Ahir al matí en començar la classe, em vaig trobat una xapa a la butxaca. Havia pres una coca-cola abans d'anar-hi i, sense voler, me l'havia guardada als pantalons. Immediatament, el passat.
De cop, m'he vist amb set o vuit anys recollint xapes al Bar Triunfo i al Bar Cantàbric (seria Cantábrico, però li’n dèiem el Cantàbric), que estaven, davant per davant, al carrer Major a tocar de la plaça Sant Joan.
No m'eren territoris permesos. Estaven lluny de casa. Del carrer Major, no podia escoltar la veu de la meva mare cridant-me del balcó estant. Feia una malifeta i ho sabia. Les ganes de trobar xapes noves, llampants, desconegudes podien més que la meva por a ser castigat.
Al bar de davant de casa no s’estilava beure segons què. El Triunfo i el Cantàbric eren bars de senyors. Prenien Cinzano. I Schweppes (sueps). I Martini.
Al carrer General Yagüe (avui Camp de Mart) trobàvem xapes de Coca-Cola, San Miguel, Estrella Dorada. Eren xapes que no servien com a moneda de canvi. Les teníem totes, tots.
M’he vist arrossegant-me per terra entre munts de serradures, caps de gambes i peus d’homenots buscant les xapes que havien caigut del mostrador. Ben aviat vaig aprendre que darrera la barra, la collita era més bona. No ens hi deixaven acostar, els cambrers.
Tornàvem a casa amb les butxaques plenes de xapes. Els pantalons i els mitjons ben bruts. Els genolls pelats. L’olor indescriptible.
-- No veus com vas, on t’has ficat?
-- He anat al bar
-- Que no saps (sas) que no hi pots anar al bar!
-- És que la senyora Maria m’ha cridat per si volia xapes (chapes).
-- Passa a dinar, que es refreda (s’arrofreda) la sopa!
Mai no he passat millors estius.
