Algunes veus (autoritzades) parlen de no posar mai més els peus als cinemes que avui 1 de febrer de 2010 han fet vaga en protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.
Jo proposo el contrari: hem d'anar-hi, comprar la nostra entrada i a canvi donar-li al taquiller o la taquillera una enganxina com la que il·lustra aquesta entrada. Una frase que podem dir és: Si us plau, li pot donar això al director d'aquest cinema monolingüe? Gràcies.
Omplim la taquilla d'aquests cinemes monolingües amb enganxines de la Plataforma per la Llengua.
Es pot posar l'enganxina i estalviar-nos l'entrada. Si els continuem omplint les butxaques, les distribuidores no fotran cap cas de les enganxines ni de les reinvindicacions ni de res. Cal atacar allà on millor sabem, a la butxaca. Recorda la llet Pascual, com va haver de rectificar. Catalunya és un mercat molt important i això ens dona la poca força que tenim a l'hora de negociar. No volen doblar o subtitular les pel·lis en català? Doncs els catalans no anirem al cine. Total, la majoria del que s'exhibeix a les sales comercials és pura merda.
sergi borges |
divendres, 5 de febrer de 2010 | 15:47h
No m'agraden els boicots. Jo no puc fer un boicot al cine. Es tracta d'un espai únic i meravellós. Jo no puc dir perquè no ho compliré: no posaré mai més els peus al Verdi. És impossible. Forma part de la meva vida. El que volia dir és que posant-hi els peus també pots reivindicar el català de moltes alters maneres. De moltes, moltes i moltes...
Aquesta vaga va ser promoguda per catalans, per un grup molt concret que té moltes sales a Barcelona i que al seu nom hi va una Ñ com una casa. Ja s'entén qui vull dir. I aquests són il·lustres catalans. Jo en aquests cines mai més hi posaré els peus (de fet em sembla que els he posat un o com a molt dos cops a la vida), sempre m'han fer molt repel·lÚs i bastant de fàstic. no vull dir els noms per no embrutar el nostre bloc. I el barrut aquest pocavergonya que diu que és el president de no sé quin cony de gremi (no es pot ser president de res si algú no és capaç de representar-se a si mateix) té la barra de dir que el català és la seva llengua... Barrut!
Sempre m'ha semblat mesquí i de baixa estofa utilitzar una llengua com a arma. Igual que el cop que els mossos que per protestar per no sé què es van posar a parlar castellà. Així anem en aquest país...
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Aquesta vaga va ser promoguda per catalans, per un grup molt concret que té moltes sales a Barcelona i que al seu nom hi va una Ñ com una casa. Ja s'entén qui vull dir. I aquests són il·lustres catalans. Jo en aquests cines mai més hi posaré els peus (de fet em sembla que els he posat un o com a molt dos cops a la vida), sempre m'han fer molt repel·lÚs i bastant de fàstic. no vull dir els noms per no embrutar el nostre bloc. I el barrut aquest pocavergonya que diu que és el president de no sé quin cony de gremi (no es pot ser president de res si algú no és capaç de representar-se a si mateix) té la barra de dir que el català és la seva llengua... Barrut!
Sempre m'ha semblat mesquí i de baixa estofa utilitzar una llengua com a arma. Igual que el cop que els mossos que per protestar per no sé què es van posar a parlar castellà. Així anem en aquest país...