió de diferents poders fàctics, acorden rebaixar i retallar l'Estatut fins a deixar-lo "net com una patena" en paraules de Zapatero. Mas dilapida, doncs, tot el què s'havia aconseguit amb un Estatut tant potent i ambiciós com el del Parlament amb l'excusa de sempre: "és el màxim què es pot aconseguir en les condicions actuals"; es a dir, amb la tradicional política de "morralla al cove".

El President del govern espanyol incompleix, doncs, totes les seves promeses, excepte la darrera que hem esmentat. Aconsegueix, però, coses molt importants des del seu punt de vista: primer, posar pau i refermar el seu lideratge intern al PSOE; segon, calmar a alguns poders fàctics; tercer, contrarestar l'ofensiva del PP en alguns llocs de l'"Espanya profunda". Mas, de la seva banda, aconsegueix també alguns objectius: primer, acontentar alguns poders fàctics catalans, espònsors tradicionals de CiU; segon, fer oblidar a Jordi Pujol i convertir-se en el líder indiscutible del catalanisme conservador; tercer, tornar a aconseguir un certa importància mediàtica; quart, obrir les portes a futures col·laboracions amb el PSOE a Madrid, i qui sap si també amb el PSC a Catalunya; cinquè, alguna vaga promesa de Zapatero d'influir en el PSC perquè sigui President de la Generalitat si guanya les properes eleccions catalanes.

La reacció d'ERC.

En un primer moment, la deslleialtat del PSOE i la deserció de CiU sorprenen a ERC i ens agafen amb el pas canviat. No és, però, una qüestió de qui es fa la foto. No ens interessa cap foto per a "celebrar" les retallades a l'Estatut del Parlament, com sembla que si què els hi agrada als senyors Mas i Durán. Aquells dies hi va haver una foto què per a nosaltres és molt més important: la del ministre Montilla i el què aleshores era conseller d'Indústria i Energia (l'Honorable Sr. Rañé) amb el president de la Volkswagen a Alemanya, mentre aquest els hi feia saber què seria molt difícil que ells continuessin invertint i produint a Catalunya si no hi havia una millora substancial de les infraestructures del país.

Crèiem, però, de bona fe, essent segurament massa il·lusos, què tot plegat encara es podria arreglar en el tràmit de les Corts Generals. Desprès hem vist què no era així. Al contrari, al Congrés dels Diputats hi van "passar el ribot" a fons, com ha dit Alfonso Guerra, fins què ja no el reconeix ni els què el van fer. Algunes coses han millorat -només faltaria desprès de 25 anys!!-, però s'han canviat cap al 70% dels articles de l'Estatut del Parlament i els temes bàsics i essencials -nació, finançament i competències bàsiques- han quedat del tot desvirtuats.

Vist en perspectiva, des de la direcció d'ERC segurament varem confiar massa, i durant massa temps, en el PSOE i en la possibilitat de millorar substancialment el què havien pactat Mas i Zapatero i poder acostar-nos, doncs, a l'Estatut del Parlament. Ens ha costat massa assumir què mentre que l'Estatut del Parlament és el nostre Estatut, i per això el defensem, en canvi l'"Estatutet de la Moncloa" no ens el sentim nostre -excepte en alguns aspectes concrets, però en cap cas en els bàsics i fonamentals- i, per tant, ni podem ni volem defensar-lo.

Tot plegat ajuda a explicar tant el retard com els dubtes en el posicionament de la direcció d'ERC. Sortosament, però, ERC és un partit radicalment democràtic què té uns òrgans de direcció què prenen les decisions entre congressos -Executiva Nacional, Consell Nacional-, però sempre havent escoltat a les assemblees de la militància quan la qüestió és d'una importància suficient: per exemple, Pacte del Tinell o posició davant del referèndum de l'Estatut. Per cert, alguns comentaristes han volgut desqualificar aquestes assemblees dient què només hi participa una part de la militància. No ho han entès: els què hi participen estan representant al conjunt de la militància activa d'ERC, ja què no parlen només a títol individual sinó en representació de les seves respectives agrupacions locals del partit.

El "statu quo" és incapaç d'entendre a ERC. Com tota organització o qualsevol persona, ERC fa coses què estan bé i altres què no ho estan tant, i fins i tot algunes què poden constituir errades. Fins aquí res què no sigui normal. Tanmateix, crec què hi ha tres coses què la "sociovergència" no entén ni entendrà mai, perquè forma part d'una cultura política què no és la seva. Primer , ERC és un partit radicalment democràtic, el què no vol dir què no hi hagi algunes actuacions què poden ser criticables des d'aquest punt de vista en algun moment determinat. Segon, ERC està plantejant avui una revolta democràtica al país què hi ha molts ciutadans i ciutadanes què estan disposats a seguir: de rebuig a l'"Estatutet de la Moncloa" i de reivindicació d'un futur nacional a partir de l'Estatut del Parlament i del dret a decidir. Tercer, els objectius polítics d'ERC són, almenys en part, diferents dels de qualsevol altre partit: com els altres partits ERC governa i vol governar - a la Generalitat i als ajuntaments- per aconseguir millorar el benestar de la població i la productivitat de l'economia, però a més -i a diferència dels altres partits- ERC treballa per construir una majoria social i nacional què ens permeti avançar cap a un Estat català propi.

El per què d'un NO què és un SI a Catalunya i a una futura majoria social per a un estat propi.

Diem NO a l'"Estatutet de la Moncloa" perquè diem SI a l'Estatut del Parlament i, per tant, al nostre dret a decidir com a nació a partir del que decideixi el nostre Parlament.

Diem NO a l'"Estatutet de la Moncloa", i al model de finançament que porta incorporat, perquè no és adequat per solucionar els problemes actuals de la societat i l'economia catalanes. Perquè no ens permetrà millorar, com cal avui, ni el benestar i la qualitat de vida de les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya, ni la productivitat i la competitivitat de la nostra economia i les nostres empreses. Diem SI a l'Estatut del Parlament perquè justament ens permetria aconseguir totes aquestes coses d'una forma suficientment adequada.

Diem NO a l'"Estatutet de la Moncloa" perquè ens hipoteca com a país per a dues o tres generacions. Diem SI a l'Estatut del Parlament perquè ens permet avançar cap a un futur d'una Catalunya lliure, en la què una majoria social diversa es plantegi la construcció d'un estat propi què, evidentment, podrà tenir unes relacions molt estretes i amicals amb Espanya com amb d'altres països, especialment els europeus.

Diem NO a l'"Estatutet" per què diem SI a l'Estatut del Parlament. És, doncs, el vot per a avançar en la consolidació d'una majoria social nacional per un Estat català propi. És el vot per a avançar en la llibertat de Catalunya i en el dret a decidir el seu propi futur.

A vegades les coses no són com semblen..., o com ens volen fer creure que són.

Es fan algunes afirmacions contundents què, com a mínim, són discutibles, quan no directament falses. Vegem-ne algunes:

1.- "Aquest "Estatutet de La Moncloa" és millor què el de 1979". A vegades també es diu "aquest "Estatutet" significa un avenç respecte el de 1979". Però aquest és un argument trampa: no es tracta de si es millor què el de 1979 (només faltaria què fos pitjor que el d'ara fa 25 anys!!!), ja què la veritable qüestió és si aquest "Estatutet" respon a les necessitats de la societat i l'economia catalanes d'avui. I la resposta és que no. Està molt lluny de poder-hi respondre.

2.- "Aquest "Estatutet" és pràcticament igual què el que es proposava en el Pacte del Tinell". Només cal comparar-ho per veure què es fals. De nou, però, l'argument té trampa perquè ara el llistó de comparació és l'Estatut aprovat pel nostre Parlament, la màxima representació democràtica de Catalunya, el 30 de setembre.

3.- "Aquest "Estatutet" és pràcticament igual què el del Parlament". Un argument què faria riure si no fes pena. Si "ha passat el ribot" per tal de deixar-lo "net com una patena": el 70% dels articles retallats, no queda pràcticament res de les qüestions substancials: nació, model de finançament i algunes competències bàsiques. Tanmateix, alguns apologetes del si, amb vocació de "redemptors", son capaços d'utilitzar aquest argument.

4.- "Com pot ser què ERC digui NO a l'"Estatutet" quan sempre fins ara havia donat un SI, encara què fos un "si crític", als anteriors Estatuts?". Doncs, perquè estem en una situació totalment diferent. Tant l'Estatut de la República com el de 1979 es van fer en unes condicions excepcionals, sortint d'unes dictadures. Ara és diferent. Per primera vegada, ha estat el Parlament de Catalunya, la màxima institució representativa del poble català, el què, desprès de 25 anys de democràcia ha aprovat, amb una molt àmplia majoria del 90%, un Estatut potent i ambiciós, què és el què sentim nostre, el què reivindiquem i defensem. A més, el president Zapatero es va comprometre públicament i solemnement a respectar la voluntat majoritària del poble català. Una promesa què ha anat rebaixant i què finalment no ha complert en absolut.

5.- "Com pot ser què ERC no recomani votar SI quan la majoria d'enquestes diuen què entre el 40 i el 50% dels seus votants pensen votar SI en el referèndum"?. En primer lloc, hi ha el tema molt discutit de la fiabilitat de les enquestes. Segon, ens podríem preguntar, també, quans votants habituals de CiU, d'ICV i fins i tot del PSC no pensen votar què SI en el referèndum, tot i les recomanacions d'aquests partits. Tercer, també hauríem de considerar quants dels votants habituals d'ERC canviaran el vot expressat a les enquestes un cop ERC s'ha definit clarament per a una opció. Quart, un referèndum és molt diferent què unes eleccions on es presenten diferents partits; és una votació molt més personal, molt més íntima i, per tant, els ciutadans i ciutadanes només tenen en compte molt relativament la recomanació de vot què els hi fa el partit al què voten habitualment.

6.- "Des del moment en què demana el NO, ERC ha de deixar el govern immediatament, o bé s'han de convocar eleccions anticipades, ara o just desprès del referèndum". Òbviament és una possibilitat, però no és una qüestió matemàtica. El Govern pot continuar perquè el Pacte del Tinell (88 pàgines d'objectius i d'accions) és molt més què l'Estatut i el nou model de finançament (què al Pacte només ocupen 7 pàgines): hi ha molta obra de govern a fer a partir del Pacte del Tinell i independentment de l'Estatut. Com ha dit Josep-Lluís Carod-Rovira, el President del partit, aquest govern és d'ERC almenys tant com dels altres partits què el formen. És el nostre govern. Nosaltres hi estem bé. Si algú s'hi troba malament se'n pot anar del govern.

Què passaria si guanyés el NO..., o si guanya el SI però amb una gran abstenció i amb un percentatge important de NO?.

Fem-nos la pregunta al revés: què passaria si guanyés el SI de forma àmplia i còmode?. Doncs, què hipotecaríem el país per a tres o quatre generacions. Què tindríem un mal Estatut i un pèssim model de finançament, els quals difícilment podríem plantejar-nos canviar-los en els propers 25 o 30 anys.

En canvi, si guanyés el NO o el SI tingués un mal resultat, un cop recomptades les abstencions i tots els altres vots de rebuig, se'ns obriria una possibilitat clara de treballar per una majoria social, política i electoral què reivindiqui un estat català propi en el marc de la Unió Europea i amb les relacions que lliurament s'estableixin amb l'estat espanyol. El NO a l'"Estatutet de la Moncloa" és, doncs, un SI a la construcció d'un estat català propi en el marc europeu.

En un moment determinat el Sr Mas es va atrevir a dir, amb la seva habitual falta de respecte al President de la Generalitat, què si hi havia un mal resultat pel SI al referèndum, el President Maragall hauria de plegar. Pot ser discutible. El què està clar, però, és què si algú ha d'anar-se'n a casa per un mal resultat del SI al referèndum és el Sr. Mas: com a màxim responsable d'acceptar les retallades a l'Estatut del Parlament què li va proposar el Sr. Zapatero a la nefasta nit del 21 de gener.

El futur és la construcció d'un estat català propi i independent.

És, doncs, un "Estatutet" què no reconeixem i, per tant, què no hem de defensar. Tanmateix, tot el procés ens ha permès posar de manifest almenys dues coses més. Primer, la reforma federal o plurinacional de l'estat espanyol no és possible ni tant sols en unes "teòriques" bones condicions objectives. Segon, en el camí cap a l'estat català propi, només podrem tornar a plantejar una reforma estatutària si abans hi ha hagut una reforma de la Constitució espanyola que permeti l'existència d'una relació bilateral entre Catalunya i Espanya; es a dir, en un context d'un estat confederal o almenys d'un estat federal asimètric.

Alguns independentistes ens diran què això ja ho sabíem abans de començar. Es cert, era una probabilitat què els independentistes, els què volem un estat català, ja ens podíem esperar. Ara bé, del què es tractava, entre d'altres objectius, és què ho visquessin, també, de forma directa els què encara no n'estaven convençuts. Perquè el què volem és anar construint progressivament una majoria social que vulgui un estat nacional català. I això no s'aprèn ni als llibres ni als discursos, sinó vivint directament com des d'Espanya ens impedeixen ser una nació, com no ens deixen el dret a decidir.

Així doncs, treballant pel NO a l'"Estatutet de la Moncloa" estem treballant per la Catalunya del futur. Estem construint la majoria social necessària i suficient per a un futur estat català propi i independent.

Aquest és, sens dubte, el nostre objectiu final. Haurem, però, de filar prim per a arribar-hi. Potser ja no hem de fer cap més giravolta. Tanmateix, tot i què l'opció de l'Espanya federal i plurinacional sembla definitivament enterrada, potser encara ens queda intentar si és possible una Espanya (o una península ibèrica) confederal (o de federalisme asimètric real), en la què Catalunya sigui un estat lliure confederat. Òbviament, això suposaria reivindicar anteriorment una reforma (realment una "revolució") de l'actual Constitució espanyola en un sentit confederal i bilateral.