I el que et dic és que no compartim res. Ni sentiment nacional, ni llengua, ni reivindicacions... Res de res, Fuset. No tenim res en comú. Tu no vols estar amb mi, jo no vull estar amb tu. No ens estimem, Fuset. No podem ni pegar-nos una rebolcada -ep: ideològica!- d'arrapa-fuig. Perquè les nostres diferències -nacionals, culturals, lingüístiques- no fan possible el plaer mutu que sovint prodeuix la promisquïtat ideològica, és a dir el debat i la discussió. Tu i jo, en la mesura que no tenim res en comú, no podem compartir res, només barallar-nos. I jo no vull convèncer-te de res, però tampoc no vulgues tu convèncer-me de coses que quan passaren jo hi era i tu no. I que salve, qui puga, la vida.

Jo tinc memòria, Fuset. I et dic que no és l'estatut, aquell primer "cagalló legislatiu", qui va ser culpable de la fragmentació. Potser perquè aleshores militaves o simpatitzaves amb altres causes, allunyades de l'actual, no recordaràs, o no simplement no sabràs o no voldràs saber-ho, que mai -dic mai-, des de l'aprovació de l'estatut ençà ningú no havia diferenciat català i valencià. Abans de l'AVL sí que podíem dir valencià i alhora déiem català. Ara no, i la realitat em dóna raó tant si vols com si no vols. Fórem ben pocs els qui advertírem que amb la llei de creació de l'AVL el "valencià" de l'estatut esdevenia diferenciador del català compartit. Llavors, per culpa de l'AVL, legalment i normativament, català i valencià passaren a ser llengües diferents. Ho hem explicat fins al cansament, i de proves en tenim cada dia. Per a qui les voldrà veure i pair. D'aquella pols, aquest fangar de les dobles versions, de la diferenciació, de la fragmentació.

I això de l'intèrpret compartit no deixa de ser una anèctoda més a afegir al llibre dels destarifos, com el de Martínez-Pujalte i el "Bon Nadal".

No sóc del teu mon, Fuset. No vingues a predicar-me la teua "bona nova" que, ja t'ho he dit, quan el teu messies va arribar jo ja hi era (tinc més edat que tu, i el que a tu t'han contat, jo ho vaig viure): no m'has d'explicar aquesta història de pors i de renúncies. Amb tot, heu guanyat. Teniu el suport de la majoria. No vaig a discutir-t'ho. Tanmateix, em plau qüestionar aquesta "victòria" vostra, perquè és pírrica. Fins i tot em permetràs que et pregunte, però perquè m'ho contestes posem per cas dins de deu anys, si encara som al món, a qui sant li heu fet la festa?

I una qüestió final. Sóc conscient de la vostra victòria. Però això no vol dir que haja de renunciar a les meues idees nacionals. Vosaltres teniu la majoria, l'oficialitat si voleu, des de la política a la universitat. Jo només tinc aquesta trinxera, i els amics que de tant en tant m'animen a continuar-la. Jo no tinc la vertitat de res, ni és la meua intenció tenir-la. El que jo tinc són caixes plenes de retalls de periòdics, notícies, articles... I tinc la realitat de cada dia, aquesta refotura realitat que ens recorda que fa uns anys molts s'avingueren a pactar la "pau lingüística" amb el PP, i mira quina pau que "patim"... Potser que abans d'acostar-te a aquesta trinxera a predicar, primer de tot, com a exercici d'honestedat, i també de coratge, hauries de fer un profud, i necessari, exercici d'autocrítica. I preguntar-te llavors què heu aconseguit amb tanta por i tantes renúncies...