norge |
dijous, 9 de setembre de 2010 | 00:04h
Aquest cap de setmana, dissabte, s'ha inaugurat a Barcelona la primera botiga Apple de Catalunya i d'Espanya.Under the bridge - Red hot chilli peppers
La gran nau d'Apple ha aterrat a La Maquinista de Barcelona amb redoble de tambors i focs artificials; ha estat una inauguració-presentació a la americana. Desenes de persones s'han aplegat a l'exterior del local per agafar els primers llocs per entrar. Un dels primers que ho ha fet ha fet cua durant més de 24 hores. Pel què sembla regalàven aparells d'ipod, iphone i samarretes als primers que entréssin. Això ho explica una mica. Però només una mica. Els venedors de la botiga animàven als "fans", mentres aquests esperàven l'hora d'obertura, cantant i corejant frases d'ànims i d'agraïment per la fidelitat. La botiga Apple de La Maquinista és la primera de les 10 que l'empresa Apple vol obrir en poc tenps a l'estat espanyol. L'11 de setembre s'obrirà la primera a Madrid. Ja feia anys que els fòrums anàven plens d'articles especulant sobre l'ubicació d'aquesta botiga Apple. Els candidats havíen estat el Triangle, dins o fora del Fnac, el Corte Inglés, la Rambla, etc... La tria de La Maquinista ha sorprès a molta gent perquè no és al centre neuràlgic de Barcelona i perquè La Maquinista, a Glòries, necessita més de la botiga Apple que la botiga Apple de La Maquinista. És possible que amb aquest fitxatge el centre comercial vegi pujar la assitència de gent de manera espectacular a les seves instal·lacions.
Fa uns anys, uns 15, aleshores jo estudiava disseny gràfic, el debat sobre la conveniència de comprar-se un Mac o un Pc es reduïa al món dels dissenyadors, fotògrafs i il·lustradors. El programari existent només es podia trobar per als Macs i els programes alternatius per a Pc no teníen gaire fama. Uns treballàven amb el Photoshop, el Quark X-Press i el Freehand i d'altres, els que teníen Pc, feien servir el PhotoPaint, el PageMaker i el Corel Draw. Poc a poc ambdues plataformes van acostar-se tant pel què fa a la estètica com pel què fa al programari. El debat però va continuar, una mica menys calent, al voltant dels drivers, les extensions i la compatibilitat amb les màquines de les impremtes, que en general preferíen els arxius fets amb Mac perquè portàven menys problemes i generàven menys errors. A la meva classe, quan feia primer de disseny gràfic, els Pc guanyàven els Mac per golejada. 25 persones feien servir Pc i 2 o 3 teníen un Mac. Aquests darrers, a part d'estudiar, treballàven ja en algún estudi, i suposo que ja es podíen permetre el luxe de tenir un Mac. Els preus d'un Macintosh s'han equiparat als d'un Pc avui en dia i ja són, més o menys, a l'abast de gairebé qualsevol butxaca. Durant el segón curs de disseny vaig prendre una decisió. Jo encara treballava manualment i no em decidia per cap dels dos ordinadors. El cap i la butxaca em deien que em comprés un Pc, però el cor em deia que volia un Mac. Va decidir el cor i l'any 95 em vaig comprar el primer Apple Macintosh, un Power Mac 7200. No me n'he penedit mai, ans al contrari. Mica en mica vaig anar coneixent el funcionament del món de la pometa mossegada, em vaig sentir membre d'un club internacional sense carnet amb fama d'esnob però amb un gust estètic que m'encantava, i sense els maldecaps que els meus companys amb Pc teníen.
Quan vivia a Londres no tenia oridnador, perquè el Mac que tenia llavors a Badalona era un G4 de sobretaula. I com que a Anglaterra no parava de canviar-me de casa i carregar cada cop amb torre, monitor i cables no em venia de gust, vaig preferir anar tirant amb els locutoris i el servei d'internet dels albergs. Un dia però vaig descobrir la Apple Store de Regent street, prop de Piccadilly Circus. Una botiga impressionant. Era una catedral dels Mac. De vegades, quan plovia o feia fred i no sabia què fer, me n'anava a la botiga i passava una estona mirant el correu electrònic, donant un cop d'ull al bloc o llegint les notícies de Catalunya. Al principi ho feia molt de pressa, però aviat vaig començar a esgarrapar minuts i a passar-hi llargues i bones estones amb el fons del carrer gris de Regent street, els cotxes i els vianants encorbatats del centre de Londres.
La situació ha canviat molt. Avui en dia no costa gaire trobar algú amb un Mac. I encara menys algú amb un producte Apple: un Iphone, Ipod, Ipad, etc... I això, la veritat, és que té molts avantatges. Si mai tens algún problema és fàcil trobar algú a qui li ha passat el mateix. Si busques una botiga amb productes Apple ja no has de buscar a quins dos llocs de Barcelona en tenen. Els preus han baixat i els consumibles i els recanvis son més sencills de trobar.
El que cada vegada em fa més feredat, en certa manera, és el poder de la marca i la voràgine consumista que tracta d'imposar la religió maquera. La inauguració de la botiga Apple a Barcelona em va fer pensar altre cop en un fanatisme. La gent aplegada a la porta cridant consignes i cantant -ho vaig veure a un vídeo del 3cat24- em feia pensar en un grup de fídels cantant al seu Déu per aconseguir el seu favor. O un grup de zombies empenyent per arribar al seu desig: la botiga amb els aparells. El fanatisme fa por. A mi em fa por. I mai m'han agradat els concerts multitudinàris on et fan sentir obligat a cantar i ballar, a saltar i a donar empentes quan alguns diuen que ballen ska. No m'agrada portar un uniforme. És un tòpic, però és que em fa venir esgarrifança. La pseudoreligió dels macs fa por a mida que creix. Però no només aquesta religió. Les religions em fan por. I els partits polítics. La gent que mana, també fa por. Alguns més i d'altres menys. Alguns em fan respecte i d'altres em fan pànic. I això que sempre he sentit Que no s'ha de tenir por de rès. Però... i les drogues? I les malaties? I la mort? Ufff... Ja tinc tema per al proper post.
Salut. Ha det bra!
Fa uns anys, uns 15, aleshores jo estudiava disseny gràfic, el debat sobre la conveniència de comprar-se un Mac o un Pc es reduïa al món dels dissenyadors, fotògrafs i il·lustradors. El programari existent només es podia trobar per als Macs i els programes alternatius per a Pc no teníen gaire fama. Uns treballàven amb el Photoshop, el Quark X-Press i el Freehand i d'altres, els que teníen Pc, feien servir el PhotoPaint, el PageMaker i el Corel Draw. Poc a poc ambdues plataformes van acostar-se tant pel què fa a la estètica com pel què fa al programari. El debat però va continuar, una mica menys calent, al voltant dels drivers, les extensions i la compatibilitat amb les màquines de les impremtes, que en general preferíen els arxius fets amb Mac perquè portàven menys problemes i generàven menys errors. A la meva classe, quan feia primer de disseny gràfic, els Pc guanyàven els Mac per golejada. 25 persones feien servir Pc i 2 o 3 teníen un Mac. Aquests darrers, a part d'estudiar, treballàven ja en algún estudi, i suposo que ja es podíen permetre el luxe de tenir un Mac. Els preus d'un Macintosh s'han equiparat als d'un Pc avui en dia i ja són, més o menys, a l'abast de gairebé qualsevol butxaca. Durant el segón curs de disseny vaig prendre una decisió. Jo encara treballava manualment i no em decidia per cap dels dos ordinadors. El cap i la butxaca em deien que em comprés un Pc, però el cor em deia que volia un Mac. Va decidir el cor i l'any 95 em vaig comprar el primer Apple Macintosh, un Power Mac 7200. No me n'he penedit mai, ans al contrari. Mica en mica vaig anar coneixent el funcionament del món de la pometa mossegada, em vaig sentir membre d'un club internacional sense carnet amb fama d'esnob però amb un gust estètic que m'encantava, i sense els maldecaps que els meus companys amb Pc teníen.
Quan vivia a Londres no tenia oridnador, perquè el Mac que tenia llavors a Badalona era un G4 de sobretaula. I com que a Anglaterra no parava de canviar-me de casa i carregar cada cop amb torre, monitor i cables no em venia de gust, vaig preferir anar tirant amb els locutoris i el servei d'internet dels albergs. Un dia però vaig descobrir la Apple Store de Regent street, prop de Piccadilly Circus. Una botiga impressionant. Era una catedral dels Mac. De vegades, quan plovia o feia fred i no sabia què fer, me n'anava a la botiga i passava una estona mirant el correu electrònic, donant un cop d'ull al bloc o llegint les notícies de Catalunya. Al principi ho feia molt de pressa, però aviat vaig començar a esgarrapar minuts i a passar-hi llargues i bones estones amb el fons del carrer gris de Regent street, els cotxes i els vianants encorbatats del centre de Londres.
La situació ha canviat molt. Avui en dia no costa gaire trobar algú amb un Mac. I encara menys algú amb un producte Apple: un Iphone, Ipod, Ipad, etc... I això, la veritat, és que té molts avantatges. Si mai tens algún problema és fàcil trobar algú a qui li ha passat el mateix. Si busques una botiga amb productes Apple ja no has de buscar a quins dos llocs de Barcelona en tenen. Els preus han baixat i els consumibles i els recanvis son més sencills de trobar.
El que cada vegada em fa més feredat, en certa manera, és el poder de la marca i la voràgine consumista que tracta d'imposar la religió maquera. La inauguració de la botiga Apple a Barcelona em va fer pensar altre cop en un fanatisme. La gent aplegada a la porta cridant consignes i cantant -ho vaig veure a un vídeo del 3cat24- em feia pensar en un grup de fídels cantant al seu Déu per aconseguir el seu favor. O un grup de zombies empenyent per arribar al seu desig: la botiga amb els aparells. El fanatisme fa por. A mi em fa por. I mai m'han agradat els concerts multitudinàris on et fan sentir obligat a cantar i ballar, a saltar i a donar empentes quan alguns diuen que ballen ska. No m'agrada portar un uniforme. És un tòpic, però és que em fa venir esgarrifança. La pseudoreligió dels macs fa por a mida que creix. Però no només aquesta religió. Les religions em fan por. I els partits polítics. La gent que mana, també fa por. Alguns més i d'altres menys. Alguns em fan respecte i d'altres em fan pànic. I això que sempre he sentit Que no s'ha de tenir por de rès. Però... i les drogues? I les malaties? I la mort? Ufff... Ja tinc tema per al proper post.
Salut. Ha det bra!
Completament d'acord amb la teva visió d'Apple com d'una mena de neo-secta no religiosa sinó consumista. Ja no venen productes, venen sensacions i maneres de viure. Caldria saber separar el gra de la palla.
Salutacions,
Jordi (Les aigües turbulentes)
No he anat encara a la Apple store; suposo que hi aniré per xafardejar; a més no he anat mai a La Maquinista; com molt bé dius aquest centre comercial en treurà profit ....A casa vam començar amb el primer Mac, petitet i vam continuar sempre amb l'ordinador de la pometa mossegada ... no sé .. quinze, vint anys ? Em deien la 'tonta' que tenia un ordinador que m'ho explicava tot i no em calia fer cap 'curset' i tampoc erem a casa ni dissenyadors, ni publicistes, etc. etc. Ni cas; jo sempre m'he sentit 'usuaria' de l'ordinador i és aquest aparatet que m'ha de donar les aplicacions i informacions fàcils perque jo pugui anar fent.
Avui, a mí també, m'emprenya i molt aquesta idolatria o fanatisme fora de lloc, encara que als de la pometa mossegada (m'agrada moltíssim aquest nom) s'ho passen 'pipa' perque el 'budget' per publicitat no els puja gaire ........
A casa continuem amb els Mac, treballem bé, ens ajuden i estem contents.
Bon dia Marc.