Podria fer com gairebé tothom i centrar-me exclusivament en parlar de l'aprovació de l'Estatut al Parlament. Però no ho faré. Afortunadament hi ha més coses a part de l'Estatut. Això sí, m'agradaria fer-ne un petit comentari. Finalment, els quatre partits catalans amb una mínima vocació de país (en alguns casos molt mínima) han aprovat l'Estatut. La mare dels ous era el finançament i s'ha assolit un acord proper al concert econòmic. Falta el tràngol de Madrid, i allà només una gran unitat catalana i la possibilitat d'intentar collar al govern de Zapatero poden permetre l'aprovació de l'Estatut tal com l'han pactat els grups parlamentaris catalans. El que no pot ser és aprovar un Estatut ambiciós a Catalunya pensant: "ja el retallaran a Madrid". La pregunta és, amb quin dret el retallaran a Madrid? Si efectivament el Congrés treu les tisores davant la por de l'Espanya reaccionària de veure trencada la sacrosanta unitat de la seva pàtria, només queda una opció, retirar l'Estatut. A partir d'aquí els catalans hauríem de deixar la voluntat pactista que sempre ens ha caracteritzat i tirar pel dret. Serà el moment de l'"Adéu a Espanya" i el primer gran pas cap a la independència del nostre país.
Al final he escrit més del que volia sobre l'Estatut. Però realment tenia ganes de parlar d'un dels últims llibres que he llegit. Pandora al Congo (La Campana), d'Albert Sánchez Piñol és un llibre imprescindible per a tot aquell que vegi la lectura com un plaer, com una font de coneixement i com una manera de conèixer històries que d'altra forma mai arribarien al nostre coneixement. Evidentment després del brutal La pell freda, el nou llibre de Sánchez Piñol era la novetat editorial en català més esperada per tothom. Un cop llegit només puc dir una cosa: us agradarà. Hi ha molts canvis amb l'anterior novel·la, aquí trobem un ventall de personatges molt més amplis, trobem dues històries en una, paral·leles en alguns moments i confluents en d'altres, l'element fantàstic ve donat per la presència d'un èssers intraterrestres (els tècton) quan a La pell... eren un èssers aquàtics. Tot plegat comença quan encarreguen a un jove escriptor britànic, que fa de negre literari, que escrigui la història d'una expedició britànica al Congo (formada per dos aristocràtes i el seu cuiner) per tal de salvar de la mort a Marcus Garvey (el cuiner), acusat de l'assassinat dels aristocràtes (William i Richard Craver) a la selva congolenya. El jove escriptor, Tommy Thomson, es veurà immers en una història fantàstica que el canviarà, el pertorbarà i el consagrà com a escriptor d'èxit. A partir d'aquí ens trobem amb girs literaris, canvis sorprenents, descripcions exhuberants del Congo de principis del segle XX i la recreació del clima que es vivia a Anglaterra durant la Gran Guerra. Dues històries en una, que acaben derivant en una nova història sorprenent que, però, no trenca la màgia que Sánchez Piñol crea a la seves obres. Llegiu-lo.
Aquesta obra demostra la bona salut de la literatura catalana actual. El nivell no és bo, és molt bo, i exemples en tenim molts: Sánchez Piñol, Jaume Cabré, Sebastià Alzamora, Emili Rosales, Alfred Bosch (per cert, molt interessant el seu nou llibre, Heretaràs la Rambla), Andreu Carranza,...Però tot i així és cert que potser s'edita massa. L'editorial Columna (pertany al grup Planeta) ha retallat recentment la seva producció a menys de la meitat amb l'argument que no era rendible el que feia. Resulta que hi ha estudis que demostren que hi ha molta gent que llegeix (no tanta com seria desitjable), però que cada cop ho fan més en castellà. Si tenim una literatura potent, amb un nombre de títols increïbles on triar, fruit del treball d'una constel·lació d'escriptors de nivell, perquè no llegim sobretot en català, en comptes de llegir molts escriptors de menys nivell, però més coneguts, en castellà? En definitiva, Pandora al Congo és molt, molt bo, però només és la punta de l'iceberg de la nostra literatura que, afortunadament, viu una molt bona època. Ara toca llegir-la.
Voldria fer un comentari sobre el que dius de què es llegeix cada vegada menys en català. Sincerament, no m'estranya. Sóc un dels milers d'usuaris de rodalies i m'hi passo gairebé 2 hores diàreis al tren de viatge d'anada i tornada de Barcelona. Per distreure's la majoria de la gent xerra, escolta música, dorm, veu el paisatge (visc al Maresme i viatjar mirant el mar és magnífic) i naturalment llegeix. Jo, la majoria de vegades, sóc d'aquests últims i per una qüestió pràctica el format de llibre que millor em va és el de butxaca. Doncs bé, proveu de trobar llibres de butxaca en català. Gairebé no n'hi ha. És un format pràcticament exclusiu en castellà, i si no aneu a les llibreries, grans i petites, demaneu llibres de butxaca en català i és clar que en trobareu, però en comparació amb en castellà la immensa majoria es troba en aquesta llengua. Així doncs, si vull llegir en català he de carregar amb un llibre gran, de tapa dura, que pesa molt més i naturalment més car, perquè aquesta és una altra, si vols comprar un llibre traduït al català t'has d'endur l'edició més cara perquè no té format butxaca (naturalment) i la traducció al català és més cara que la traducció al castellà. Així doncs, si no es llegeix en català tampoc és tan la culpa dels lectors com dels editors i fins i tot de l'Administració que hauria d'incentivar l'edició en formats més assequibles i pràctics. Segurament algun editor no tindria l'excusa de la rendibilitat perquè el nombre de lectors en català pujaria, ja que sospito que no sóc l'únic que troba a faltar llibres en català a la secció butxaca.
Per motius professionals sovint (bàsicament cada setmana) entrevisto a algun escriptor i gairebé sempre són autors en català, procedents de qualsevol punt dels Països Catalans. Ells mateixos són conscients de la delicada situació de la llengua catalana i reconeixen que no esperen gran vendes, i que habitualment l'única manera de tenir una autèntica promoció és passar-se directament al castellà (no pas una traducció del català, no sé perquè però costa molt que un llibre traduït del català al castellà triomfi; La pell freda és una excepció). El comentari que faig referent a que es llegeix més en castellà que en català no surt d'una enquesta personal, sinó és la certesa i realitat que m'han transmés els responsables de premsa de diverses editorials catalanes. En els casos en què un grup editorial té una secció dedicada al català i una altra al castellà, en els darrers anys les vendes de la part catalana s'han estancat o han minvat; en canvi, la part castellana cada cop està guanyant més pes. El tema dels llibres de butxaca i el preu hi influeix, com diu en Marc (l'autor de l'altre comentari), però també altres aspectes com la immigració que utilitza el castellà com a llengua d'acollida i integració i, per tant, si accedeix a algun llibre mai és en català. Per desgràcia el suport de les institucions al català no és prou fort (només cal veure què passarà a Frankfurt'2007, amb la presència d'escriptors en castellà), i això dificulta encara més la sortida d'un producte ja de per si minoritari. En definitiva, que no et puc donar unes dades més concretes, sinó simplement són les apreciacions que m'han fet diversos responsables de premsa d'editorials catalanes. El cas de Columna és paradigmàtic (Columna pertany al grup Planeta). Ha reduït la seva producció d'uns 150-160 títols anuals a uns 70, i de quatre premis que atorgava, a partir d'ara només en donarà dos.