OVIDI MONTLLOR Ovidi en directe PM
produccions, 2004. PM/CD-030
Estupefacció:
aquesta seria la paraula. Hem escoltat astorats aquesta nova publicació de
l'inoblidable intèrpret alcoià i, no menys astorats, hem resseguit les
crítiques dels mitjans especialitzats que subratllaven la mala qualitat sonora
de molts dels talls inclosos en el disc, dèficit que s'atribuïa al fet d'estar
gravats en directe al Teatre Micalet de València el 1976 "en un radiocaset
Grundig", com s'hi assegura al llibret. Però, o qui subscriu està molt sord, o
la crítica musical d'aquest país ha oblidat l'obra d'Ovidi: els talls atribuïts
a la gravació casolana realitzada al Micalet són idèntics, un per un i des del
primer fins a l'últim, als inclosos al disc De
manars i garrotades, suposadament gravat al Teatre Romea de Barcelona el
febrer del 1977. Algú hauria d'explicar perquè se'ns dóna gat per llebre i
perquè se'n fa un seguiment tan acrític de tot plegat.
Un poc tard, el comentari, però cert: no és tant la qualitat sonora del disc com la inexistent postproducció que consentix eixos tallons entre cançó i cançó. Això -i per què hem pagat bo per roín- ens ho deuria explicar Paco Muñoz (artífex de l'edició), al qual se li podria perdonar la deficiència del producte per l'amistat que l'unia amb Ovidi i per l'interés documental de l'edició; ídem amb Toni Miró, artífex de la portada i d'una mediocre sèrie plàstica sobre l'artista alcoià. I ja estem perdonant massa coses...
Un poc tard, el comentari, però cert: no és tant la qualitat sonora del disc com la inexistent postproducció que consentix eixos tallons entre cançó i cançó. Això -i per què hem pagat bo per roín- ens ho deuria explicar Paco Muñoz (artífex de l'edició), al qual se li podria perdonar la deficiència del producte per l'amistat que l'unia amb Ovidi i per l'interés documental de l'edició; ídem amb Toni Miró, artífex de la portada i d'una mediocre sèrie plàstica sobre l'artista alcoià. I ja estem perdonant massa coses...