Autor: Ramon Tremosa i Balcells (Professor de teoria
econòmica a la UB)
Mitjà: AVUI, 26/01/2006.
[...]
Al juliol hi fa molta xafogor, al
Carib, però una visita a Cuba sempre paga la pena. Passejar pels carrers de la
ciutat antiga, veure dones velles fumant grans cigars davant de la catedral,
portar medicaments al barri de Guanabacoa o sopar a l'Hotel Habana Libre amb
una abrandada militant del Partit Comunista són experiències memorables. I si
la visita es fa de la mà d'un empresari català que celebra anys de presència a
l'illa, tot resseguint petjades catalanes amb el llibre de Josep Pernau (Cuba
amb bicicleta, La Campana), el valor afegit que adquireix un viatge a un
destí tropical és molt alt. Avui, però, evocaré una interessant sessió de debat
acadèmic Catalunya-Espanya, organitzada per la conselleria d'Economia i
Finances el mes de juliol passat a l'Hotel Habana de Barcelona. El seu objectiu
era explicar a un grup d'acadèmics espanyols la proposta de finançament del
govern tripartit, que fou presentada a finals d'abril del 2005. Aquell dia el
conseller Castells va estar molt inspirat, amb una intervenció final realment
brillant després de tres hores de debat, plena de rigor acadèmic i de passió
política. Fins i tot diria que aquell dia va perdre algun amic Ebre enllà.
Aquell dia ja és història, a la vista de com ha acabat tot plegat, però queda
el record d'un conseller de la Generalitat donant la cara per una nova relació
fiscal de Catalunya. Avui el conseller Castells, del qual trobem a faltar una
roda de premsa amb algunes xifres, està molt content, però deu ser per altres
raons. Agència tributària catalana a l'estil foral,
participació paritària en tots els impostos suportats a Catalunya,
bilateralitat efectiva per sobre de multilateralitat improductiva, preeminència
de l'Estatut sobre la LOFCA, reconeixement de dèficits fiscals passats,
equiparació de resultats al model foral en quinze anys, no-alteració de
rànquings, veu i vot en la fixació de la quota catalana a pagar a la resta de
l'Estat...: de tots aquests conceptes avui ja en queda poca cosa. La proposta
del govern tripartit era una bona solució per al finançament català, com també
ho era la proposta inicial de CiU de limitar al 4% del PIB el dèficit fiscal.
Totes dues propostes, però, van ser rebaixades en favor de la constitucionalitat
de l'Estatut, a instàncies del Consell Consultiu, el setembre passat, gràcies
al vot de PSC, PP i ICV. I ara el ministre Solbes ha enllestit la feina. Per valorar la bondat del text final cal esperar; tot
just s'estan filtrant als diaris alguns articles del capítol de finançament i
encara queda el pas de l'Estatut pel Congrés de Diputats, amb un PSOE que
convida el PP a sumar-se al consens. Pel que fa al finançament, si es
compara el que s'ha publicat amb el model actual es fan alguns passos endavant.
Si es compara, però, amb el model aprovat al Parlament el passat 30 de
setembre, hi ha una desfiguració molt important del capítol de finançament. És
un ajustament del model anterior més que no pas un canvi de model. I si
el nou Estatut, que inclou alguns avenços en llengua i competències, no suposa
un canvi del model de relació fiscal, val la pena? "Has de ser realista, noi", em van dir fa
poc en una tertúlia. Vaig respondre que volia ser tan realista com l'Antoni
Brufau. Per una vegada La Caixa ens ensenya als catalans com s'han de fer les
coses. Demanant la lluna: empresa catalana amb seu a Barcelona vol controlar el
mercat energètic espanyol i llança una opa contra una empresa espanyola més
gran. Jugant fort i a totes i assumint riscos potser mortals: vista l'oposició
del PP, quasi segur que si torna a manar amb majoria absoluta privatitzarà, via
Brussel·les, les caixes d'estalvis i llavors sí que La Caixa deixarà de ser
catalana. Gas Natural va fracassar fa dos anys amb l'opa sobre Iberdrola, però
va prendre nota dels obstacles que no poder salvar i dos anys més tard ho ha
tornat a provar a la primera ocasió. Avui ha arribat més lluny que la vegada anterior.
L'acord del cap de setmana passat ajorna la
reivindicació fiscal de Catalunya. Potser encara no era el
moment de plantar-se, de posar en evidència la injustícia i la hipocresia de la
discriminació fiscal de Catalunya, que avui a casa nostra és reconeguda i
acceptada cada cop més de manera transversal? És cert que CiU ha primat els
seus interessos de partit, amb un acord que els catalans valorarem en
referèndum i en les properes eleccions al Parlament. Aquesta decisió, però, tan
legítima i respectable com la que va prendre ERC amb el Pacte del Tinell, fa
més profunda l'esquerda entre els dos únics partits catalans que volen
augmentar l'autogovern de Catalunya. I sense una possibilitat d'acord real
entre CiU i ERC, el gran beneficiat és i serà el PSC, que acaba d'adquirir
pàtina catalanista amb l'Estatut, però que en la retallada del text hi té tanta
part de culpa com CiU o més.
Juliol a l'Havana
Marcús
M'agrada molt com acaba l'article i la cita de Václav Havel.
Em fa pensar que pot ser s'hauria de canviar el discurs, el que és utòpic és pensar que l'economia seguirà funcionant si no canviem el sistema, el "realisme" és l'Estatut que es va aprovar al Parlament, la "utopia" és pensar que pagant als espanyols 1 de cada 2 euros podrem sobreviure com a país.