carme.laura |
divendres, 3 de setembre de 2010 | 08:47h
L'últim dia d'agost fou rutilant. Ni un sol núvol. El cel blau límpid. Des del balcó mirà el mar, l'horitzó subratllat amb línia ferma separava els blaus, marí i cel. El verd fosc dels pins davallava fins a les puntes de la badia, la d'en Pau i la de Garbí, tocant el mar que allí inicia la graduació del blau fins a convertir-se en una turquesa líquida de reflexos daurats de sorra.
El paisatge prodigiós.
Unes poques petites barques agrupades al costat del rocam que tanca la platja s'aixoplugaven al redossat dels vents. Al bell mig de la badia hi havia una barca de vela catalana, solitària, que a la nit jugarà a la pesca. Un ventet fresc, el darrer respir de la tramuntaneta , anunciava que la tardor és propera: començà de sobte un moviment del mar sostingut que inicià una carrera constant amb rítmiques capbussades de grans peixos d'escuma blanca viatjant cap al sud.
A l'endemà, pel matí, el cel es mantingué ennuvolat. El mar era aturat, color gris mineral. Bellíssim. Les gavines damunt dels teulats rogencs semblaven mirar-lo indiferents. De nit, la lluna en minvant en seria la senyora, testimoni del cicle inaturable del temps.
Ja som a setembre, la primera tardor.
A l'endemà, pel matí, el cel es mantingué ennuvolat. El mar era aturat, color gris mineral. Bellíssim. Les gavines damunt dels teulats rogencs semblaven mirar-lo indiferents. De nit, la lluna en minvant en seria la senyora, testimoni del cicle inaturable del temps.
Ja som a setembre, la primera tardor.
em sentia com un gos,
operació de retorn
i tothom embotellat.
L'últim dia d'agost
em sentia tot fos,
he treballat tot l'estiu
per descansar a la tardor.
L'últim dia d'agost
és el més feliç del món,
estiro els peus al sofà
davant la nova progamació.
;)
Quatre versos tontos,
abraçada!
TANNKA
Al jardí torno
de quan érem feliços
i no envejàvem
conèixer altres paisatges.
Tot ho tinc, revivint-lo.
Albert Guasch
25/8/2010