Comença prou bé, amb una bona reconstrucció de l'ambient social al Londres de 1961, quan la grisor econòmica i vital de postguerra ja era irrespirable per a les noves generacions, delereoses de festa i diversió. Per a representar-ho, Jenny, la noieta protagonista i com s'enlluerna amb els sopars elegants, els clubs, les curses de cavalls i els viatges a què la convida David, l'home que se n'ha enamorat. I com ho viu amb les companyes i topa amb la professora i la directora de l'escola. Institució acadèmica que, conjuntament amb la família de Jenny, conformen una pintura de l'esmentada grisor ambiental (pèl caricaturesca, però força encertada).
Així doncs, comença prou bé; però aviat s'esguerra i el que prometia ser una múrria i esmoladeta comèdia digna del Nick Hornby (que en signa el guió), acaba convertint-se en un relat biogràfic d'escàs interés llepat pels violins melodramàtics d'una banal comèdia romàntica.
FOTO Peter Sarsgaard i Carey Mulligan, a Una educació, de Lone Scherfig
Comentari: "Una educació", de Lone Scherfig
(segueix de l'entradeta)
***
La cosa ja s'esberla en una escena molt concreta, quan Jenny ha d'encarar l'alçada moral de David. Resulta inversemblant, no pas perquè la noia contradigui la seva (sòlida) formació ètica (al capdavall és una adolescent amb pardalets al cap, per molt intel·ligent que sigui, tot i que...); resulta inversemblant per com Lone Scherfig i Nick Hornby, directora i guionista respectivament, l'han plantejada i resolta malament. Ni les magnífiques arts seductores de David (esplèndid en tot moment, Peter Sarsgaard) no expliquen que una mossa tan llesta i tan culta s'avingui tan fàcilment i ràpidament al caramelet de la vida alegre, al preu que sigui. Només ho "justifiquen" dues coses: la necessitat de dur el guió per on el volen portar i el fet que estem davant l'adaptació cinematogràfica d'unes memòries personal (justament perquè es basa en un cas real, també podem arribar a empassar-nos la descomunal i passiva innocència dels pares -sobretot del pare-, embadalits amb David; punt imprescindible al guió perquè l'argument avanci). Tanmateix, (remarco) el problema de versemblança d'aquella escena clau no rau en l'actitud de Jenny, sinó en la manera de posar-ho en escena i les ratlles de diàleg, en la manera com ho tracten.
A partir d'aquí, la cosa va de mal borràs. Els estira-i-arronsa entre Jenny i la professora o la directora són tirallongues de tòpics sobre "llençar el futur", "l'avorriment de l'estudi"... que, lluny d'aportar cap reflexió sobre les qüestions contingents, més aviat fan caure la pel·lícula pel pendent de la superficialitat, no sense deixar una impressió d'impotència: s'ha volgut i no s'ha pogut (o sabut) aprofitar el material que es tenia. Pitjor encara: de quina manera s'hi silencia el plaer amb l'art i el coneixement (que Jenny havia demostrat), a millor glora dels oripells de la vida mundana, de manera que la professora i la directora esdevenen simples i lànguids espàrrings, privats d'una qualsevol capacitat de reviscolar en la noia allò que li saben plaent i culte, tot sigui perquè el personatge pugui abocar-se a l'"alegria" i la qüestió deixar-la reduïda al tòpic ("pop", per cert).
El que s'hi imposa és l'aventura romàntico-adolescent de la protagonista (carismàtica, Carey Mulligan, potser a vegades massa simpàtica i tot) i, efectivament, segueix per viaranys molt i molt fressats i previsibles, emfàticament subratllats (de debò!) per violins... La perfecta fusió del Sundance més empalagós amb el Hollywood més convencional!
Això sí, el guió és de qui és i Hornby brega per a aprofitar-ho tot. I tant, que acaba tractant del comportament dels pares i del dels amics de David i del de mateixa Jenny (no sé si com volent dir "no us penséssiu que no me n'he adonat, que tot plegat és inversemblant o forçat -ai, l'ambígua aproximació de l'amic Danny a Jenny, gairebé tan sobtada com excessiu és el registre d'aquest antic "Noi d'Història"-). Ho tracta es pot dir catàrticament, però de fet li agafa més un caire narratiu que dramàtic, no sense deixar de fer la sensació que s'està intentant arreglar el que ja no té remei.
Vaig anar a veure la pel·lícula amb una amiga, totes dues als voltants
dels cinquanta anys i et puc dir que ens
va agradar moltíssim doncs ens trobàvem reflectides, en un entorn diferent, a
la nostra adolescència.
Formo part d’una família de tres nois, i el meu pare, bona persona, el
que volia que anés a la universitat era el meu germà gran i jo com molt
estudies per secretaria... finalment vaig ser l’única que he acabat varies
carreres però vaig estudiar i treballar des del setze anys.
Què no entens l’actitud del pare?
Les nenes en moltes cultures
encara representen una carrega econòmica i de preocupació.
Això passava també a occident en els anys seixanta.
El pare el que volia era un bon
casori per la nena i estudiar era per passar els temps fins aconseguir un bon
marit. Per això, quan arriba un senyor que vol sortir amb la seva filla
adolescent el veu com una solució i es deixa enganyar perquè vol que la seva nena
faci un bon casament.
També cal destacar el paper de la tutora, on a una certa edat, increïble
en aquella època, es manté soltera... ella diu que és el preu que cal pagar.
Veritablement, en el 2010 penso que lamentablement això no ha canviat
gaire... difícilment les dones alliberades poden trobar parelles al seu nivell
Jo sóc del 57 i, per tant, de la teva mateixa època i sé perfectament del que parles.
No és que no entengui l'actitud del pare de la pel·lícula; és que jo li faig el mateix retret que li verbalitza la filla al final. Certament, aferrant-se a la idea de casar la filla amb el que percep com un bon partit, es deixa engatusar. I de casos així en trobaríem força a la vida real: per exemple, el de la persona les memòries de la qual han servit de base al guió del film. El problema que se'm presenta amb el personatge el pare és que precisament el guió el fa passar d'una rigidesa absoluta a la maleabilitat més ductil, de la radicalitat pro-universitària més intransigent a fer la vista grossa fins a límits inversemblants. Per exemple, no es pot pas dir que l'home aposti pel casori quan deixa que la filla "perdi el temps" amb David una vegada i una altra, tot i que la noie empitjori les notes acadèmiques. No et sona allò de "si vols sortir, surt; però que els estudis no se'n ressentin"? Doncs res, l'homa simplement va apareixent per fer de babau entabanat pel seductor David. I això no ho és tot: tu de debò creus que un pare que ha renunciat a moltes coses per pagar l'educació de la filla, que ha fet passar estretors vitals a la dona i a la mateixa filla, per a poder-li donar una educació superior, creus de debò que la deixarà en mans del personatge de David, sense ni intentar esbrinar alguna cosa d'aquest home? Ni tan sols intentarà conèixer-li la famosa "tieta"? No, el guió ho obvia, reduint-lo a un babau seduït (caricaturitzat amb tráç de "gracieta pop"); però això sí, després fa que la filla li ho retregui, cosa que li va molt bé a Nick Hornby, perquè li ofereix l'oportunitat que el pare retregui a la filla les seves mentides, respecte a David. I per cert, tu creus que uns pares tan preocupats per la nena i que han descobert l'ensarronada que els han fet amb C.S.Lewis, és versemblant que s'ho empassin com aquell que res i ni tan sols plantegin l'ombra del dubte?
Una cosa és la bona recreació d'ambients i com hi escau els temes que planteja; però una altra molt diferent és com ho tracta la pel·lícula.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
<!--
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"Times New Roman";
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
Vaig anar a veure la pel·lícula amb una amiga, totes dues als voltants
dels cinquanta anys i et puc dir que ens
va agradar moltíssim doncs ens trobàvem reflectides, en un entorn diferent, a
la nostra adolescència.
Formo part d’una família de tres nois, i el meu pare, bona persona, el
que volia que anés a la universitat era el meu germà gran i jo com molt
estudies per secretaria... finalment vaig ser l’única que he acabat varies
carreres però vaig estudiar i treballar des del setze anys.
Què no entens l’actitud del pare?
Les nenes en moltes cultures
encara representen una carrega econòmica i de preocupació.
Això passava també a occident en els anys seixanta.
El pare el que volia era un bon
casori per la nena i estudiar era per passar els temps fins aconseguir un bon
marit. Per això, quan arriba un senyor que vol sortir amb la seva filla
adolescent el veu com una solució i es deixa enganyar perquè vol que la seva nena
faci un bon casament.
També cal destacar el paper de la tutora, on a una certa edat, increïble
en aquella època, es manté soltera... ella diu que és el preu que cal pagar.
Veritablement, en el 2010 penso que lamentablement això no ha canviat
gaire... difícilment les dones alliberades poden trobar parelles al seu nivell
Gemma,
Jo sóc del 57 i, per tant, de la teva mateixa època i sé perfectament del que parles.
No és que no entengui l'actitud del pare de la pel·lícula; és que jo li faig el mateix retret que li verbalitza la filla al final. Certament, aferrant-se a la idea de casar la filla amb el que percep com un bon partit, es deixa engatusar. I de casos així en trobaríem força a la vida real: per exemple, el de la persona les memòries de la qual han servit de base al guió del film. El problema que se'm presenta amb el personatge el pare és que precisament el guió el fa passar d'una rigidesa absoluta a la maleabilitat més ductil, de la radicalitat pro-universitària més intransigent a fer la vista grossa fins a límits inversemblants. Per exemple, no es pot pas dir que l'home aposti pel casori quan deixa que la filla "perdi el temps" amb David una vegada i una altra, tot i que la noie empitjori les notes acadèmiques. No et sona allò de "si vols sortir, surt; però que els estudis no se'n ressentin"? Doncs res, l'homa simplement va apareixent per fer de babau entabanat pel seductor David. I això no ho és tot: tu de debò creus que un pare que ha renunciat a moltes coses per pagar l'educació de la filla, que ha fet passar estretors vitals a la dona i a la mateixa filla, per a poder-li donar una educació superior, creus de debò que la deixarà en mans del personatge de David, sense ni intentar esbrinar alguna cosa d'aquest home? Ni tan sols intentarà conèixer-li la famosa "tieta"? No, el guió ho obvia, reduint-lo a un babau seduït (caricaturitzat amb tráç de "gracieta pop"); però això sí, després fa que la filla li ho retregui, cosa que li va molt bé a Nick Hornby, perquè li ofereix l'oportunitat que el pare retregui a la filla les seves mentides, respecte a David. I per cert, tu creus que uns pares tan preocupats per la nena i que han descobert l'ensarronada que els han fet amb C.S.Lewis, és versemblant que s'ho empassin com aquell que res i ni tan sols plantegin l'ombra del dubte?
Una cosa és la bona recreació d'ambients i com hi escau els temes que planteja; però una altra molt diferent és com ho tracta la pel·lícula.
Gràcies pel comentari i la reflexió.
Vador