Ha passat gairebé desapercebuda, enmig d'aquest cap de setmana llarg, la destitució del cap de l'exèrcit espanyol, el general José Antonio García González, a la foto, i la seva substitució pel general Carlos Villar, coincidint amb l'arribada al ministeri de Defensa de l'amic de José Luis Rodríguez Zapatero, l'exjutge José Antonio Alonso, que va rellevar fa uns dies l'inefable José Bono, que, per cert, ara es pot dedicar simplement a viure de rendes i cuidar caballs. La qüestió és que divendres, en el Consell de Ministres, es va efectuar el relleu del senyor García González, amb l'excusa que el perfil del seu substitut, el senyor Villar, era més apropiat de cara a un exèrcit en clau europea i tal i tal... Una justificació recurrent com qualsevol altra, perquè fins i tot El País titulava l'endemà, ahir dissabte, donant la interpretació que alguns sospitàvem: "Defensa cambia al jefe del Ejército para reforzar la disciplina tras el caso Mena".
Vét aquí la qüestió. "Fuentes gubernamentales admitieron que el objetivo es reforzar la disciplina y evitar nuevos casos Mena." La ingerència del tinent general José Mena Aguado durant la darrera Pasqua Militar, amb aquest discurs, contra la reforma de l'Estatut de Catalunya que s'estava negociant i aprovant aleshores, li va suposar el pas precipitat a la reserva. L'episodi Mena, del qual vaig escriure això, venia precedit per unes manifestacions del cap de l'Estat Major de la Defensa, Félix Sanz Roldán, en què advertia que "els militars defensen que Espanya segueixi sent indivisible". Aquesta injerència política del màxim responsable de l'exèrcit, però, no va suposar-li el pas a la reserva. Llavors el ministre era Bono, que en matèria patriòtica espanyola mai sabies si feia de bomber o de piròman en els despatxos dels caps que controlen eines inofensives com els tancs, els avions i l'armament, a part d'un bon grapat de militars professionalitzats, és clar.
Admiro la fermesa i eficàcia dels canvis del govern Zapatero, sincerament. Saben per què fan el canvi (per controlar les casernes), trien el millor moment (abans del pont madrileny de quatre o cinc dies), dominen el ressò mediàtic que tindrà (el ministre Alonso que no explica els motius, però uns mitjans afins que apunten a la hipotètica indisciplina militar), i guanyen autoritat en la resolució de cada crisi. [Inclús són àgils en recollir el relleu a la web, perquè si busques per García González ja et surt Villar.] Vaja, tot el contrari que el govern Maragall , que obre una crisi i no sap com tancar-la, i llavors es troba amb les sorpreses que es troba.
El 4 d'octubre de 2005 vaig escriure l'anotació Les tisores de Montilla i l'amenaça dels militars. El 14 de gener de 2006, escrivia A la caça d'Iu Forn, on trobareu un interessantíssim editorial de The Economist. La premsa internacional s'ha escandalitzat més per les reaccions predemocràtiques d'una part dels militars espanyols que no pas nosaltres mateixos.
Ara que ens convoquen a referèndum, va molt bé de recordar el soroll de sabres, togues i talonaris que marcava els dies en què la pressió demoscòpia inquietava Zapatero i, molt probablement, influia en el pacte final d'Artur Mas a La Moncloa. Potser, en perspectiva, entendrem millor tot plegat. Però d'aquí a votar sí, n'hi ha un bon tros.
Els qui sou de les "quintes" que no us ha calgut fer el treball esclau obligatori de servir a la pàtria d'ells, és molt improbable --per no dir impossible-- que us feu a la idea del que és la casta militar espanyola. Això és molt perillós perquè hi ha la tendència a subestimar la increïble mala bava i genocida actitud dels militars.
El canvi hauria estat en acomiadar a tots els generals de l'exèrcit espanyol i, després, liquidar aquest infaust exèrcit. En el període transicional, mentre no se'n pogués eliminar tots els efectius militars, caldria llogar, mitjançant una ETT als pocs generals necessaris per a desmuntar un exèrcit que, si es distingeix en alguna cosa és pel fet que els darrers cent anys només s'ha dedicat a matar "espanyols".
Ens estalviaríem prop de 60 milions d'euros al dia (més o menys el que ens roba, cada dia, el Regne d'Espanya als catalans).
Tot altre pedaç és una mica més del mateix de sempre: "por la unidad [de la patria] hacia Dios" i anar garantint, constitucionalment escrit a dit pel dictador, indivisibles espanyes...
Molt d'acord, Enric. Dónes en el clau. Jo vaig fer la mili espanyola i vaig haver de suportar tot tipus de vexacions, tortures i insults, molts d'ells a causa de la meva condició de català, i d'altres simplement per raó del propi sistema militar. No faré una llista perquè no digueu que explico batalletes.
L'odi dels militars espanyols contra els catalans i bascos, contra la llengua catalana i contra els moviments d'alliberament és inimaginable per algú que no hagi estat entre ells. És un odi irracional, sense cap argument més enllà de no admetre que hi hagi espanyols diferents.
Saül Gordillo
Per molt soroll que hi hagi, un si no vol no signa un pacte i menys quan el teletubbi Mas va fer tanta propaganda que si l'estatut no tenia tal o tal cosa es retirava i cap problema.
El que ha fallat ha estat les ganes d'abraçar-se del teletubbi Mas que no te inconvenient en anar fent abraçades a Zapatero, a Alfonso Guerra i signant papers en blanc a la minima oportunitat.