He acabat de llegir el llibre de Cercas sobre el 23F. És un llibre difícil de classificar i inquietant. Ja dic d'entrada que m'ha agradat i m'ha interessat molt. Trobe que el joc psicològic d'explicar tot el que hi va passar a partit de les imatges de TVE i les figures i reaccions de Suarez, Gutierrez Mellado i Carillo és una excusa immillorable per a dibuixar un retrat més que interessant del que va passar aquell dia. M'agrada de forma especial que no l'autor defuig la complexitat dels fets, ans al contrari. Queda fora de dubte tot llegint-lo que en aquelles hores i els mesos anteriors pràcticament tothom va fer coses molt mal fetes i va ser molt potiner. I també que la resolució del cop no va ser de cap manera això que la beateria monàrquica ha volgut explicar. El dibuix frívol i egoista de Juan Carlos que n'emergeix parla per ell sol.
Ara bé, dit tot això he quedat absolutament espantat perquè nosaltres no pintem ni una mona. El dibuix de'n Cercas traça el Madrid del poder. I els tancs a València només són en aquest paisatge una pinzellada tan remota que ni entra en el marc. No tenen importància, excepte com a coreografia madrilenya i només com a coreografia madrilenya -els valencians i la nostra peripècia política aleshores i a partir d'aleshores no interessem per a res. Serà perquè els vaig viure en primera persona però això m'ha indignat i m'ha explicat moltes coses. Entre elles m'ha fet entendre la calma i la serenitat amb la qual l'autor assumeix que el colp d'estat no va triomfar però en canvi va aconseguir bona part dels seus objectius, especialment d'aquells en els quals ja estaven d'acord mesos abans des de Fraga als socialistes --i en aquest sentit hi ha detalls que et deixen sense alè, com l'escena de Reventós reclamant a Armada que fos un militar qui governés Espanya...
Dic que m'ho ha fet entendre perquè la consciència fosca que emergeix en llegir el llibre de'n Cercas (ho dic en termes estrictament i científica sociològic) és que clarament el colp anava contra nosaltres. I ja estaven tots d'acord en que fora així. Tant que trenta anys després encara no mereixem ni una ratlla pels tancs o pel "tranquil Jordi, tranquil..."
Siga com siga en recomane molt la lectura. És un gran llibre.
Ara bé, dit tot això he quedat absolutament espantat perquè nosaltres no pintem ni una mona. El dibuix de'n Cercas traça el Madrid del poder. I els tancs a València només són en aquest paisatge una pinzellada tan remota que ni entra en el marc. No tenen importància, excepte com a coreografia madrilenya i només com a coreografia madrilenya -els valencians i la nostra peripècia política aleshores i a partir d'aleshores no interessem per a res. Serà perquè els vaig viure en primera persona però això m'ha indignat i m'ha explicat moltes coses. Entre elles m'ha fet entendre la calma i la serenitat amb la qual l'autor assumeix que el colp d'estat no va triomfar però en canvi va aconseguir bona part dels seus objectius, especialment d'aquells en els quals ja estaven d'acord mesos abans des de Fraga als socialistes --i en aquest sentit hi ha detalls que et deixen sense alè, com l'escena de Reventós reclamant a Armada que fos un militar qui governés Espanya...
Dic que m'ho ha fet entendre perquè la consciència fosca que emergeix en llegir el llibre de'n Cercas (ho dic en termes estrictament i científica sociològic) és que clarament el colp anava contra nosaltres. I ja estaven tots d'acord en que fora així. Tant que trenta anys després encara no mereixem ni una ratlla pels tancs o pel "tranquil Jordi, tranquil..."
Siga com siga en recomane molt la lectura. És un gran llibre.
vicent