No és tant el què entenc per aquesta expressió, perque "aquesta nostra realitat" és molt variada. Senzillament vull fer esment als poders -mediàtics, en aquest cas (diga'n Periódico, Vanguardia...)- que tenen com a centre de la seva visió del què ens envolta la capital del país veí (i quan dic "país veí" no ho dic negativament, ho dic objectivament, ni més ni menys). I, això què comporta? Doncs, un oblit -volgut i malaltís- del què ens envolta, del què ens és propi, del què no tenim perque ignorar (de la mateixa manera que d'altres no ignoren el què els és propi). Penso en grups de música, en premis literaris, en events musicals (exemple: Acampada Jove, Senglar Rock,...) que mouen milers de persones, penso en escriptors "catalanoescrivents" (m'ho acabo d'inventar), penso, penso, penso en tot això i molt més. Fets que passen desaparcebuts per aquests mitjans, trepitjats per notícies que, si no fos perque ens les matxaquen dia si dia també, no ens serien pròpies. Però, aconsegueixen aquest estatus perque ens les fan menjar amb patates, volguem o no. I, el més trist és que ho fem des d'aquí, nosaltres mateixos. Hi ha qui en diu "autoodi", i no seré jo qui ho negui.
No és tant el què entenc per aquesta expressió, perque "aquesta nostra realitat" és molt variada.
Senzillament vull fer esment als poders -mediàtics, en aquest cas (diga'n Periódico, Vanguardia...)- que tenen com a centre de la seva visió del què ens envolta la capital del país veí (i quan dic "país veí" no ho dic negativament, ho dic objectivament, ni més ni menys). I, això què comporta? Doncs, un oblit -volgut i malaltís- del què ens envolta, del què ens és propi, del què no tenim perque ignorar (de la mateixa manera que d'altres no ignoren el què els és propi). Penso en grups de música, en premis literaris, en events musicals (exemple: Acampada Jove, Senglar Rock,...) que mouen milers de persones, penso en escriptors "catalanoescrivents" (m'ho acabo d'inventar), penso, penso, penso en tot això i molt més. Fets que passen desaparcebuts per aquests mitjans, trepitjats per notícies que, si no fos perque ens les matxaquen dia si dia també, no ens serien pròpies. Però, aconsegueixen aquest estatus perque ens les fan menjar amb patates, volguem o no. I, el més trist és que ho fem des d'aquí, nosaltres mateixos. Hi ha qui en diu "autoodi", i no seré jo qui ho negui.
Salut i llibertat!
Marcús
Índex Marcús