Mir el local d’Almacenes San Miguel i m’adon que ja només és en la memòria, tan sols les fotografies el recuperen, i veig el pintor MC que empeny els seus ormejos, a entrada de fosca, la llum del carrer com si fos un miratge de l’activitat que minva i que es transforma en estranyesa. Per què vaig sempre pels mateixos llocs, per què mir sempre el mateix molí, per què determinats carrers m’empenyen a cercar-los. O som jo qui, ple de costums, repetesc la meva trajectòria diària com si d’aquesta repetició n’hagués de treure profit, una determinada seguretat interior, poder-me reconèixer en la mirada que es reconeix a si mateixa, la que genera comprensió vers les coses familiars: una petita taverna, un cap de cantó, el pintor MC, el quiosc de la Plaça del Mercat, un dels sis quioscs que han obert a Ciutat, després de molts de mesos tancats durant els quals hem patit les conseqüències de no poder comprar un diari en el lloc de sempre, de no poder veure els colors de les portes obertes d’aqueixes entranyables botigues de paper. Per què sempre repetesc el mateix camí, i si canvii ha de ser per un acte de la voluntat, quina poca volença, per exemple, per la Plaça Major, l’ànima de la qual és no fer de plaça, si exceptuam els moments del matí en què serveix de pas a tantes de persones, o l’instant –tan sols un instant, que no arribà a moment- en què fa anys hi vaig veure caminar na CMG de bracet d’una amiga, que fou una intuïció sobre la idea de ‘plaça’. Qui sap les giragonses que ha de donar l’experiència de cadascú fins que tenim un sentiment concret sobre un lloc determinat, sobre una persona determinada, i fins i tot d’una persona determinada en un lloc concret.
