Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
literari |
dimecres, 10 de març de 2010 | 05:57h
JOAQUIM GARCIA I GIRONA: AUTOR DE LA GRAN EPOPEIA VALENCIANA
Mossèn Joaquim Garcia i Girona va veure la primera llum al poble de Benassal (Alt Maestrat) el 24 d'abril de 1867. Va cursar els primers estudis a l’històric Col·legi de Sant Josep[1] de Tortosa, fundat pel Beat Manuel Domingo i Sol, per tal de poder escolaritzar els estudiants de les famílies més necessitades i, a la vegada, promoure les vocacions religioses. Va estudiar el sacerdoci al Seminari Diocesà (autèntica fàbrica d’intel·lectuals en aquells moments) de la capital del Baix Ebre, en la qual va llicenciar-se igualment en Filosofia i Lletres. Posteriorment va ingressar a la Germania d'Operaris Diocesans que dirigia l’abans esmentat Beat Sol, i es va dedicar la resta de la seva vida al conreu de les vocacions sacerdotals. Va ser nomenat successivament rector dels Seminaris de Saragossa, Còrdova, Oriola, Baeza (Jaén), fins a la seva mort ocorreguda el 13 de desembre de 1928, curiosament en la diada de Santa Llúcia durant la qual se celebra actualment una de les grans festes literàries anuals de les lletres catalanes que organitza Òmnium Cultural.Va combinar durant tota la seva vida la vocació religiosa (que el portà a viure i morir lluny de la seva terra), l’amor a les tradicions pròpies i la passió per lo renaixement de la llengua dels pares. Quant al seu paper com a escriptor,cal destacar en lletres majúscules que va ser un dels pioners en el conreu del català que no va sembrar en terra erma, atès que va contribuir notablement a la consolidació definitiva de la Renaixença a les Terres de l’Ebre i del Maestrat. Entre els seus deixebles, cal situar en un lloc preeminent per la seva altíssima qualitat literària i intel·lectual: el teòleg escolàstic gandesà Mn. Joan Baptista Manyà[2] Alcoverro, i el poeta tortosí de l’ideal, Mn. Tomàs Bellpuig[3]. Fent ús de les seves pròpies expressions, Mn. Garcia i Girona ens fa saber que des que era un estudiant de primària havia sentit una exaltació de sentiment per la terreta nadiua,... d'enyorança de les seues glòries antigues, i com no podia ser d’altra manera, un gran amor per la llengua nativa: la que vaig mamar ab la llet, la serrana del Maestrat. L’any 1901, encoratjat pel patrici del moviment renaixentista a Tortosa, el llibreter i intel·lectual Francesc Mestre i Noé, va publicar una extensa i emblemàtica poesia al primer rotatiu local redactat íntegrament en català, eLa Veu de Tortosa”[4], que ha estat usada en nombrosos estudis d’anàlisis poètiques i catalanistes. Les darreres estrofes d’aquest poema són vibrants quant al to reivindicatiu de la llengua autòctona:
Prou menyspreu, ja no més guerra fills del noble Maestrat, Al llenguatge de la terra, que en cada vall, cada serra un tresor mos té amagat ¿Quin tresor? El de la història i les velles tradicions, que d’un país són la glòria i n’és llur freqüent memòria la de les generacions.
I Congrés de la Llengua Catalana el 1906
L’any 1906, va ser un dels pocs valencians que va participar activament en el I Congrés Internacional de la llengua catalana, promogut pel filòleg mallorquí Mn. Antoni M. Alcover, l’autor conjuntament amb en Francesc de Borja-Moll del prestigiós diccionari dialectal català-valencià-balear, del qual Mn. Garcia Girona en va ser actiu col·laborador. Aquesta fita li va marcar el seu futur ideari en què va defensar la conveniència d’emprar mots de qualsevol de les contrades on es parlat l’idioma català per tal d’enriquir-lo i dignificar-lo: No l’escric ací tan espriva i ferrenya com la parlem al Maestrat, sinó que li faig prendre posades i caigudes com les de la Plana i de la mateixa capital del nostre Regne. Tals són les erres finals dels infinitius dels verbs i dels noms, i la forma simple del pretèrit indefinit, també allí desapareguda. Més encara, no hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vulga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fons comú; i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat lingüística i literària, que encalçaren en lo segle d’or de nostres lletres
Vocabulari del Maestrat
Aquesta intensa recerca lingüística el portà a l’elaboració de Vocabulari del Maestrat (lletres A-G), obra que deixà inacabada i que culminà el prestigiós lingüista valencià Carles Salvador, que curiosament va exercir de mestre al seu poble natal de Benassal, després d’haver tingut una estreta col·laboració amb un altre gran sacerdot catalanista de la mateixa població, Mn. Eloi Ferrer Cadroi (assassinat l’any 1936, durant la cruel revolta contra la sotana). Tal com descriu acuradament en Pere Barreda (estudiós de la vida i l’obra del sacerdot de Benassal) la seva publicació al Butlletí de la Societat de Cultura Castellonenca: La forma de publicació del Vocabulari del Maestrat va ser en quadernets, lliurats a partir de 1922 amb el número corresponent del butlletí. En total n'aparegueren 26 fins a l'any 1930, que formen un volum de 416 pàgines, fins al mot GUAJA. La disposició és ben especial, ja que cada pàgina es divideix en dues parts, una, l'esquerra, amb els mots, i la dreta resta en blanc per a afegir notes dels interessats. En el mateix pròleg d’aquest destacat recull lingüístic, el filòleg de Benassal torna a fer una fervorosa defensa de la llengua pròpia del país i de la seva unitat, amb l’ús inclòs d’un seguit de frases antològiques: Vaig girar los ulls a la meua llengua serrana del Maestrat... tan típica dins la fesomia general de nostra llengua catalanesca-valenciana...nostre vocabulari és un regatxol que baixa del Maestrat, busca com engrossar-se en la Plana i altres terres, per anar a morir a la mar d'un Diccionari General de la llengua catalanesca-valenciana.
Seidia
Seidia és un autèntic cant patriòtic, que el mateix autor anomenà com el petit Canigó, ja que pretenia fer reviure l’amor dels valencians per la seva història, llengua i tradicions. Es tracta d’un llarguíssim poema en 15 cants, a l’estil de Verdaguer, carregat de fonts històriques i de simbologia. Mn. Joaquim Garcia Girona va tornar a apuntar directament cap a la unitat de la llengua catalana, en l’explicació lingüística corresponent a aquesta magnífica epopeia valenciana: No hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vullga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei (Jaume I) dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fondo comú, i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat llingüística i literària que encalçaren en lo segle d'or de nostres lletres.
Quant a la seua poesia, va unida a un doble qualificatiu: ecologista i verdagueriana. L’admiració per Mossèn Cinto va quedar palesa en la imitació del seu model poètic. La seva gran obra havia de ser forçosament el poema èpic Seidia[5], que va ser premiat Jocs Florals de València del 1919.
Del Jardí d’Horaci
Finalment, hem de destacar un altre aspecte remarcable en l’obra del lingüista i poeta de Benassal: la traducció al català de les poesies d’Horaci. Bon coneixedor del llatí i dels clàssics, Del Jardi d'Horaci suposa un recull de 19 poemes i tres articles teòrics sobre el fet de la traducció d’una obra poètica d’un llenguatge clàssic a una llengua moderna. Mn. Garcia Girona ha estat sens dubte un dels grans artífexs de la Renaixença a les nostres comarques. Un literat lloat per grandíssims filòlegs com Joan Corominas, Carles Salvador o Sanchís Guarner, que ha sofert un oblit injustificable, només propi de les zones de cultura minoritzada. Alhora que la seva obra mestra, Seidia, és la gran epopeia valenciana, que hauria de ser inclosa en els plans d’estudi de la nostra llengua i literatura.
[1] Ubicat a l’actualment degradat barri del Rastre, conegut popularment com els Josepets, va tancar les portes l’any 2002, després d’uns anys de pèrdua progressiva d’alumnat.
[2] Mn. Manyà és tota una institució a Tortosa. Catalanista de socarrel, va sofrir un autèntic ostracisme a causa dels seus ideals. Va ser expulsat el 1922 com a professor del Seminari Diocesà, i perseguit pels Bisbes Fèlix Bilbao i Manuel Moll. Fou l’autor d’una extensa obra, de la qual destacarem la seva enciclopèdia en vuit volums anomenada Theologulema, escrita en llatí i que és estudiada avui dia encara en moltes universitats de teologia de tot el món. Va morir el 1978, sense haver-se-li retornat la seva càtedra al Seminari.
[3] Mn. Bellpuig és el més gran poeta tortosí de la història. Catalanista convençut, també va sofrir l’ostracisme per part de la cúpula eclesiàstica fanàticament espanyolista. Va publicar nombrosos llibres de poesia i peces dramàtiques, alhora que passarà a la història com l’autor de l’assaig, eL’art d’escriure bé”, que va tenir una gran repercussió en els ambients culturals i educacionals de Catalunya, ja que va rebre quatre reedicions. Es tracta d’un opuscle que ensenyava les regles ortogràfiques bàsiques de la llengua catalana, seguint els criteris del mestre Pompeu Fabra. Va ser assassinat l’agost de 1936, en esclatar la revolució anticlerical.
[4]La Veu de Tortosa”, 8-XII-1901, n. 107. Alguns estudiosos de l’obra de Garcia Girona situen la publicació d’aquesta poesia l’any 1902, però de fet fou publicada el 8 de desembre de 1901 al citat setmanari tortosí, i l’any següent a la revista eAyer y hoy” de Castelló.
[5] Hi ha una edició actualitzada de l’obra, a cura d’Òscar Pérez i Ramon París, publicada per Saó Edicions, 2000.
Quant a la seua poesia, va unida a un doble qualificatiu: ecologista i verdagueriana. L’admiració per Mossèn Cinto va quedar palesa en la imitació del seu model poètic. La seva gran obra havia de ser forçosament el poema èpic Seidia[5], que va ser premiat Jocs Florals de València del 1919. 
una mica oxidat, però ....