ramonfarre |
divendres, 12 de març de 2010 | 07:09h
Una mica de vergonya em va fer. Tal i com es va produir, l’arribada a Barcelona de la cooperant catalana Alicia Gámez, recentment alliberada, em va semblar un exemple d’aprofitament polític indegut de la seva imatge i del fet de l’alliberament.
En primer lloc, faig constar que me n’alegro infinitament que sigui ja a casa i que espero que els seus companys l’Albert i el Roque segueixin els seus passos ben aviat.
Dit això, el comportament de la corrua de personalitats, començant per la Secretària d’Estat de Cooperació i el President Montilla i acabant amb la resta de seguici, volent-se fer la foto davant un cert astorament de la interessada no em va semblar de rebut.
Vaig trobar a faltar que la seva família pogués ser la primera en rebre-la i abraçar-la de manera natural (no forçada, com l’abraçada feta per algun maldestre de molt rang) i que no s’apreciés la voluntat de l’administració de l’Estat de quedar com la que s’havia d’apuntar els mèrits, i la de les administracions catalanes (Generalitat i Ajuntament) de no ser deixades de banda.
El que és normal: que un Estat es preocupi de la seguretat del seus ciutadans passa a ser motiu de mèrit reclamat davant l’opinió pública, en un moment en el qual els governs necessiten quedar bé com sigui després d’una temporada per oblidar.
Si sols hi estan per això, només volen sortir a la foto, sigui quina sigui. No saben fer altra cosa que el ridícul.