jpinyol |
dissabte, 15 de novembre de 2008 | 17:22h
Per una vegada que "La teva" dedica temps i diners a recuperar una de les figures del nostre patrimoni històric i llegendari i que el vol alçar a la categoria de referent de la gent (que és la conseqüència directa de fer passar per les pantalles nostrades qualsevol trama) perquè no només es parli d'uns milionaris que destaquen per les seves habilitats amb una pilota als peus, i l'espifia solemnement.
Avui són molts els que parlen del bandoler Serrallonga (i és que la teletrès ja les té aquestes coses), però pocs els que es van fixar en l'error de fidelitat lingüística que va suposar triar l'actor -que havia d'encarnar el personatge- tan ben plantat com poc representatiu de la seva parla real.
Salvem els mots i les distàncies, si us plau, però sentir parlar Serrallonga en
xava resultava tan creïble com si també parlés amb aquest accent el tripartit de vellets que obren i tanquen cada dijous el programa "Caçadors de bolets" des del banc de fusta del poble -Viladrau- que els va veure néixer.
Per tot plegat m'afegeixo a les veus que han subratllat aquest error de
fidelitat cap a la nostra llengua. Com ara la Diana Coromines, una bona amiga, que va publicar la següent carta a EL PUNT...
Era xava, en Serrallonga?
Ho dubto molt. El xava, aquesta manera de parlar que obvia vocals neutres i esses sonores (per una evident influència del castellà) i que al llarg de les darreres dècades ha esdevingut molt popular en alguns sectors de Barcelona, al segle XVII no existia pas. I encara menys a les Guilleries! Per això em costa de creure que els creadors de la sèrie Serrallonga, que han invertit més de cinc anys i prop de quatre milions d’euros en una producció audiovisual que volia ser d’altíssim nivell, hagin tingut tan poc seny en qüestió de càsting. Amb això no vull dir que el protagonista sigui mal intèrpret; però als Països Catalans en tenim molts, d’actors. Igual de bons, igual d’atractius. I molts d’ells amb un avantatge afegit: el de parlar accents
més genuïns, que apel•len a un major nombre de catalanoparlants i que, sense cap mena de dubte, són més propers al català que devia parlar el veritable Serrallonga. Des del meu punt de vista, cada vegada que l’actor obre la boca resta credibilitat al personatge que interpreta, la qual cosa esguerra la sèrie sencera. I no només això. A través d’un personatge llegendari que és presentat com un heroi i un seductor, es perpetua i legitima (i encara més: es dota d’una aurèola de “glamour”) una manera de parlar que menysté els trets més genuïns del català i que, en definitiva,
castellanitza la nostra llengua.
Diana Coromines
EL PUNT, 14 de novembre de 2008
Ho dubto molt. El xava, aquesta manera de parlar que obvia vocals neutres i esses sonores (per una evident influència del castellà) i que al llarg de les darreres dècades ha esdevingut molt popular en alguns sectors de Barcelona, al segle XVII no existia pas. I encara menys a les Guilleries! Per això em costa de creure que els creadors de la sèrie Serrallonga, que han invertit més de cinc anys i prop de quatre milions d’euros en una producció audiovisual que volia ser d’altíssim nivell, hagin tingut tan poc seny en qüestió de càsting. Amb això no vull dir que el protagonista sigui mal intèrpret; però als Països Catalans en tenim molts, d’actors. Igual de bons, igual d’atractius. I molts d’ells amb un avantatge afegit: el de parlar accents
més genuïns, que apel•len a un major nombre de catalanoparlants i que, sense cap mena de dubte, són més propers al català que devia parlar el veritable Serrallonga. Des del meu punt de vista, cada vegada que l’actor obre la boca resta credibilitat al personatge que interpreta, la qual cosa esguerra la sèrie sencera. I no només això. A través d’un personatge llegendari que és presentat com un heroi i un seductor, es perpetua i legitima (i encara més: es dota d’una aurèola de “glamour”) una manera de parlar que menysté els trets més genuïns del català i que, en definitiva,
castellanitza la nostra llengua.
Diana Coromines
EL PUNT, 14 de novembre de 2008
Això vaig pensar minuts després de començar el film. Però ràpidament em va venir com una mena de llum que, digueu-me mal pensat, però amb els temps que corren jo ja malpenso de tot: per l'actual teletrès era massa això d'en Serrallonga, massa nostrat..., com equilibrar-ho amb aquest cony de mania d'autoodi: doncs posem un Serrallonga que parli com molta gent de l'àrea metropolitana actual. És a dir, crec, potser vaig equivocat, que de pífia res, això està més pensat, premeditat i polititzat, com tantes altres coses que ja no s'aguanten de teletrès, que s'ha convertit en una espècie de No-do del què hem de pensar, fer i actuar. És com si ens parlessin els polítics i no els periodistes. Fins i tot un documental rigorós de Terra Llliure va portar enrenou...
L'acció i la resta, de classe B... o C...