cucarella |
dimarts, 15 de novembre de 2005 | 23:15h
Segons que explica Pere, d'Invasió Subtil, l'altre dia va anar a comprar
llibres a la cooperativa Abacus de València i es va trobar que hi havia prestatgeries
separades i diferenciades per als "llibres d'autors valencians" i els "llibres
d'autors catalans". I que la dependenta li va rosegar que aquesta "salomònica" decisió
era conseqüència de la conflictiva situació política del País Valencià.
Fa temps vaig llegir un article de Joan Francesc Mira en què argumentava
-com sempre fa, nadant per sobre les aigües, com Nostre Senyor- sobre la
qüestió del nom de la llengua, que si català que si valencià, i hi deia que
l'important era que una senyora havia demanat al quiosquer el "llibre de
valencià" per a la seua filla, i el llibre "de valencià" era Aloma, de Mercè
Rodoreda. Com podia haver demanat, aquesta senyora -dic jo-, el llibre de castellà per
la seua filla, La isla de Tesoro, de
Roberto Luis Estivenson.
Aquesta és l'esquizofrènia que ens separa i que -al meu entendre- ens portarà a la mort. Però
podria ser pitjor, si a l'esquizofrènia català-valencià s'afegiren -hi tenen el mateix dret, no?- els menorquins, els andorrans, els tortosins o els
rossellonesos, entre d'altres, i volgueren allargar la "tiramenga":
català-valencià-alguerès-tortosí-menorqui-etcètera. L'important, doncs -diuen-,
no és el nom sinó "la cosa". I que es practique "la cosa". Encara que "la cosa"
haja de practicar-se entre sobreentesos, censures, autocensures, mordasses i
amenaces. És a dir, allò que és habitual en una societat respectuosa, culta i democràtica.
Però, vejam: els qui rebutgen el nom de català per a la llengua dels
valencians, posem per cas García Sentandreu, Fernando Giner i d'altres
espècimens de la mateixa enrònia, ¿comprarien un llibre encara que en la
prestatgeria hi posara "valencià"? ¿O potser aquest càncer que abans estava
localitzat ara ja ha esdevingut metàstasi, infectant zones que créiem sanes o,
si més no, se'n vantaven? Vull dir que el nom de català no només el qüestionen
els anticatalanistes furibunds, ara també els de "baixa intensitat", altrament coneguts
com a "valencianistes", i troben adequada, fins i tot necessària, la
diferenciació, en ares de no molestar la nostra societat civil i política, tan
feliç i orgullosa de ser anticatalana -antivalenciana, que ve a ser el mateix- i tan
profundament, rabiosament, espanyola.
M'hauria atrevit a dir que la decisió d'Abacus és anticomercial, i qui l'ha
presa desconeix que els qui comprem llibres en català no tenim manies, que són
els altres, els qui no compren llibres ni en català ni en "valencià", els qui
en tenen. M'hi hauria atrevit abans: ara, no. Potser els qui han d'esquarterar la
llengua dels valencians no són els vells falangistes transvestits de maulets de
pantomima, llops espanyols amb les potes enfarinades de valencianitat de segó, sinó els qui, sense negar la unitat en la teoria, en l'acció
reclamen i fomenten la diferenciació.
Pere Fuset |
divendres, 18 de novembre de 2005 | 02:37h
Crec que t'equivoques company al pensar que tota la societat de la que s'alimenta el monstre anticatalanista es reduix a Sentandreus i Giners. Afortunadament no és així, i dissortadament, hi ha molta gent que senzillament es deixa arrossegar per la demagògia. Gent que estaria bé que augmentaren les xifres de lectors en valencià (que no són per llançar coets...).En eixe sentit no veig on està el problema de vendre llibres en valencià escrits per autors nascuts a les Balears, a la Franja o a la propera - i llunyana- Catalunya. Per que tots ells escriuen en valencià, no? Com qui compra un llibre en castellà escrit per Garcia Marquez.!!
Les queixes a l'IEC, que revise doncs la definició de valenecià del DIEC.. o millor no, millor no et queixes i si més no pensa-ho dues voltes abans.
Un projecte nacional, siga quin siga, i tinga l'abast territoril que tinga, hauria d'anar més lluny del PC d'algú que es diu nacionalista. De vegades pareix que ens dona por convèncer i que acaben per donar-nos la raó.... I sincerament, crec que és el teu cas.
La primera: quin és "el problema de comprar llibres en valencià escrits per autors nascuts a Balears, a la Franja o a Catalunya", dius? La resposta és ben simple: no existeixen. I l'exemple te'l dónes tu mateix: "com qui compra un llibre en castellà escrit per García Márquez"; exactament, com qui compra un llibre en català escrit per Toni Cucarella. Potser l'exemple que tu buscaves era "com qui compra un llibre en colombià escrit per Miguel Hernández", que aquest sí que seria l'equivalent, però igual sona tan ridícul que no t'hi has atrevit.
La segona: crec que no has entés res del que deia el text que estàs provant de comentar. O això, o és que definitivament va a ser veritat que emprem llengües diferents.
Pere Fuset |
divendres, 18 de novembre de 2005 | 20:42h
Potser no ho entés bé amic Pere, ho pensaré dues voltes. però mantinc el que he dit aixó sí. I jo inc la prestatgeria plena de llibres escrits en valencià per autor nascuts a Catalunya. I llibres escrits en català de gent de la Ciutat de València - eixa ciutat!. També tinc llibres en espanyol i llibres en castellà... I no sóc políglota, de fet només sóc bilingüe.
No em semblaria ridicula eixa expressió sobre el colombià d'Hernandez si existira una consolidada tradició popular i literària de nomenar així la llengua d'Hernandez, tot i que només fora des de la pròpia Colombia. Més bé em pareix un intent de ridiculitzar l'ús de la denominació valencià, que no deu ser digna de no se ben bé què..
He sigut ara suficientment clar? ;) Una abraçada i una salutació cordial.
Jo escric en eivissenc, en fragatí, en valencià...
cucarella |
divendres, 18 de novembre de 2005 | 22:04h
I tinc llibres de l'aleguerès Cària escrits en menorquí, i de la menorquina Maria Antònia Oliver escrits en valencià, i jo mateix tinc llibres escrits en eivissenc quan els venen Eivissa i en fragatí quan els venen Fraga, fins i tot en valencià quan els venen a la cooperativa Abacus.
No riculitzem el "valencià", Pere Fuset, simplement constament que la vostra aportació al conflicte ha suposat que quan parlem de "valencià" ara ja no vol dir també català: de fet, arreu es pot veure, fins i tot a Europa, que són llengües distintes. I això alguns ja ho advertíem fa anys, quan va crear-se l'AVL, i déiem llavors que aqueixa llei convertia "valencià" i català eren llengües legalment distintes. A partir de l'AVL proliferaren les versions diferenciades, i fins i tot Moratinos -te'n recordes?- va dir que el problema del català i el valencià era jurídic. Però vosaltres, que doneu suport a l'AVL i a la diferenciació, encara teniu la barra, o la poca vergonya, de voler fer-vos passar per sensats i intel·ligents, quan en realitat heu actuat com a còmplices de l'espanyolisme fragmentador. I a la realitat de cada dia em remet com a prova incontestable.
Pere Fuset |
dissabte, 19 de novembre de 2005 | 00:01h
La realitat ens diu que Camps i Maragall compartiren interpret a europa. Però més encara, la realitat més real, o superrealista, ens porta casos com l'anècdota del bon nadal que comenta Partal al seu editorial de hui.
Si hi ha algun problema jurídic, ve per l'estatut, - no per l'AVL-, i ja saps que hi han sentències al respecte que defensen precissament allò que nosaltres diguem, que valencià i català són dues denominacions d¡una mateixa llengua. Així doncs no cal marejar la perdiu.
Se que no ridiculitzes el valencià per que de fet el dignifiques amb cada obra literària i et respecte per això. Jo no ho se fer, tu sí. Però crec que això no et dona dret a tractar com a "cómplices de l'espanyolisme fragmentador" a uns altres, que actuen a bona fe..
. Eres tu qui marca les distàncies, hi ha gent que hem reconegut les discrepàncies i les hem explicitat, per que pensem que és bo parlar-ne sobre això, jo un d'ells, però eres tu qui fas la ratlla, entre "un" món i un "altre" (sic) i ens exclous (t'exclous?) com si tingueres capacitat per expedir algun títol en el "gai saber del patriotisme". Així no anem bé...
cucarella |
dissabte, 19 de novembre de 2005 | 10:36h
I el que et dic és que no compartim res. Ni sentiment nacional, ni llengua, ni reivindicacions... Res de res, Fuset. No tenim res en comú. Tu no vols estar amb mi, jo no vull estar amb tu. No ens estimem, Fuset. No podem ni pegar-nos una rebolcada -ep: ideològica!- d'arrapa-fuig. Perquè les nostres diferències -nacionals, culturals, lingüístiques- no fan possible el plaer mutu que sovint prodeuix la promisquïtat ideològica, és a dir el debat i la discussió. Tu i jo, en la mesura que no tenim res en comú, no podem compartir res, només barallar-nos. I jo no vull convèncer-te de res, però tampoc no vulgues tu convèncer-me de coses que quan passaren jo hi era i tu no. I que salve, qui puga, la vida.
Jo tinc memòria, Fuset. I et dic que no és l'estatut, aquell primer "cagalló legislatiu", qui va ser culpable de la fragmentació. Potser perquè aleshores militaves o simpatitzaves amb altres causes, allunyades de l'actual, no recordaràs, o no simplement no sabràs o no voldràs saber-ho, que mai -dic mai-, des de l'aprovació de l'estatut ençà ningú no havia diferenciat català i valencià. Abans de l'AVL sí que podíem dir valencià i alhora déiem català. Ara no, i la realitat em dóna raó tant si vols com si no vols. Fórem ben pocs els qui advertírem que amb la llei de creació de l'AVL el "valencià" de l'estatut esdevenia diferenciador del català compartit. Llavors, per culpa de l'AVL, legalment i normativament, català i valencià passaren a ser llengües diferents. Ho hem explicat fins al cansament, i de proves en tenim cada dia. Per a qui les voldrà veure i pair. D'aquella pols, aquest fangar de les dobles versions, de la diferenciació, de la fragmentació.
I això de l'intèrpret compartit no deixa de ser una anèctoda més a afegir al llibre dels destarifos, com el de Martínez-Pujalte i el "Bon Nadal".
No sóc del teu mon, Fuset. No vingues a predicar-me la teua "bona nova" que, ja t'ho he dit, quan el teu messies va arribar jo ja hi era (tinc més edat que tu, i el que a tu t'han contat, jo ho vaig viure): no m'has d'explicar aquesta història de pors i de renúncies. Amb tot, heu guanyat. Teniu el suport de la majoria. No vaig a discutir-t'ho. Tanmateix, em plau qüestionar aquesta "victòria" vostra, perquè és pírrica. Fins i tot em permetràs que et pregunte, però perquè m'ho contestes posem per cas dins de deu anys, si encara som al món, a qui sant li heu fet la festa?
I una qüestió final. Sóc conscient de la vostra victòria. Però això no vol dir que haja de renunciar a les meues idees nacionals. Vosaltres teniu la majoria, l'oficialitat si voleu, des de la política a la universitat. Jo només tinc aquesta trinxera, i els amics que de tant en tant m'animen a continuar-la. Jo no tinc la vertitat de res, ni és la meua intenció tenir-la. El que jo tinc són caixes plenes de retalls de periòdics, notícies, articles... I tinc la realitat de cada dia, aquesta refotura realitat que ens recorda que fa uns anys molts s'avingueren a pactar la "pau lingüística" amb el PP, i mira quina pau que "patim"... Potser que abans d'acostar-te a aquesta trinxera a predicar, primer de tot, com a exercici d'honestedat, i també de coratge, hauries de fer un profud, i necessari, exercici d'autocrítica. I preguntar-te llavors què heu aconseguit amb tanta por i tantes renúncies...
cucarella |
divendres, 18 de novembre de 2005 | 09:04h
llevat, potser, que insisteixes a fer de les manies valencianes un problema d'abast nacional (de Països Catalans, no de la "nació valenciana"). Insistiré jo també a dir que igulament poden demanar la particularització general, o el guió i la particularització, els tortosins, els mallorquins, els fragatins i fins i tot els gitanos de Perpinyà, que no parlen català sinó "gitano". Les manies no les cures els metges.
Ja som prou grandets, em sembla, com per anar amb collonades i manies, i prenent arguments dels enemics espanyols amb la ridícula idea de convèncer-los d'una cosa, el nom i l'ús d'una llengua, en la que no creuen ni volen creure. Aquesta estratègia només ha comportat la divisió entre "nosaltres", no entre els "altres", espanyols fins "a las cachas", a qui els importa un rave si la llengua es diu valencià, català o xapurreau. La baula de la cadena sempre es trenca pel ferro més dèbil, el que decideix pactar amb l'enemic o avindre's amb les seues tesis: "valencià", "nació valenciana"... Parlem clar, doncs, diguem als ignorants que la terra és redona i s'ha acabat de fer el ninot i esgolar merda pels dos camals cada vegada que el peperio, amb el suport del psoe-sorpresa, brofega contra la unitat del català (del català!). Perquè si és una llengua, que tinga un sol nom. Tants noms, tantes llengües. Si prediques la particularitat fragmentada, tindràs particularitat fragmentada. O què collons tenim a Europa, o la pàgina web de Correos, el Corte Inglés, els "ministerios" i etcètera i etècetera: una diferenciació clara i contundent: català i valencià versions diferents i diferenciades, per molta declaració de l'AVL que espampoleu. Aquest mèrit és vostre, dels qui heu predicat les mordasses, els silencis "intel·ligents" o l'acostament al discurs diferenciador de l'espanyolisme.
No vull censures, autocensures ni mordasses. Català i Països Catalans. I si a la tia Maria o a l'espanyol del PP li puja la tensió quan ho sent a dir, ja s'apanyarà. Jo escric en català i a qui li pegue tort, ja sap: no cal que compre ni òbriga els meus llibres. I jo no intente convèncer ningú. Simplement veig les coses des d'un convenciment, que no és millor ni pitjor que els altres convenciments, fins i tot i el teu, però és el meu convenciment, la meua idea, i el gos vell no s'ensenya gràcies noves. Així que, tu, i els qui pensen com tu, ja us apanyareu... No sóc del vostre món ni vosaltres del meu.
Anònim |
dimecres, 16 de novembre de 2005 | 00:24h
Que ve d'un silenci antic i molt llarg, que ara no vol esdevenir vasall, abans d'en escomençar la història coneguda i per coneixer com una part més del àmbit del món Iber.
És pot considerar que te més drets com entitat nacional que l'Aranés, que tradicionalment a la nacionalitat valenciana és denomina a la llengua valencià.
I que a Portugal i Galicia no tenen aquest problema de denominació. Si no més be de un intent de castellanització del gallec.
I la mort és no respectar la voluntat del poble valencià de defendre la denominació valenciana. I si de buscar-li els tres peus al gat per acabar-la de soterrar.
Fa temps em vaig fer usuari / soci d'aquesta cooperativa catalana quan van obrir la tenda a València. Vaig entrar-hi un dia i vaig veure que tenien prou de material en català: llibres, Videos, jocs... i vaig pensar que per uns mòdics (llavors crec que encara eren Pts.) podia comprar aquells llibres, vídeos, música, jocs... en català que no podia fer en altres llibreries, i si a més tenia un xicotet descompte per tenir la tarja de soci, doncs millor, ja que la meua economia d'estudiant de batxillerat m'ho agraïria.
De fet, el primer llibre que vaig comprar va ser "L'última Paraula" d'un -per a mi- desconegut Toni Cucarella (afortunadament amb els anys l'he anat coneguent) en una col·lecció de literatura catalana contemporànea que va editar "Columna- Planeta DeAgostini" per als quioscs de catalunya, l'administrativa i estricta s'entén.
El fet que aquesta empresa tinguera aquesta col·lecció entre les moltes coses que allí s'oferien, i que a banda fos una cooperativa on, en teoria, els socis també tingueren paraula, que els catàlegs de novetats estigueren, com a mínim, en català i castellà... em va fer que em resultaren simpàtics i que continuara comprant de tant en tant, sempre que la meua economia m'ho permetera, llibres, revistes...
Han passat els anys i la primera tenda que jo vaig conèixer, al costat de la finca roja, s'ha traslladat a un modern passatge a Juan de Austria. No sé si pel camí varen perdre alguns llibres o varen decidir que el català al País Valencià no és rendable, i quan vaig entrar a la nova tenda vaig notar que alguna cosa havia canviat. Segurament que les caixeres i demés personal de la tenda em parlara en castellà, també va influir en la meua percepció.
Reconec que, decebut, ja m'havia acostumat a aquesta nova tenda, però d'uns mesos ençà, aquesta sensació ha anat en augment directament proporcional a l'arraconament que ha patit la nostra llengua, el català, a aquesta tenda. Si abans en la nova tenda les novetats estaven al costa de l'entrada principal, tot seguides de les novetats en castellà, ara l'ordre ha canviat força. Ara les novetats en català han segut arraconades a l'últim raconet de la tenda, tot just a l'entrada secundària de la tenda i amb un espai molt més reduït del que teni abans. És a dir el client que vullga consultar les novetats en català, haurà de recòrrer, si sap on va i si se'n adona d'on son aquestes novetats, tota la tenda, tot passant per les novetats en castellà, els llibres de butxca en castellà, la novel·la històrica en castellà, els diccionaris, la psicologia....
En fi que la literatura en català és un gènere al País Valencià, per als amos d'Abaccus, en lloc d'una llengua, i ja se sap que cada tenda tria el que vol tenir de cada gènere: història, novel·la negra, poesia... I sembla ser que Abaccus ja ha triat tenir una mostra testimonial.
Eduard - la Marina Alta| Adreça electrònica |
dimecres, 16 de novembre de 2005 | 16:22h
Crec que això és el que passa amb la majoria d'empreses catalanes quan es fan grans i comencen a fer plans per a augmentar els beneficis. Normalment es solen perdre les arrels i només es miren el capital sense tindre cap consciència nacional ni del mal que fan a la nostra debilitada llengua i cultura. I per molta pressió que fem per demanar productes en català, sempre serà molt major la que exerceix el castellà amb els mitjans de comunicació a favor i la immigració. Veig un futur negre i sense molta esperança, encara que intentarem fer el possible per a que no es complisquen els mals presagis. Mai se sap el que vindrà demà i hi ha que estar alerta per a quan aparega l'oportunitat de canviar per a millor.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
Crec que t'equivoques company al pensar que tota la societat de la que s'alimenta el monstre anticatalanista es reduix a Sentandreus i Giners. Afortunadament no és així, i dissortadament, hi ha molta gent que senzillament es deixa arrossegar per la demagògia. Gent que estaria bé que augmentaren les xifres de lectors en valencià (que no són per llançar coets...).En eixe sentit no veig on està el problema de vendre llibres en valencià escrits per autors nascuts a les Balears, a la Franja o a la propera - i llunyana- Catalunya. Per que tots ells escriuen en valencià, no? Com qui compra un llibre en castellà escrit per Garcia Marquez.!!
Les queixes a l'IEC, que revise doncs la definició de valenecià del DIEC.. o millor no, millor no et queixes i si més no pensa-ho dues voltes abans.
Un projecte nacional, siga quin siga, i tinga l'abast territoril que tinga, hauria d'anar més lluny del PC d'algú que es diu nacionalista. De vegades pareix que ens dona por convèncer i que acaben per donar-nos la raó.... I sincerament, crec que és el teu cas.
Atentament.
Amic Pere, només dues coses:
La primera: quin és "el problema de comprar llibres en valencià escrits per autors nascuts a Balears, a la Franja o a Catalunya", dius? La resposta és ben simple: no existeixen. I l'exemple te'l dónes tu mateix: "com qui compra un llibre en castellà escrit per García Márquez"; exactament, com qui compra un llibre en català escrit per Toni Cucarella. Potser l'exemple que tu buscaves era "com qui compra un llibre en colombià escrit per Miguel Hernández", que aquest sí que seria l'equivalent, però igual sona tan ridícul que no t'hi has atrevit.
La segona: crec que no has entés res del que deia el text que estàs provant de comentar. O això, o és que definitivament va a ser veritat que emprem llengües diferents.
Potser no ho entés bé amic Pere, ho pensaré dues voltes. però mantinc el que he dit aixó sí. I jo inc la prestatgeria plena de llibres escrits en valencià per autor nascuts a Catalunya. I llibres escrits en català de gent de la Ciutat de València - eixa ciutat!. També tinc llibres en espanyol i llibres en castellà... I no sóc políglota, de fet només sóc bilingüe.
No em semblaria ridicula eixa expressió sobre el colombià d'Hernandez si existira una consolidada tradició popular i literària de nomenar així la llengua d'Hernandez, tot i que només fora des de la pròpia Colombia. Més bé em pareix un intent de ridiculitzar l'ús de la denominació valencià, que no deu ser digna de no se ben bé què..
He sigut ara suficientment clar? ;) Una abraçada i una salutació cordial.
I tinc llibres de l'aleguerès Cària escrits en menorquí, i de la menorquina Maria Antònia Oliver escrits en valencià, i jo mateix tinc llibres escrits en eivissenc quan els venen Eivissa i en fragatí quan els venen Fraga, fins i tot en valencià quan els venen a la cooperativa Abacus.
No riculitzem el "valencià", Pere Fuset, simplement constament que la vostra aportació al conflicte ha suposat que quan parlem de "valencià" ara ja no vol dir també català: de fet, arreu es pot veure, fins i tot a Europa, que són llengües distintes. I això alguns ja ho advertíem fa anys, quan va crear-se l'AVL, i déiem llavors que aqueixa llei convertia "valencià" i català eren llengües legalment distintes. A partir de l'AVL proliferaren les versions diferenciades, i fins i tot Moratinos -te'n recordes?- va dir que el problema del català i el valencià era jurídic. Però vosaltres, que doneu suport a l'AVL i a la diferenciació, encara teniu la barra, o la poca vergonya, de voler fer-vos passar per sensats i intel·ligents, quan en realitat heu actuat com a còmplices de l'espanyolisme fragmentador. I a la realitat de cada dia em remet com a prova incontestable.
La realitat ens diu que Camps i Maragall compartiren interpret a europa. Però més encara, la realitat més real, o superrealista, ens porta casos com l'anècdota del bon nadal que comenta Partal al seu editorial de hui.
Si hi ha algun problema jurídic, ve per l'estatut, - no per l'AVL-, i ja saps que hi han sentències al respecte que defensen precissament allò que nosaltres diguem, que valencià i català són dues denominacions d¡una mateixa llengua. Així doncs no cal marejar la perdiu.
Se que no ridiculitzes el valencià per que de fet el dignifiques amb cada obra literària i et respecte per això. Jo no ho se fer, tu sí. Però crec que això no et dona dret a tractar com a "cómplices de l'espanyolisme fragmentador" a uns altres, que actuen a bona fe..
. Eres tu qui marca les distàncies, hi ha gent que hem reconegut les discrepàncies i les hem explicitat, per que pensem que és bo parlar-ne sobre això, jo un d'ells, però eres tu qui fas la ratlla, entre "un" món i un "altre" (sic) i ens exclous (t'exclous?) com si tingueres capacitat per expedir algun títol en el "gai saber del patriotisme". Així no anem bé...
Salut i reflexió.De bon rotllo Toni...
I el que et dic és que no compartim res. Ni sentiment nacional, ni llengua, ni reivindicacions... Res de res, Fuset. No tenim res en comú. Tu no vols estar amb mi, jo no vull estar amb tu. No ens estimem, Fuset. No podem ni pegar-nos una rebolcada -ep: ideològica!- d'arrapa-fuig. Perquè les nostres diferències -nacionals, culturals, lingüístiques- no fan possible el plaer mutu que sovint prodeuix la promisquïtat ideològica, és a dir el debat i la discussió. Tu i jo, en la mesura que no tenim res en comú, no podem compartir res, només barallar-nos. I jo no vull convèncer-te de res, però tampoc no vulgues tu convèncer-me de coses que quan passaren jo hi era i tu no. I que salve, qui puga, la vida.
Jo tinc memòria, Fuset. I et dic que no és l'estatut, aquell primer "cagalló legislatiu", qui va ser culpable de la fragmentació. Potser perquè aleshores militaves o simpatitzaves amb altres causes, allunyades de l'actual, no recordaràs, o no simplement no sabràs o no voldràs saber-ho, que mai -dic mai-, des de l'aprovació de l'estatut ençà ningú no havia diferenciat català i valencià. Abans de l'AVL sí que podíem dir valencià i alhora déiem català. Ara no, i la realitat em dóna raó tant si vols com si no vols. Fórem ben pocs els qui advertírem que amb la llei de creació de l'AVL el "valencià" de l'estatut esdevenia diferenciador del català compartit. Llavors, per culpa de l'AVL, legalment i normativament, català i valencià passaren a ser llengües diferents. Ho hem explicat fins al cansament, i de proves en tenim cada dia. Per a qui les voldrà veure i pair. D'aquella pols, aquest fangar de les dobles versions, de la diferenciació, de la fragmentació.
I això de l'intèrpret compartit no deixa de ser una anèctoda més a afegir al llibre dels destarifos, com el de Martínez-Pujalte i el "Bon Nadal".
No sóc del teu mon, Fuset. No vingues a predicar-me la teua "bona nova" que, ja t'ho he dit, quan el teu messies va arribar jo ja hi era (tinc més edat que tu, i el que a tu t'han contat, jo ho vaig viure): no m'has d'explicar aquesta història de pors i de renúncies. Amb tot, heu guanyat. Teniu el suport de la majoria. No vaig a discutir-t'ho. Tanmateix, em plau qüestionar aquesta "victòria" vostra, perquè és pírrica. Fins i tot em permetràs que et pregunte, però perquè m'ho contestes posem per cas dins de deu anys, si encara som al món, a qui sant li heu fet la festa?
I una qüestió final. Sóc conscient de la vostra victòria. Però això no vol dir que haja de renunciar a les meues idees nacionals. Vosaltres teniu la majoria, l'oficialitat si voleu, des de la política a la universitat. Jo només tinc aquesta trinxera, i els amics que de tant en tant m'animen a continuar-la. Jo no tinc la vertitat de res, ni és la meua intenció tenir-la. El que jo tinc són caixes plenes de retalls de periòdics, notícies, articles... I tinc la realitat de cada dia, aquesta refotura realitat que ens recorda que fa uns anys molts s'avingueren a pactar la "pau lingüística" amb el PP, i mira quina pau que "patim"... Potser que abans d'acostar-te a aquesta trinxera a predicar, primer de tot, com a exercici d'honestedat, i també de coratge, hauries de fer un profud, i necessari, exercici d'autocrítica. I preguntar-te llavors què heu aconseguit amb tanta por i tantes renúncies...
llevat, potser, que insisteixes a fer de les manies valencianes un problema d'abast nacional (de Països Catalans, no de la "nació valenciana"). Insistiré jo també a dir que igulament poden demanar la particularització general, o el guió i la particularització, els tortosins, els mallorquins, els fragatins i fins i tot els gitanos de Perpinyà, que no parlen català sinó "gitano". Les manies no les cures els metges.
Ja som prou grandets, em sembla, com per anar amb collonades i manies, i prenent arguments dels enemics espanyols amb la ridícula idea de convèncer-los d'una cosa, el nom i l'ús d'una llengua, en la que no creuen ni volen creure. Aquesta estratègia només ha comportat la divisió entre "nosaltres", no entre els "altres", espanyols fins "a las cachas", a qui els importa un rave si la llengua es diu valencià, català o xapurreau. La baula de la cadena sempre es trenca pel ferro més dèbil, el que decideix pactar amb l'enemic o avindre's amb les seues tesis: "valencià", "nació valenciana"... Parlem clar, doncs, diguem als ignorants que la terra és redona i s'ha acabat de fer el ninot i esgolar merda pels dos camals cada vegada que el peperio, amb el suport del psoe-sorpresa, brofega contra la unitat del català (del català!). Perquè si és una llengua, que tinga un sol nom. Tants noms, tantes llengües. Si prediques la particularitat fragmentada, tindràs particularitat fragmentada. O què collons tenim a Europa, o la pàgina web de Correos, el Corte Inglés, els "ministerios" i etcètera i etècetera: una diferenciació clara i contundent: català i valencià versions diferents i diferenciades, per molta declaració de l'AVL que espampoleu. Aquest mèrit és vostre, dels qui heu predicat les mordasses, els silencis "intel·ligents" o l'acostament al discurs diferenciador de l'espanyolisme.
No vull censures, autocensures ni mordasses. Català i Països Catalans. I si a la tia Maria o a l'espanyol del PP li puja la tensió quan ho sent a dir, ja s'apanyarà. Jo escric en català i a qui li pegue tort, ja sap: no cal que compre ni òbriga els meus llibres. I jo no intente convèncer ningú. Simplement veig les coses des d'un convenciment, que no és millor ni pitjor que els altres convenciments, fins i tot i el teu, però és el meu convenciment, la meua idea, i el gos vell no s'ensenya gràcies noves. Així que, tu, i els qui pensen com tu, ja us apanyareu... No sóc del vostre món ni vosaltres del meu.
com sempre, molt bo cucarella!
És pot considerar que te més drets com entitat nacional que l'Aranés, que tradicionalment a la nacionalitat valenciana és denomina a la llengua valencià.
I que a Portugal i Galicia no tenen aquest problema de denominació. Si no més be de un intent de castellanització del gallec.
I la mort és no respectar la voluntat del poble valencià de defendre la denominació valenciana. I si de buscar-li els tres peus al gat per acabar-la de soterrar.
Fa temps em vaig fer usuari / soci d'aquesta cooperativa catalana quan van obrir la tenda a València. Vaig entrar-hi un dia i vaig veure que tenien prou de material en català: llibres, Videos, jocs... i vaig pensar que per uns mòdics (llavors crec que encara eren Pts.) podia comprar aquells llibres, vídeos, música, jocs... en català que no podia fer en altres llibreries, i si a més tenia un xicotet descompte per tenir la tarja de soci, doncs millor, ja que la meua economia d'estudiant de batxillerat m'ho agraïria.
De fet, el primer llibre que vaig comprar va ser "L'última Paraula" d'un -per a mi- desconegut Toni Cucarella (afortunadament amb els anys l'he anat coneguent) en una col·lecció de literatura catalana contemporànea que va editar "Columna- Planeta DeAgostini" per als quioscs de catalunya, l'administrativa i estricta s'entén.
El fet que aquesta empresa tinguera aquesta col·lecció entre les moltes coses que allí s'oferien, i que a banda fos una cooperativa on, en teoria, els socis també tingueren paraula, que els catàlegs de novetats estigueren, com a mínim, en català i castellà... em va fer que em resultaren simpàtics i que continuara comprant de tant en tant, sempre que la meua economia m'ho permetera, llibres, revistes...
Han passat els anys i la primera tenda que jo vaig conèixer, al costat de la finca roja, s'ha traslladat a un modern passatge a Juan de Austria. No sé si pel camí varen perdre alguns llibres o varen decidir que el català al País Valencià no és rendable, i quan vaig entrar a la nova tenda vaig notar que alguna cosa havia canviat. Segurament que les caixeres i demés personal de la tenda em parlara en castellà, també va influir en la meua percepció.
Reconec que, decebut, ja m'havia acostumat a aquesta nova tenda, però d'uns mesos ençà, aquesta sensació ha anat en augment directament proporcional a l'arraconament que ha patit la nostra llengua, el català, a aquesta tenda. Si abans en la nova tenda les novetats estaven al costa de l'entrada principal, tot seguides de les novetats en castellà, ara l'ordre ha canviat força. Ara les novetats en català han segut arraconades a l'últim raconet de la tenda, tot just a l'entrada secundària de la tenda i amb un espai molt més reduït del que teni abans. És a dir el client que vullga consultar les novetats en català, haurà de recòrrer, si sap on va i si se'n adona d'on son aquestes novetats, tota la tenda, tot passant per les novetats en castellà, els llibres de butxca en castellà, la novel·la històrica en castellà, els diccionaris, la psicologia....
En fi que la literatura en català és un gènere al País Valencià, per als amos d'Abaccus, en lloc d'una llengua, i ja se sap que cada tenda tria el que vol tenir de cada gènere: història, novel·la negra, poesia... I sembla ser que Abaccus ja ha triat tenir una mostra testimonial.
Ara la decissió la tenim els clients.
Crec que això és el que passa amb la majoria d'empreses catalanes quan es fan grans i comencen a fer plans per a augmentar els beneficis. Normalment es solen perdre les arrels i només es miren el capital sense tindre cap consciència nacional ni del mal que fan a la nostra debilitada llengua i cultura. I per molta pressió que fem per demanar productes en català, sempre serà molt major la que exerceix el castellà amb els mitjans de comunicació a favor i la immigració. Veig un futur negre i sense molta esperança, encara que intentarem fer el possible per a que no es complisquen els mals presagis. Mai se sap el que vindrà demà i hi ha que estar alerta per a quan aparega l'oportunitat de canviar per a millor.