Aquest és el meu sogre, Pepe, abraçat per la meva filla Núria. A Alcàntera de Xúquer, el seu poble, tothom el coneix com a Pauet, perquè aquest és el malnom familiar. Ningu no ho diria, però té 96 anys complerts. Va nàixer el 1914, el mateix any que va esclatar la Gran Guerra, la primera, l'europea. Quan en tenia 22, va començar l'altra, de guerra, la d'Espanya, i el va enxampar fent la mili a l'Àfrica i hagué de lluitar en el bàndol franquista, tant si li agradava com si no. Ara va camí dels cent, en Pauet, amb força salut, malgrat que la vista li juga males passades i ja li costa fins i tot de jugar al dòmino, perquè no veu bé les fitxes. Però de la resta, no es pot queixar: camina, ajudat per un bastó, s'alça i es gita sol, i té el cap perfectament clar. (N'hi ha més)
Recorda bé molts moments de la seva llarga vida, els dolents, especialment els anys al front i la mort de la seva dona, la Carmen -que va morir ben jove-, i també els records bons, tots els anys voltant per les comarques centrals valencianes fent d'ullador de taronges, treballant de valent per tirar endavant la família, amb la moto amunt i avall, i més tard amb el Dos Cavalls per aquestes carreteres de revolts. En Pauet és un tros de pa, incapaç de voler mal a ningú, veu amb tristesa com van marxant amics i familiars i ja és dels més vells del poble, encara no el més vell, però poc se n'hi falta. Ell vol continuar vivint i es cuida i beu una cerveseta o un got de vi per dinar, però prefereix el peix a la carn, i una ensaladeta abans que un guisat, sap el que li convé. En Pauet ja ha fet tot el que havia de fer en la vida, i molt més del que havia de fer, i ara veu passar els dies amb pau i placidesa, sense molestar ningú, passejant al solet del matí i fent la becaina abans de dinar, que això ajuda a afegir-li minuts a la vida. Sis nétes i un besnét, aquest és el seu llegat a les generacions venideres. Pauet, camí dels cent, no vull esperar haver de parlar en passat per explicar tot això. De tant aprop que els tenim, de vegades no apreciem els tresors fins que no ens falten.
... dels cent anys del Pauet, que se celebraran, si la salut ens ho permet, el 2014, que, a més, recorda Ariadna, serà una data assenyalada per al nostre país comú (300 anys de la fi de les nostres llibertats nacionals i del Decret de Nova Planta).
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Aquest és el meu sogre, Pepe, abraçat per la meva filla Núria. A Alcàntera de Xúquer, el seu poble, tothom el coneix com a Pauet, perquè aquest és el malnom familiar. Ningu no ho diria, però té 96 anys complerts. Va nàixer el 1914, el mateix any que va esclatar la Gran Guerra, la primera, l'europea. Quan en tenia 22, va començar l'altra, de guerra, la d'Espanya, i el va enxampar fent la mili a l'Àfrica i hagué de lluitar en el bàndol franquista, tant si li agradava com si no. Ara va camí dels cent, en Pauet, amb força salut, malgrat que la vista li juga males passades i ja li costa fins i tot de jugar al dòmino, perquè no veu bé les fitxes. Però de la resta, no es pot queixar: camina, ajudat per un bastó, s'alça i es gita sol, i té el cap perfectament clar. 
Poc ha faltat per a emocionar-me... i tinc entés que ho has conseguit amb Pauet! Cada paraula ben escollida. Gràcies per l'homenatge!